domingo, 1 de junio de 2014

Emilio Rodríguez López-Neyra de Gorgot (Còrdova, Andalusia, 2 de març de 1890 – València ?)

Biòleg i professor. Nat a Còrdova, és fill Manuel Maria Rodríguez García, catedràtic de matemàtiques i director de l’Institut d’aquesta ciutat. La mare és Carme López-Neyra de Gorgot i Deurrieu. Els seus germans són Manuel, catedràtic de la facultat de farmacia de la Universitat de Madrid; Carlos, catedràtic de la facultat de farmacia de la Universitat de Granada; i Luis, enginyer agrònom gradual amb el número 1 de la seva promoció. Es llicencia en ciències naturals i oposita a una càtedra d’institut, que guanya. És destinat a l’Institut General i Tècnic de Palma. Es doctora a Madrid en ciències naturals. A Palma és elegit secretari de l'Institut, càrrec en el que cessa el 1936. Després d’una llarga trajectòria a Palma (1914-1942 c.), demana el trasllat de la càtedra a l’Institut Lluís Vives, de València, on exerceix la docència fins a la seva jubilació el 2 de març de 1960. S’agrada d’ensenyar amb l’ajut de gràfics, plànols, esquemes, dibuixos i exemplars dissecats. De marcat accent andalús, els alumnes l’anomenen l’Andalús o s’Andalús tant a Palma com a València.  Un fill seu ocupa la càtedra de ciències naturals a l’Institut Lluís Vives de València.



Bibliografía

Joan PLA GARCIA, op. Cit., diverses pàgines, Palma, 1898.

Memoria de l’Institut Lluís Vives de València.


Joaquim "Xim" Verdaguer Travessí (Palma, 6 de març de 1895 – 7 de març de 1966)

Professor d’idiomes, escriptor i publicista. Fill de Magí Verdaguer i Callís, catedràtic de retòrica i poètica de l’Institut i director honorari del centre, és germà de Màrius Verdaguer Travessí. Estudia a l’Institut amb la promoció que es titula el 1912. Amplia estudis a l’Escola de Comerç i s’especialitza en el coneixement d’idiomes (anglès, alemany i francès). Té nocions d’esperant, sànscrit, rus i àrab. Treballa com a professor d’anglès a l’Institut Ramon Llull (1938-1963 c.) i a l’Escola Nàutica. Ensenya anglès i alemany a l’Escola de Comerç de Palma. Fa traduccions jurades de l’anglès, francès i alemany per als Jutjats de Palma. Treballa com a oficial major del Col·legi de Metges i és cònsol de l’Equador a les Balears. Publica col·laboracions a La Almudaina, La Nostra Terra i L’Almanac de les Lletres. S’agrada de tractar temes des de la ironia, l’escepticisme i el relativisme. Critica l’esnobisme, les avantguardes, les grans construccions ideològiques, els experts en matèries poc rellevants, la literatura artificiosa, l’alta costura i els avanços aparents (poc convincents i poc útils). Defensa la imaginació i l’absurd com a mitjans per afrontar els límits del racionalisme. Es declara lector de Kipling, Conan Doyle, Chesterton, Dickens i Andersen. Es manifesta contra la pena de mort, la guerra i la censura. Es posiciona a favor de la llibertat d’expressió. Defensa les reivindicacions de Gandhi i es declara anticomunista fervorós. Tracta amb ironia el feixisme, el tradicionalisme religiós, el bel·licisme, les utopies i defensa l’esperit de concòrdia. També col·labora amb el diari Baleares, La Estafeta Literaria i la revista Cort. Publica en castellà i en català. Com a escriptor publica El arte de fumar en pipa (1931), traduïda a diversos idiomes, El eco del castillo. El avaro (1953), Guia del Castell de Bellver (1951), la biografia Un menorquí indòmit (1958) i Dues històries ferestes (1950). Resideix al carrer de la Cadena (Palma), i s’agrada de prendre el cafè a la cafeteria Fígaro, del Passeig del Born, on se’l troba sempre disposat a fer anar la conversa. Fa part de les tertúlies literàries de la Casa del Libro del Passeig del Born. Als alumnes ens deixa l’exemple de la seva tolerància infinita, de la seva comprensió inabastable i de la seva inesgotable paciència. També ens deixa la seva saviesa, lúdica i escèptica; el seu respecte a la divergència i a la diferència i el seu rebuig permanent de l’ús de la violència verbal. Amb la perspectiva que dóna el temps, podem afirmar que el seu mestratge ha estat un dels principals que rebérem a l’Institut. La combinació del que ens ensenyà, posat al costat del racionalisme ferotge de Joan Capó, l’autoritarisme rígid de Bartomeu Bosch, la posta al dia i el rigor científic de Catalina Pallicer i el propòsit de Josep Font de fer-nos pensar a còpia de preguntes i dubtes, constituïren la millor combinació de les condicions i els elements necessaris i suficients per fer-nos madurar i créixer com a ciutadans. És per això que tots conservem un record entranyable d’ell i de les seves classes. Mor a Palma als 71 anys. Des del 1997 un carrer de s’Arenal (Palma) duu el seu nom. Té una entrada a la GEM.


JVerdaguer.JPG
Joaquim Verdaguer Travessí



Josep M. Fuset i Tubià (Sueca, País Valencià, 16 de març de 1871 - Barcelona, 18 de març de 1952)

Biòleg, professor i polític. Estudia el batxillerat a l’Institut de Sueca (1887), es llicencia en ciències naturals a Madrid (1891) i es doctora a la Complutense (1897). Completa la formació a la Sorbonne (França). Als 19 anys es fa soci de la Sociedad Española de Historia Natural. Publica diversos manuals de text, entre els que destaquen Diccionario tecnológico de Biología (1931), Manual de Zoología (2 toms, 1921) i Aves de Cataluña (1913). Entre 1897 i 1900 és professor auxiliar a la Universitat de Barcelona del catedràtic Odón de Buen. És director del gabinet d’Història Natural de la Universitat de Barcelona (1897-1900 i 1914-1937). Guanya les oposicions a càtedra d’història natural d’institut i és destinat a l’Institut General i Tècnic de les Balears (1900-1913). Republicà, anticlerical, lerrouxista i radical, a Palma es fa membre de la lògia maçònica Pitàgores. El 1904 és elegit regidor de l’Ajuntament de Palma i a ajuda Odon de Buen a crear i mantenir el laboratori de biologia marina de les Balears. Enamorat de l’illa, hi torna tots els estius per passar-hi uns dies de vacances amb l’esposa. A Palma publica els textos Manual de Anatomía y Fisiologia (Palma, 1905) i Monografías elementales de anatomía comparada (Palma, 1908). Publica el primer catàleg d’ocells de Catalunya. El 1913 guanya per oposició la càtedra de Zoologia General de la Universitat de Barcelona i, més endavant, la de Biologia General i Zoologia dels Vertebrats. La jubilació forçosa li arriba als 66 anys de la mà de la República (1937) i li és confirmada els primers anys de la postguerra (1941). Mor el 1952 als 81 anys.



Bibliografia

Xavier FERRER PARAREDA. Guia de científics catalans, Fuset i Tubià, Josep Maria.

Joan POU MUNTANER. “Noticias y relaciones ...”, t. VII, pàg. 323-325, Palma, 1987.