domingo, 30 de marzo de 2014

La Rambla (Palma, Mallorca)

Passeig de la ciutat de Palma que va des del carrers d’Arabí i de la Riera fins a la via Roma. Ocupa part de l’antic llit de la Riera, que separava un tram de la part alta ide la part baixa de la ciutat. La Riera era salvada per tres ponts: el de la Porta Plegadissa (després de Jesús), que unia els carrers de Sant Jaume i el dels Oms; el pont del Carme, que unia el carrer de les Caputxines i el del Carme i el pont d’en Tauler, que unia la costa de la Pols i el carrer de l’hort del Sol.

Passeig de la Rambla, Palma (Mallorca)

El 1613 la Riera és desviada fora del recinte emmurallat. L’antic llit del corrent és cobert i els ponts derruïts. En resulta una esplanada espaiosa on el 1784 es fa el primer passeig amb bancs de pedra i arbres. Els primers anys del segle XX la Porta de Jesús és enderrocada. El 1938 en el cap del passeig es col·loquen dues escultures romanes (Juli Cèsar i Octavi August), provinents de la col·lecció del cardenal Despuig. Més endavant son retirades i substituïdes per dues còpies.

El 24 d’agost de 1812, festivitat de sant Bartomeu, Bartomeu Valentí Fortesa “Moixina”, amb domicili al carrer de sant Miquel (Palma), lliberal acabalat, reuneix a la Rambla entre 3.000 i 4.000 persones pobres a les que serveix un bon dinar per commemorar la Constitució tot just jurada per les autoritats de la ciutat.

Des de mitjan segle XIX fins a la dècada dels anys 70 del segle XX s’instal·la cada any la Fira del Ram, que s’estén fins al recinte de les instal·lacions dedicats a la cursa de cans. Al voltant del passeig s’ubica l’antic quarter del Carme, antiga seu del regiment d’Infanteria (avui seu de l’Institut Nacional de Previsió), els convents de Santa Magdalena i de les Tereses, el casal de Can Sureda de Santmartí, Can Pinós, Can Reynés i Can Ripoll. En els baixos d’aquest casal s’ubica entre 1900 i 1936 el dispensari, el consultori i la seu de la Creu Roja. Són coneguts la botiga d’antiguitats de Can Delmonte, la ocelleria Arnaiz i l’establiment Musical Via Roma. Eren ubicades a la Rambla les empreses Publicitat Matas, Transports Miralles i les oficines d’Imeco. S’hi ubica l’actual seu del col·legi d’advocats de les Balears.

El passeig consta d’una andana central amb arbres i bancs de pedra amb respatllers de ferro forjat dissenyats per l’arquitecte Gaspar Bennàssar Moner. Als costats de l’andana central hi ha dues vies per a la circulació rodada. El pintor Erwin Hubert hi va patir (setembre de 1963) un atropellament, que li provocà la mort. Ha estat el lloc de pas de nombroses manifestacions iniciades a la plaça d’Espanya amb final al passeig Sagrera, al Born o a la Plaça Major. Des dels anys 80 del segle passat dóna cabuda a parades de venda de flors i a un quiosc dedicat a la venda de monedes i segells de col·lecció.

El 1936 el passeig s’integra dins l’anomenada Via Roma, de la que feia part. El 1998 se li imposa el nom de Rambla dels Ducs de Palma. Amb caràcter general el passeig és conegut amb el nom de la Rambla, paraula d’origen àrab que significa torrent o lloc per un passa un torrent.


Bibliografia

GEM, 14, 172-173.

Gabriel BIBILONI. Els carrers de Palma, GB ed., Palma 2012.

Joan RIERA. “El gran banquete de ‘Moixina’”, Diario de Mallorca, 22-VIII-2012.


sábado, 29 de marzo de 2014

El Passeig del Born (Palma, Mallorca)

És un carrer del centre de Palma que enllaça la plaça de les Tortugues (Joan Carles I, abans de Pius XII)) amb la plaça de la Reina. Es troba situat a l’antic llit del torrent de sa Riera. Consta d’un passeig de vianants a la part central i a banda i banda de dos carrils per al trànsit rodat. Actualment un d’ells s’usa com a zona addicional de vianants. Ocupa l’espai de l’antic Born o esplanada en què tenien lloc els torneigs i festes de la ciutat. És el passeig més antic i emblemàtic de Palma.

Born és una paraula d’origen germànic que significa lloc on es fan les justes o combats a cavall. A Palma aquests combats es fan des de la Conquesta fins al segle XVIII. Tenen lloc el dia de la festivitat de Sant Jordi, patró de la noblesa, l’aniversari de la Conquesta (31 de desembre) i dies assenyalats relacionats amb la reialesa (coronacions, noces, naixements, etc.).

Quan es funda la ciutat de Palma, l’espai que ara ocupa el passeig era un braç de mar que arribava fins a la plaça del Mercat, on desembocava la Riera. El 14 d’octubre de 1403 una gran torrentada assola nombroses edificacions situades a la vora del torrent i deixa la part dreta de l’indret convertida en una gran esplanada, que és adquirida pels jurats de la ciutat i convertida en espai públic per a la celebració de torneigs i festes.

Fins al començament del segle XVII, la Rambla i el Born són el llit per on baixa la Riera. Les cases antigues del Born tenien l’entrada principals pels carrers paral·lels. Per salvar el llit del torrent hi havia tres ponts: un unia la costa de la Seu amb el carrer dels Apuntadors, un altre unia el carrer del Born (Constitució) amb el de Sant Feliu (ses Carasses) i un altre unia els carrers de Sant Jaume i Concepció amb el carrer del Cap des Born (Jovellanos). El 1613 es desvia sa Riera per evitar les molèsties i els riscos que comporta  el seu pas per l’interior del recinte emmurallat. D’altra part, l’espai s’amplia amb el cobriment del llit del torrent i la prolongació de l’esplanada des del pont del carrer de Sant Feliu fins al del carrer dels Apuntadors.

Durant els segles XIX i XX s’hi fan diverses reformes. El 1883 l’espai es divideix en tres vies: el passeig central i dues vies laterals, situades a cada un dels seus costats. En els extrems del passeig se col·loquen dues parelles d’esfinxs amb pedestal i s’hi construeixen bancs d’obra en els laterals. Aquests tanquen l’espai, cosa per la qual es deixen quatre accessos lliures. Amb motiu de la visita d’Isabel II s’instal·la al final del passeig un monument dedicat a commemorar la visita esmentada i una glorieta. Ambdós elements són inaugurats el 1863. El 1868 el monument a Isabel II és enderrocat.

Entre el final del segle XIX i fins als anys 60 del segle XX, el passeig esdevé el lloc de trobada de la ciutat mallorquina, sobretot dels joves. Aquests tenen el costum de passejar en files paral·leles que baixen per la dreta del passeig i pugen per l’esquerra amb un moviment d’avanç en el sentit de les agulles del rellotge. Els anys 60 és el lloc on es concentren, amb transistors, els seguidors del programa radiofònic “Carrusel deportivo”, que entre les 5 i les 7 de la tarda ofereix en directe resums i els resultats finals dels partits de futbol que tenen lloc els diumenges. Al principi dels anys 60 l’Ajuntament de Palma projecta la substitució del passeig per una polèmica via ràpida d’entrada a la ciutat destinada al trànsit rodat. Gràcies, sobretot, a la pressió dels joves, la decisió és revisada i abandonada. El fet el comunica (1962) el batlle de Palma, Joan Massanet Moragues,verbalment als joves que un migdia es troben en el passeig. La notícia és acollida amb un aplaudiment entusiasta.

El Passeig del Born, 2010 c.

El Born, juntament amb la plaça d’Espanya i la Plaça de Cort, és on tenen lloc les manifestacions d’alegria que es produeixen a Palma amb motiu de la proclamació de la II República (14 d’abril de 1931). És el lloc on s’han celebrat nombroses fires del llibre i altres manifestacions de caire cultural. Hi han acabat nombroses manifestacions ciutadanes de queixa o rebuig. Hi han tingut lloc mostres folklòriques de danses i músiques del món. És pas obligat de la processó penitencial del Dijous Sant. Acullí molts d’anys una de les taules petitòries destinada a recollir donatius per a la Creu Roja amb motiu de la festa de la bandereta. És una de les ubicacions preferides per a la instal·lació d’un escenari de música la nit de Sant Sebastià.

És la primera via de Palma que pren un nom imposat per l’Ajuntament. El fet s’esdevé el 1797, quan s’hi posa una rajola amb la inscripció que diu plaça del Born. Posteriorment, rep els noms de plaza de la Constitución, plaza de Fernando VII, Salón de la Princesa, calle de la Princesa, plaza de la Constitución, avenida del Generalísimo Franco, passeig des Born i passeig del Born. Popularment ha estat i és conegut amb caràcter general com Es Born.

Als costats del passeig s’hi basteixen els casals de les famílies Bellpuig (Puig), Morell-Solleric, Alomar, Quint-Safortesa, Espanyol, Villalonga Desbrull (substituït per l’edifici del cinema Born), Lladó, Caubet, etc. El passeig ha acollit les seus de bars i cafeteries (bar Born, cafeteria Miami, bar Antonio, cafeteria Iska, bar Fígaro, Gastrobar, etc.), restaurants (Orient, Yate Rizz, MacDonals, etc.), societats culturals, esportives i recreatives (la Veda, Veloç Esport Balear, Foment del Turisme, etc.), sales d’exposicions de pintura i escultura (Foment de la Pintura i l’Escultura, Cercle de Belles Arts, Galeries Melià, etc.), entitats bancàries (Foment Agrícola de Mallorca, Banc de Bilbao, Banc Hispano Americà, etc.), l’antic edifici de la companyia Telefònica (avui tancat i en venda), etc.

Entre 1931 i 1988 s’hi ubica la seu del cinema Born, el més acreditat de la ciutat, que s’inaugura amb la projecció del film El desfile del amor. L’establiment és explotat per una societat presidida per Josep Tous Ferrer, pels seus fills i, finalment, per Rafel Salas. S’hi varen estrenar films tan significatius com Ivanhoe, Rashomon, Vacances a Roma, Scaramouche, Allò que el vent s’endugué, Robin Hood, El Cirà de Bergerac, Union Station, El renegat, Les mines del rei Salomó, Els tres mosqueters, etc.

El passeig ha estat motiu d’inspiració artística de diverses obres plàstiques com ara la tela Passeig del Born de Joan Fuster, Casal Solleric d’Oleguer Junyent, El Born de Miquel Llabrés i moltes altres.

Recentment (2012) el passeig s’ha vist reduït i obstaculitzat per l’autorització de situar-hi zones reservades d’alguns bars o cafeteries. Els darrers anys es registra una creixent especialització comercial en establiments de venda de vestits i peces de vestir (Zara, Zara Home, Massimo Dutti, Louis Vuitton, Uterque, Tous, Arias, Hugo Boss, Cristina Herrera, L’Ofre, etc.). Es manté la botiga antiga de Can Quesada, especialitzada en decoració interior i mobiliari. El 2013 va tancar la barberia Jubensa, després del traspàs del seu titular, Joan Bennàssar.


Bibliografia

Gabriel BIBILONI. Els carrers de Palma, GB ed., pàg. 167-170, Palma 2012.

GEM, 2, 215-216

miércoles, 19 de marzo de 2014

El cavallet de paper (La Pajarita)

Botiga de queviures seleccionats i de qualitat, fundada a Palma per Llorenç Mulet i la seva esposa el 1872. El primer establiment es va situar al carrer de ses Minyones de Palma i era dedicat exclusivament a la venda de bombons i altres productes de xocolata. Amb el pas del temps incorpora carns fredes, formatges, pernils, llaunes de caviar, cava i xampanys, vi de la Rioja, una selecció de vins mallorquins, fruites confitades, xarcuteria selecta, ensaïmades, galetes, torrons, etc. Combina productes artesans propis i productes d’importació.

Façana de La Pajarita (El cavallet de paper)

Ubicat al carrer de Sant Nicolau de Palma, el 1972 l’establiment es divideix en dues seccions separades mitjançant un envà: una dedicada a la xarcuteria (articles salats) i l’altra a la xocolata, els caramels i els bombons (articles dolços). La façana, d’un color vermell saturat, suggereix la forma de la tapa d’una gran capsa de galetes. Incorpora tres grans aparadors i un panell de grans dimensions que representa una escena relacionada amb l’activitat pròpia del negoci, obra del pintor Pau Fornés.

Les especialitats més acreditades de la casa són el torró de tres cremes i el de castanya, que s’ofereixen tot l’any, la carn freda de perdiu, els caramels de 17 sabors diferents, els xocolatins amb forma de cavallet de paper i altres. Han estat clients seus l’arxiduc Lluís Salvador, el poeta Robert Graves, Mn. Josep Sacanell Garí, etc. Actualment (2014) el propietari i gerent és Xavier Mulet Sans, rebesnét dels fundadors.



Bibliografía

GEM, 12, 143-144.

Laura JURADO. “El colmado ‘gourmet’ del Archiduque”, El Mundo, 18-III-2014 (edició de les Balears).

domingo, 16 de marzo de 2014

Directors generals d’Endesa a les Balears

Jaume Reguart Pelegrí (1998-2007)
Andreu Rotger Amengual (2007-2011)
Joan Jaume Sans (2011-2014)
Ernest Bonnín Ángel (2014-act.)


Els vàndals a les Balears

Les Balears fan part de l’Imperi Romà d’Occident fins al 455, poc després de la mort de l’emperador Valentinià III el 16 de març de 455.

El 426 els vàndals inicien a les Balears una etapa d’incursions freqüents fins que el 455 les posen sota el seu domini. Els vàndals són un poble germànic que va establir el seu regne al nord d’Àfrica. També annexionaren al seu regne les illes de Còrsega, Sardenya i Sicilia.

El domini de les Balears per part dels vàndals es manté fins a la conquesta bizantina de les illes el 534, en temps de l’emperador Justinià I. La conquesta va ser dirigida pel general Apol·linar, lloctinent de Belisari.



Bibliografía

Pere XAMENA FIOL, Història de Mallorca, Editorial Moll, 1991.

L'antic monestir de l’illa de Cabrera

El 398 hi havia a l’illa de Cabrera, de l’arxipèlag de Cabrera, un monestir documentat a una lletra tramesa per sant Agustí al superior de la comunitat. El 603 el papa Gregori Magne envia al monestir el defensor Joan per imposar disciplina als monjos.

El dissabte dia 15 de març de 2014 es va inaugurar al Castell de Bellver (Palma, Mallorca) una exposició de materials provinents del monestir de Cabrera. Es titula “El monestir de Cabrera s. V-VII”. S’hi mostren unes 150 peces arqueològiques recollides a l’arxipèlag tot al llarg dels darrers 15 anys de treballs d’investigació d’arqueòlegs coordinats per l’Ajuntament de Palma (Mallorca). Gràcies a aquests treballs s’han identificat una necròpolis bizantina, un taller de fabricació de púrpura, un taller de saladures i una cantera de guix amb restes de les èpoques vàndala i bizantina.

El monestir és conegut com el monestir del pla de ses figueres de Cabrera. Cal no confondre aquest antic monestir amb el de la Mare de Déu de Cabera ubicat a Vic (Catalunya).

  CABRERA . ARQUEOLOGIA. LAS EXCAVACIONES EN  CABRERA  CONCLUYEN MAS CERCA DEL MONASTERIO  BIZANTINO .
Restes del monestir bizantí del Pla de ses Figueres de Cabrera.
Fot. Última Hora


Bibliografía

GEM, 2, 328-329.

EUROPA PRESS. “Inauguran la exposición ‘El Monestir de Cabrera s. V-VII’, Última Hora, 16-III-2014.

Mateu RIERA RULLAN. “El yacimiento arqueológico del pla de ses figueres (Isla de Cabera)”, ‘Itinerarios Històricos en las Islas Baleares’, Diario de Mallorca.es.


sábado, 15 de marzo de 2014

Breu història del pernil

La documentació disponible demostra que el pernil es consumia fa uns 2.000 anys en temps de l’Imperi Romà. A l’Imperi Romà el pernil, molt apreciat, és consumit solament per les famílies poderoses i acabalades. Els romans també consumeixen embotits i saladures de porc. Alguns investigadors estableixen que el pernil apareix a les comunitats iberes, que comercien amb embotits de porc i pernils.

El pernil és un producte que s’obté de les cames posteriors del porc mitjançant un procediment de salat en cru i de curat natural de més des 12 mesos. Les varietats més conegudes de pernil curat són les d’Espanya i Portugal. A Espanya constitueix un producte de molta acceptació popular i de gran consum. Hi ha dos tipus bàsics de pernil: l’ibèric i el serrà. El primer s’elabora amb cames de porc ibèric o porc negre. El segon s’obté amb cames de les varietats del porc blanc. Rep el nom de serrà perquè habitualment és curat en els ambients freds i secs de muntanya.

A Portugal es produeixen els dos tipus de pernil esmentats. A Itàlia es produeix el “prosciutto”, que presenta diverses varietats com ara la de Parma, una de les més apreciades. També hi ha produccions de pernil a França, Alemanya, Txèquia, Romania, a la Xina, etc.

A l’Edat Mitjana els monestirs, sobretot els de la Corona d’Aragó, són els centres que conserven i prestigien la producció i el consum del pernil com a part de la cultura gastronòmica del país. Al final del segle XIII es produeix una gran expansió ramadera que a les Illes Balears es combina oportunament amb l’existència de grans extensions ocupades per l’alzinar, fet que afavoreix les explotacions agràries dedicades extensivament a la producció del porc, en part dedicat a l’exportació. A les explotacions de dimensions petites cada any s’engreixa almenys un porc per al consum propi. L’animal és sacrificat a l’entorn de la festa de Sant Martí (11 de novembre).

El pernil fa part de nombrosos plats de consum habitual com el meló amb pernil, els bolets torrats o fregits amb pernil, el pa amb tomàquet amb pernil i vi negre, les figues amb pernil, les faves tendres cuinades amb pernil, les carxofes fregides amb pernil, la truita amb pernil, les croquetes de pernil, les mongetes verdes fregides amb pernil, els ous ferrats amb pernil, les llenties cuinades amb pernil, l’entrepà de formatge i pernil, les tapes de pernil, etc.

A les Illes i al País Valencià el producte rep sovint el nom de cuixot.


Breu història del porc

L’aparició de l‘agricultura i de la ramaderia té lloc el segle IX aC (8.500 aC) a les terres de l’Orient Pròxim, entre Mesopotàmia i la Mediterrània. Des d’aquest pol inicial s’estén a Europa, Egipte, Orient Mitjà i la Xina.

Exemplar de truja de porc ibèric o porc negre
Fot. santllorenc.es/sessitges

A l’època esmentada es produeix la domesticació d’animals com ara el gos. Posteriorment es domestiquen l’ovella, la cabra, el porc i , finalment, el bou. La domesticació del porc senglar dóna lloc a l’aparició del porc. Els primers ramats són, sobretot, d’ovelles i cabres. Menys abundants són els de porcs i bous.

La proliferació del porc es produeix com a conseqüència del fet que la gestació de l’animal té una durada curta (uns 4 mesos), que les truges poden fer dues camades cada any i que les camades són de 10 o més porcells. D’altra banda, el fet que el porc es omnívor facilita la seva alimentació i reforça la seva proliferació. Per aquest motiu aviat el porc és fa present a tota l’extensió de clima temperat situada entre la costa atlàntica d’Europa (França, Portugal i Espanya) i la costa xinesa del Pacífic. El porc és un animal que no suporta les temperatures baixes pròpies dels climes freds. A la proliferació del porc hi contribueixen el bon sabor de la carn i l’aptitud que presenta per a l’elaboració d’una àmplia varietat d’embotits destinats a la conservació de la carn.

La domesticació del porc senglar apareix a l’entorn del 4.500 aC. Per a la conservació de la carn s’usen els procediments de l’assecat al sol, la saladura, l’especiat i el que combina el salat i l'especiat. L'existència del pernil salat i curat es troba documentat en temps de l’Imperi Romà, a l’entorn del segle I dC, per bé que hi ha autors que parlen de precedents a les comunitats celtes i iberes (s. IV-III aC).

Després de la caiguda de l’Imperi Romà el porc esdevé un component bàsic de la dieta dels cristians. Els jueus i àrabs tenen prohibit el seu consum des d’èpoques remotes, probablement d’origen comú als pobles semites. El segle XV Cristòfol Colom, en el segon viatge a Amèrica (1493), hi porta un grup de porcs. Són els castellans els que introdueixen el porc a Amèrica.

Són productes derivats del porc el pernil (salat i curat), els embotis curats com ara la sobrassada mallorquina; els embotis cuits com el botifarrons, la botifarra, el camaiot, els blanquets; i alguns productes crus com la pasta de sobrassada, el saïm, etc. A Catalunya, al País Valencià i a les Illes Balears, del porc se n'aprofita tot, des del llom a la sang i des de la llengua als peus. Les parts més apreciades són el llom, la cuixa, el filet, el saïm, etc.

Amb la carn del porc es fan plats tan saborosos com ara les sopes de matances, les costelles de porc a la brasa, la porcella al forn, el llom de porc torrat, el llom amb mel, l'estofat de porc amb patates i pèsols, l'arròs de muntanya amb costella de porc i bolets, etc. Amb els embotis de porc es fan condiments tan gustosos com els ous ferrats amb sobrassada, l'entrepà de sobrassada, la botifarra amb mongetes, etc. 

Amb referències al porc hi ha nombroses dites i s’usen moltes expressions. “Anar brut com un porc” es diu de qui va molt brut. “Quedar com un porc” vol dir quedar malament. “Dir (a algú) el nom del porc” és insultar-lo molt. “De porc i de senyor se n’ha de venir de mena (o casta)” vol dir que els criats en ambients de vulgaritat no fan habitualment obres de caritat.



Bibliografía

Carlos AZCOYTIA, Historia del cerdo, www.historiacocina.com/historia/artículos/cerdo.htm.

domingo, 9 de marzo de 2014

Gabriel Alenyà Estarelles (Bunyola, 1745 – Maó, 31 de desembre de 1813)

Prevere. Estudia  filosofia al convent dels franciscans de Palma sota el mestratge de fra Francesc Melis. Es doctora en teologia a Palma i exerceix el ministeri pastoral a diverses parròquies de Mallorca fins que és nomenat prior del monestir de Lluc. Posteriorment, guanya per oposició la rectoria d’es Mercadal (Menorca) i el 1795 la de Santa Maria (Maó), on construeix un orgue monumental, obra dels mestres alemanys Johann Kyburtz i Francis Otter, que aleshores construïen l’orgue de Santa Maria del Pi (Barcelona). L’orgue, que costà 11.200 lliures catalanes, va ser finançat amb aportacions populars i majoritàriament amb recursos personals de Mn. Alenyà. Va ser inaugurat solemnement el 30 de setembre de 1810.

El 2010, amb motiu de la celebració del bicentenari de l’instrument, s’organitzaren diversos actes commemoratius. Mn. Alenyà va ser un home tan apreciat dels menorquins que, poc després de l’ocupació anglesa de l’illa el general britànic Sir Charles Stuart li pregà que tornàs de Mallorca, on havia partit poc abans de la invasió. Té una entrada a la GEM.


Bibliografia

GEM, 1,100.


L’orgue monumental de la parròquia de Santa Maria de Maó

El projecte de construcció de l'orgue monumental de la parròquia de Santa Maria de Maó va ser concebut per Mn.Gabriel Alenyà Estarelles, natural de Bunyola (Mallorca), rector de la parròquia esmentada entre 1795 i 1813, arran de la necessitat de substituir l'antic orgue, que es trobava en tan mal estat que no era possible la seva restauració.

Les gestions per a la seva construcció començaren el 1804. Gabriel Alenyà es posà en comunicació amb els organistes alemanys Johann Kyburtz i Francis Otter, que aleshores construïen l'orgue de la parròquia de Santa Maria del Pi (Barcelona). Amb ells va signar el contracte per a la construcció de l’orgue, el cost del qual va sumar 11.200 lliures catalanes, que el rector Alenyà va abonar majoritàriament a càrrec seu. Solament Kyburtz pogué veure l’obra finalitzada el 1810, ja que Otter havia mort tres anys abans, el 1807.

Un total de 3.006 tubs i 51 registres constitueixen les dimensions de l’orgue en el moment de la seva inauguració. La seva construcció durant la Guerra d’Independència va topar amb nombroses dificultats. El trasllat de les peces des de Barcelona hagué d’evitar els vaixells francesos que patrullaven per la Mediterrània i que varen estar a punt de capturar la nau que portava a Menorca  una partida important de les peces de l’instrument. Gabriel Alenyà no dubtà a demanar l’ajut de l’esquadra britànica i les peces esmentades arribaren a Maó el 29 d’agost de 1809. El nou orgue s’inaugurà solemnement el 30 de setembre de 1810.
Els devuit anys que Gabriel Alenyà va ser rector de Santa Maria de Maó es veren recompensats amb el reconeixement que mereixia. Després del seu traspàs el 31 de desembre de 1813, els feligresos varen voler que rebés sepultura a l’església que havia regit a Maó. Erigiren un monument a la seva memòria a la capella del Santíssim amb una làpida en la que l’escultor Miquel Comes hi gravà l’epitafi que encara ara es pot llegir: "Sus muchas virtudes, talentos y méritos y, en especial, su ardiente caridad con los pobres y esmero en el adorno y lucimiento de este santo templo, le hacen muy acreedor a las lágrimas y eterna gratitud de los mahoneses". Durant la Guerra Civil les restes del rector Alenyà varen ser extretes del monument i dispersades.

Al llarg del temps l’orgue ha estat objecte de diverses restauracions i d'algunes modificacions. El 2010 es va celebrar el segon centenari de l'orgue amb diversos actes de gran solemnitat.


Orgue de Santa Maria de Maó





Bibliografia

Gabriel JULIÀ SEGUÍ, "L'orgue de Santa Maria: una història de dos segles".


sábado, 8 de marzo de 2014

El meu àlbum de fotografies



14 entitats reben els AJUTS D'EMERGÈNCIA SOCIAL de Sa Nostra (Banc
d'Aliments (Manuel Marco), Mallorca sense fam, Antics alumnes de Monti-sion (Joan Llop),
Càritas Mallorca (Antoni Vera), Creu Roja (Miquel Alenyà) i altres).
 (Última Hora, 15-X-2011)

Acte de presentació a la sala d'actes de Can Tàpera del llibre de Conxa Terrón
sobre el Centre. En primer terme Pau Dols, Miquel Alenyà, Llorenç Julià, Andreu
 Ramis i Vicenç Serra. (Abril de 2010)

Eloi Quirós, Miquel Alenyà, Fernando Alzamora i Llorenç Julià.  Lliurament
a la Creu Roja d'un taló de 6.218 euros per part de la Companyia
d'Assegurances de Sa Nostra (Març de 2012)
(Al fons un quadre de Josep Guinovart)

Miquel Alenyà i Martí Alenyà després de signar un conveni de col·laboració
 entre la Creu Roja i el Col·legi Oficial de Missers de les Illes Balears
                 MADRID, 01 de JULIO de 2013 - LAWYERPRESS

Intervenció de Ferran Navinés i Miquel Alenyà en el Cercle d'Economia de
Mallorca el 20 de febrer de 2014. Fa les presentacions Alexandre Forcades
.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA
Sopar i debat després de la doble conferència. Hotel Valparaiso.
20 de febrer de 2014

Beneficiaris dels AJUTS D'EMERGÈNCIA SOCIAL de Sa Nostra, Jardí del
Centre deCultura de Sa Nostra (Palma). Primera fila: Elvira Barrio (Creu Roja),
Fernando Alzamora (Sa Nostra), Miquel Alenyà (Creu Roja), Antoni Vera
 (Càritas Mallorca) i Antoni Sorà (Fundació Sa Nostra) (2010)











Antoni Catany Jaume “Toni Catany” (Llucmajor, Mallorca, 15 d’agost de 1942 – Barcelona, 14 d’octubre de 2013)

Fotògraf. Estudia el batxillerat a Mallorca i inicia (1960) la carrera de Ciències Químiques a la Universitat de Barcelona, que abandona per dedicar-se (1966) a la fotografia com a treballador per compte propi. Al principi fa les fotografies que acompanyen els reportatges de viatges que Baltasar Porcel publica a la revista Destino i al diari La Vanguardia. Mentrestant passa a experimentar amb la recuperació de tècniques fotogràfiques antigues, com els calotips i els daguerreotips, procediments que no deixarà de practicar mai. Els darrers anys incorpora al seu treball la tècnica digital fotografia de manera autodidacta.al costat de la tècnica analògica. No se cansa mai d’explicar que va fer l’aprenentatge de la fotografia de manera autodidacta.

Toni Catany, Autoretrat

De posat tranquil i d’extremada sensibilitat, impregna la seva obra d’un profund sentit pictòric, la qual cosa li permet elevar la fotografia que fa a la categoria d’obra d’art. Li interessen les natures mortes, la figura humana, els paisatges, el retrat i l’exaltació de la bellesa. Cerca significats transcendents i subtileses estètiques, que treballa amb enginy i lucidesa. Domina els jocs del clarobscur i les composicions d’arrels classicistes. Hi ha obra seva a la Biblioteca Nacional de París, al Museu d’Art Modern (París), al Museu Niepel (Chalon-sur-Saöne, França), a la Universitat de Parma (Itàlia), a la Internacional Polaroid Selectiu (EUA), al Museu de Mallorca, a la col·lecció d’arts plàstiques de Sa Nostra Caixa de les Balears, al Museu d’Art Modern i Contemporani Es Baluard i a nombroses col·leccions particulars.

Publica els llibres Tomàs Monserrat (1853-1944), retratista d’un poble (1983); Les Illes, amb text de Maria Antònia Oliver (1975); Les Balears (1985), amb text de Baltasar Porcel; Natures mortes (1987); Calotips (1987); Història de la dansa a Catalunya (1987); Retrobar Barcelona (1987); Flowers of Life (1990); La meva Mediterrània (1991); Somniar déus (1998), amb text de Blai Bonet; (1994); Fotografies (1997); Cossiols (1997); Toni Catany, l’artista en el seu paradís; Obscura memòria (2000); Toni Catany (2002); Record de Llucmajor (2003); Liébana infinita (2004); Venessia (2006), etc.

Al llarg de la seva vida fa més de 200 exposicions individuals i participa a més de 200 exposicions col·lectives. Fa la primera exposició a la Galeria Aixelà, de Barcelona, el 1972. Són recordades les mostres Calotips, que presenta al Centre de Cultura de Sa Nostra (1998), Illes del desig a la Fundació Pilar i Joan Miró (2002), l’exposició de retrats d’escriptors que titula Dels que escriuen (2002) a la Casa Museu Llorenç Villalonga; la mostra que fa a la Misericòrdia (2003); l’exposició que presenta en el Museu d’Es Baluard; l’exposició antològica que li organitza el Museu Nacional d’Art de Catalunya (2002) sota el títol L’artista en el seu paradís, etc. La darrera exposició que fa a Mallorca és la que presenta al Santuari de Gràcia (2013).

Obté premis i guardons diversos, com el Premi Nacional de Fotografia (2001), el títol de Cavaller de l’Ordre de les Arts de França (1991), Premi Miquel dels Sants Oliver de l’Obra Cultural Balear (2000), Premi Nacional d’Arts Plàstiques de la Generalitat de Catalunya (2001) i el Premi Ramon Llull del Govern de les Illes Balears (2003). Té una entrada a la GEM.

Mor a Barcelona als 71 anys d’edat, mentre preparava un viatge a Mallorca. Treballava en la creació d’una fundació destinada a recollir i conservar el seu llegat fotogràfic i el del seu paisà Tomàs Monserrat. Els ajornaments successius del suport públic li impedeixen la realització del seu somni en vida. Malgrat tenir la residència a Barcelona, mai no perd el contacte amb l’illa, amb el seu poble natal i amb els seus amics mallorquins, sobretot amb Maria del Mar Bonet i Biel Mesquida.


Bibliografía

Mariana DÍAZ i C. DOMÈNEC, “Fallece en Barcelona el fotógrafo Toni Catany”, Última Hora, 15-X-2013, pàg. 51.

Lourdes DURAN i M. CUART, “Fallece Toni Catany, Diario de Mallorca, 15-X-2013, pàg. 47.

Cristina ROS, “Mor Toni Catany”, Ara Balears, 15-X-2013, pàg. 26-27.

GEM, 3, 227.

Web del Ministeri de Cultura, Biografia de Toni Catany.

Toni Catany, Maria del Mar Bonet

domingo, 2 de marzo de 2014

Miquel Vicens Coll (Palma, 1940 – 16 de setembre de 2013)

Arquitecte. Fill de Miquel Vicens Rigo, fundador i director de l’agència de  Viatges Ibèria i de l’Hotel Cristina de la Platja de Palma. Estudia el batxillerat al col·legi de Monti-Sion (1950-1956) i cursa la carrera d’arquitectura a l’Escola Superior d’Arquitectura de Barcelona, on és deixeble de Josep Antoni Coderch.

Després de treballar un temps en el despatx dels arquitectes Francesc Villalonga i Miquel Arenas, munta el seu propi despatx d’arquitectura. Entre les seves obres més rellevants cal esmentar l’edifici dels Enginyers del Portitxol (Palma), un bloc d’habitatges al carrer Joan Alcover, l’acreditat bloc del carrer Font i Monteros, que projecta en col·laboració amb Josep Ferragut i altres. Entre les seves obres de reforma destaquen dues: la de l’edifici de Can Bordils, que habilita per encabir l’arxiu municipal de Palma i l’edifici dels magatzems El Àguila, que obté el Premi Ciutat a la millor reforma. Per a l’Exposició Universal del Cinquè Centenari a Sevilla de 1992 projecta el pavelló de les Balears. Aquest és el colofó d’una carrera brillant que es veié estroncada a causa d’una afecció cardíaca que el jubila abans d’hora i, anys més tard, li causa la mort als 73 anys.

Discret, modest, apassionat, enginyós i lúcid, no deixa mai de pensar com a humanista i com a arquitecte al servei del país. Casat amb Maria Antònia Massanet Moragues, és pare de tres fills: Teresa, Miquel i Josep.



Bibliografía

V.E., “Fallece el arquitecto Miguel Vicens Coll”, Diario de Mallorca, 17-IX-2013, pàg. 10.

Joan PLA, Las Orlas, P i P editors, Palma 1989.


Isabel Bauzà Tomàs “Bel Rollet” (Palma, 1910 – 7 de juliol de 1973)

Planxadora i personatge popular de Palma. Coneguda pel malnom de Bel Rollet, era de la família que regentava el forn de Can Rollet, el més antic del Terreno (Palma). Tenia tres germanes: Joana, Maria i Margalida.

A causa d’una malaltia infantil, el seu cap va restar com el d’una nina. Tenia el costum de trescar a tota hora pels carrers del centre de Palma, sobretot pel Passeig del Born. Pentinada amb coletes recollides, calçada sempre amb sabates d’home i mitjons baixos i abillada amb camisa, s’aficava amb els vianants com si els conegués de tota la vida i repartia besades i caramels a les jovenetes que li agradaven. Usava el tramvia i els autobusos de servei públic sense pagar. Entrava i sortia de les sales de cinema quan volia i sempre de franc. Quan tenia sed, s’acostava a qualsevol client del bar més proper i bevia del seu vas. Una vegada es despenjà sense cap ajuda de l'estructura metàl·lica del molí del Ram.

Quan qualcú li deia alguna cosa que no li agradava o no li queia bé, l’increpava amb grans veus. Per la forma de vestir, la seva gestualitat i el costum de parlar en veu alta, cridava sempre l’atenció, cosa que li agradava d’allò més. L’estiu de 1973 és víctima d’un atropellament per part d’un turisme que no pogué evitar l’accident quan ella tractava de travessar l’autopista de Llevant en el tram que hi ha davant la Seu. Traslladada al servei d’urgències de Son Dureta, mor uns dies després (7-VII-1973), als 62 anys. Té una entrada a la GEM.

Isabel Bauzà Tomàs, Bel Rollet.
Fot. Torrelló, Diario de Mallorca


Bibliografia

GEM, 2, 55.

Joan RIERA, “Na Bel Rollet, una trotaciudad”, Diario de Mallorca, 28-VIII-2013, pàg. 14.

Joan RIERA, "Una fotografía de Na Bel Rollet", Diario de Mallorca, 4-IX-2013.

Diario de Mallorca, esquela, 8-VII-1973.

Joan MARTORELL, "Na Bel Rollet", Memoria gráfica, Última Hora, 7-II-2015, pàg. 51, Palma.


sábado, 1 de marzo de 2014

Creu Roja Illes Balears. Imatges





31-I-2014, autoritats i voluntaris guardonats amb motiu dels
140 anys de la constitució de la Creu Roja a les Balears



Catalina Cirer, Maria Salom i Juana Lozano
Roda de premsa sobre el projecte Espai



El president de la Creu Roja a les Balears lliura la medalla
d'or de l'entitat a sor Miquela Ollers, representant de la
Congregació de les Germanes Franciscanes de la
 Misericòrdia (31-I-2014)


Joan Batle Palou, Dolça Feliu Aymar i Juana Lozano Plaza en
la presentació del Pla d'ocupació de la Creu Roja a les Balears

Presentació de la Memòria de 2011 de la Creu Roja a les
Balears. Joan Batle, Miquel Alenyà i Juana Lozano Plaza
(27-VI-2012)


Dispensari de la Creu Roja a Sóller (1920 c.)


Josep Francesc Alomar Casasayas (Palma, 1959 – 26 de febrer de 2014)

Analista polític, periodista i funcionari públic. Estudia el batxilerat al Col·legi Lluís Vives (Palma). Els anys 80 és secretari general del Partit Demòcrata Popular (PDP) a les Balears, quan Cristòfol Soler n’és el president. Abandona la política per dedicar-se al periodisme. Col·labora amb la cadena COPE, amb els diaris El Mundo i Diari de Balears i és comentarista d’IB3.

Entre 2003 i 2007 és director de comunicació de l’Institut d’Estudis Baleàrics (IEB). Quan cessa en el càrrec, reprèn les col·laboracions amb els mitjans de comunicació, on publica comentaris incisius, que reflecteixen el seu esperit humanista, crític i irònic.

Casat amb Elena Leonor Ruiz Bowyer, és un gran afeccionat als escacs. Excel·leix com a bon conversador, tolerant, obert i dotat d’un fi sentit de l’humor. Es guanya l’afecte i la simpatia d’una munió d’amics, que enyorem la seva conversa i els seus comentaris sempre oportuns, lúcids, ben intencionats i rics en bon humor.



Bibliografía

Joan RIERA, “Pep Xisco Alomar”, Última Hora, 27-II-2014, pàg. 24.

REDACCIÓ, “Mor el periodista Pep Francisco Alomar”, Ara Balears, 27-II-2014, pàg. 9.

Josep Francesc Alomar Casasayas, 2012 c.