sábado, 5 de octubre de 2013

Francesc Hernández Monjo (Maó, Menorca, 22 d’abril de 1862 – Barcelona, 7 de desembre de 1937)

Pintor. De jove estudia dibuix, pintura i música a Maó. Es dedica a fer classes de dibuix i pintura a Maó (1885 c. – 1890 c.) fins que trasllada la residència a Barcelona sobre el 1890, amb 27 o 28 anys. A Barcelona amplia la seva formació sota la direcció del pintor Eliseu Meifrén.

El 1890 participa a l’Exposició Nacional de Belles Arts de Madrid i el 1894 ho fa a la l’Exposició Nacional de Barcelona. El 1898 realitza per a la firma Tasso de Barcelona una sèrie d’aquarel·les de vaixells de guerra per il·lustrar el llibre Los buques de la armada española. El 1911 participa a la I Exposició General de Belles Arts de Maó. El 1920 participa a l’Exposició General de Belles Arts de Barcelona i el 1936 està representat al I Saló d’Independents. També exposa a Amèrica del Sud.

Francesc Hernández Monjo, Velers i vapors de càrrega, oli/tela

Entre 1880 i 1890 la seva obra fa part de la pintura realista de la segona meitat del segle XIX. Fa quadres de petit format en els que predomina el dibuix sobre el color. A les composicions la línia de l’horitzó és molt baixa i el celatge ocupa la major part de la tela, mentre els vaixells i la superficie de la mar esdevenen els elements principals de l’obra. La paleta és de colors suaus, amb predomini dels verds, blaus i blancs.

A partir de 1890, el pintor fa ús d’elements nous i més agosarats, on la mar brava, les veles desplegades i els celatges força treballats fan part dels motius principals. La paleta incorpora colors càlids.

Entre 1920 i 1937, a les escenes marineres afegeix temes de la costa catalana no sempre identificables. La paleta amplia la gamma de colors càlids. Els celatges ennuvolats i la mar brava creen escenes de gran moviment, propícies per a les atmosferes de dificultat, perill o dramatisme. En tot cas, els pinzells de l’artista reflecteixen l’admiració que sent per la mar, els vaixells, els mariners sacrificats, feiners i esforçats i la navegació.

Visita Mallorca en divises ocasions, on té amistat amb Anglada i Tito Cittadini. Mor a Barcelona el desembre de 1937 als 75 anys.

Hi ha obra seva al Museu de Menorca, Ateneu de Maó, Escola Nàutica de Barcelona, Museu de les Drassanes de Barcelona, l’antiga col·lecció de Bartomeu Planas Rosselló, després de Bartomeu March i actualment dispersada en gran part, llevades algunes peces singulars, i altres col·leccions institucionals i privades.



Bibliografia

Cristina ANDREU ADAME, “Hernández Monjo, Francesc”, ‘La Pintura i l’Escultura a les Balears’, t. 2, pàg. 313-315, Promomallorca ed., Palma, 1996.


Lluís RIPOLL i Rafel PERELLÓ, “Francisco Hernández Monjo”, pàg. 246, Lluís Ripoll editor, Palma, 1981.

Antiga col·lecció de Bartomeu Planas Rosselló (quadres de vaixells)


Francesc Vidal i Vidal, Barca de tres mastils Ignasi Fuster, oli/tela, 1879

cuadro
Edward Arnold, La corbeta Palma, oli/tela, 1858

William Howard Yorke, El veler Rafel Pomar, oli/tela, 1875



Pere Sureda Montaner (Valldemossa, Mallorca, 28 de febrer de 1909 – sa Cabaneta, Mallorca, XX d’agost de 1983)

Pintor, dibuixant i humorista gràfic. Fill de Joan Sureda Bimet i de la pintora Pilar Montaner Maturana, és el menor d’onze germans. Animat pel pintor Josep Puigdengolas, estudia pintura amb la seva mare, que complementa amb una àmplia base autodidacta. Conforma els seus ideals artístics i el seu estil auster, sobri i ordenat, a través de les relacions i l’amistat que manté amb William Edward Cook i Archie Gittes.

Pinta paisatges, marines, retrats, escenes de la vida quotidiana al camp i sent predilecció per les escenes de ball mallorquí, que anima amb algun toc d’ironia o d’humor. Pinta a Valldemossa, Deià, Llucalcari, Sóller, Palma i sa Cabaneta (Marratxí). Fa ús de les tècniques de l’oli, l’aquarel·la, l’aiguada i per al dibuix, la tinta, el carbonet i el llapis. 


Pere Sureda Montaner, La marina de Valldemossa, oli/tela


Exposa per primera vegada a una mostra col·lectiva a l’Ateneu (1936), on presenta dos retrats, un d’ellsdel metge i novel·lista Llorenç Villalonga. El 1941 fa la primera exposició individual al Cercle de Belles Arts de Palma. El 1942 exposa a Barcelona i participa, a més,  a l’Exposició Nacional de Belles Arts de Barcelona. És seleccionat per William E. Cook per participar a una exposició col·lectiva als EUA..

S’incorpora al Grup dels Set i participa en les dues exposicions del col·lectiu, la de les Galeries Costa (1948) i la de les Galeries Quint (1949). Posteriorment, exposa individualment a Galeries Quint (1959), a Santa Maria del Camí (Mallorca) el 1975 i a Palma el 1980 i el 1982.

Fa una pintura depurada i austera, que elimina tot el que és prescindible per incloure solament el que considera essencial. Prescindeix dels elements anecdòtics i decoratius. Fa ús d’un cromatisme atenuat, exempt d’estridències, que cerca combinacions harmòniques i equilibrades d’un esquist classicisme.

Col·labora amb la premsa local amb dibuixos i acudits, que publica a Brisas (1934-1936), La Almudaina (1948), Baleares (anys seixanta i primers setanta) i Diario de Mallorca (1972-1980). És col·laborador de La Codorniz (1944). Per al diari Baleares crea el personatge d’en Calafat, un pagès mallorquí astorat i confús davant els canvis que es donen a l’illa amb l’emergència del turisme. Són els seus interlocutors en Galiana, en Pep Mindano i madó Gurumbau.

Publica Chistes y pasatiempos publicados en ‘La Almudaina’ (1949), Coses d’en Calafat (1966), etc.

Passa els darrers anys de la seva vida al Molí de sa Cabaneta, on resideix amb l’esposa, Catalina Canyelles, la filla, Elvira, i la mare, Pilar Montaner. Pinta, té cura d’un poblat colomer i gaudeix de la companyia de molts d’animals (cans, moixos, gallines, etc.). També té  un corral per al conreu d’hortalisses i flors, aquestes a càrrec de l’esposa.

Al llarg de la vida, obté diversos premis i guardons: el primer premi del I Saló dels Humoristes del Cercle de Belles Arts, de Palma, la medalla de bronze (1947) del Saló de Tardor del Cercle de Belles Arts, la medalla d’or de la Diputació provincial del Saló de Tardor (1948), la medalla de plata del Saló de Tardor de Palma (1958), el premi Ciutat de Palma de pintura (1987) i el premi Picarol de dibuix (1980).

Mor a sa Cabaneta als 74 anys. Amb motiu del primer aniversari del seu traspàs, l’Ajuntament de Santa Maria del Camí li dedica en el marc de les festes patronals una exposició d’homenatge. El 1998 la Fundació Barceló presenta una exposició sobre el Grup dels Set i edita un catàleg que reprodueix en part el de la presentació del grup el 1948, amb textos de Robert Graves, Miquel Àngel Colomar i J.B.G. (Joan Bauzà Guanyabens). Amb motiu del centenari del seu naixement, Raphael Pherrer realitza un vídeo de 5:32 minuts que titula Cent anys amb Pere Sureda, que està disponible a la xarxa.



Bibliografia

Margalida TUR, “Sureda Montaner, Pere”, ‘La Pintura i l’Escultura a les Balears’,  t. 4, pàg. 288, Promomallorca ed., Palma, 1996.

Rafel PERELLÓ, “El Grupo de los Siete (1948-1949)”, Fundació Barceló, Palma, 1989.

Lluís RIPOLL i Rafel PERELLÓ, “Pedro Sureda”, ‘Las Baleares y sus pintores’, pàg. 198-199, Lluís Ripoll, editor, Palma, 1981.