domingo, 22 de septiembre de 2013

Antoni Gelabert Massot (Palma, Mallorca, 15 de juny de 1877 - Deià, Mallorca, 22 de gener de 1932)

Pintor i dibuixant. D’origen modest (1), és fill de Bartomeu Gelabert Guardiola, barber, i de Joana Aina Massot Lliteres. Acabats els estudis primaris, treballa d’auxiliar a la barberia (Can Millàn). Després de la mort del pare (1892), amb 15 anys es fa càrrec del negoci, font única d’ingressos familiars. Compatibilitza molts anys la pràctica de la pintura amb l’ofici de barber, que li permet obtenir uns ingressos regulars i suficients per sobreviure sense esglais. Adscrit al corrent modernista, les seves obres evolucionen des del modernisme realista al simbolisme per optar, a l’entorn de 1910, en favor de solucions sintetistes, que a partir de 1912 presenten influències postimpressionistes.

Fa uns 200 olis, majoritàriament de format petit. La temàtica inclou paisatges, marines i retrats. Pinta a Palma, Deià, Sóller, Alcúdia i Pollença. Fa ús de la tela i la taula. La seva obra ha estat objecte d’una anàlisi molt completa i d’una catalogació gairebé exhaustiva, realitzada per un equip dirigit per Josep M. Pardo (2). L’obra de Gelabert es pot considerar dividida en diverses etapes.


Antoni Gelabert Massot, Dona asseguda, oli/tela, 1906-1907

Període de formació (1893-1899)
L’aprenentatge del pintor té una base essencialment autodidàctica, per bé que assisteix a les classes de l’escola de l’Acadèmia de Belles Arts, que aprova amb premis i qualificacions altes. A l’Acadèmia coincideix amb Pere Blanes Viale, amb qui estableix una sòlida i duradora relació d’amistat i d’afinitat estètica.

Participa a l’Exposició Balear de Sóller (1897). És admès com a soci del Foment de la Pintura i l’Escultura, fet que li permet participar a les exposicions periòdiques que realitza l’entitat. D’altra banda, fa part del grup fundador de la societat Saló Beethoven, que reuneix músics, melòmans, escriptors i alguns pintors afeccionats a la música. La seu de la societat es troba a la planta baixa de l’edifici en el que s’ubica la barberia de Gelabert. El promotor i l’animador principal de la societat és el compositor Antoni Noguera Balaguer (1860-1904).

La influència modernista (1900-1902)
La presència a l’illa dels pintors catalans Joaquim Mir i Santiago Rusiñol fa inevitable que els dos entrin en contacte amb Gelabert, que observa amb atenció i admiració els seus treballs. Col·labora amb Rusiñol en la tasca de traslladar als plafons finals del Gran Hotel els esbossos de base.

Influït per Rusiñol i Mir, s’adscriu al modernisme i als nous corrents renovadors, que impliquen una ruptura amb les concepcions i tècniques de la pintura acadèmica i tradicional. A les illes són pocs els pintors modernistes o propers al modernisme, atesa l’animadversió amb la que és mirada la nova pintura pels pintors acadèmics. De fet, solament els joves Antoni Gelabert, Pilar Montaner i Pere Blanes Viale segueixen les pautes modernistes.

Pel que fa als retrats, al pastel i al carbó, s’observa en Gelabert la influència de Ramon Casas, patent en els retrats de Gabriel Alomar Villalonga, Josep Vives Verger, Joan Torrendell Escales i Miguel Sarmiento Salom, realitzats el 1902. Entre els olis que fa aquests dos anys destaquen Can Binimelis (1901 ca.), propietat de la Caixa de les Balears ‘Sa Nostra’, i Mollet (1901 ca.), adquirida per Joan Alcover i actualment conservada a la col·lecció de l’Obra Cultural Balear. El primer reflecteix influències de Santiago Rusiñol, mentre el segon conté influències de Joaquim Mir. Una tercera obra digna de ser citada és la que titula Castell del Rei (1902 ca.), pintada a la primavera de 1902, durant l’estada que fa el pintor a Pollença amb Rusiñol i Joaquim Mir. Si Can Binimelis representa una escena amb llum de capvespre, en aquesta presenta un contrallum a l’hora de la posta de sol. La tela no està acabada i tampoc no està signada.

El gener de 1902 William Degouve de Nuncques i la seva esposa, Juliette Massin, també pintora, presenten una exposició de comiat al Cercle Mallorquí, després d’una estada a Mallorca de prop d’un any i mig. L’exposició causa impacte en els ambients artístics de l’illa. El 28 de setembre de 1902, amb 25 anys, Antoni Gelabert inaugura la primera exposició individual. Ho fa a la Sala Parés, de Barcelona, de la mà de Rusiñol i Joaquim Mir. Hi presenta una vintena de quadres. Acabada l’exposició de la Sala Parés i de retorn a Palma, Gelabert rep l’homenatge dels seus amics, que li dediquen un dinar d’homenatge al restaurant de Can Tomeu el diumenge 12 d’octubre. Hi assisteixen 28 comensals, entre els que hi ha Santiago Rusiñol, Gaspar Terrassa, Joan Fuster, Francesc Rosselló, Joan Pizà, Antoni Albareda, Joan Alcover, Gabriel Alomar, Rafel Ballester, Miquel Borràs, Fèlix Escales, Joan i Antoni Marquès, Lluís Martí, Antoni Noguera, Benet Pons, Ricard Roca Amorós, Nicasi Roca, Miquel Sarmiento, Joan Torrendell, etc. (3).

El novembre de 1902, Gelabert fa a Can Clar (Palma) la segona exposició individual. Hi presenta gran part de les obres exhibides a la Sala Parés i hi afegeix els quatre retrats citats més amunt. L’acumulació de les dues exposicions i el seu caràcter individual poc freqüent, fan saltar la polèmica. El fulminat ve donat per un article que Miguel Sarmiento publica a La Última Hora el 20-XII-1902. Comenta l’exposició de Gelabert al Cercle Mallorquí i critica l’exposició del Foment de la Pintura corresponent al mes de desembre en curs. El 29 de desembre Joan O’Neille, com a secretari i president en funcions del Foment de la Pintura, adreça al diari un comunicat de queixa. Segueixen intervencions de Miquel dels Sants Oliver, Gabriel Alomar, Fèlix Escales, Joan Torrendell i altres. O’Neille intervé amb nous comunicats, llargs i reiteratius. La tensió que es crea fa que el diari decideixi tallar la polèmica.

Estada a París i tornada a l’illa (1903-1906)
Becat per l’Ajuntament de Palma, Gelabert estudia entre gener i juny de 1903 a l’Escola de Belles Arts de París. Presta atenció, sobretot, als estudis de figura i als temes de perspectiva. Aprofita l’estada a París  per pintar jardins i paisatge urbà. Abunden els horabaixes i els nocturns, que li permeten evitar els contrasts severs de llum i l’ús de gammes complementàreis de color. Són obres d’aquest any Notre Dame (1903), Jardí de Luxemburg (1903) i Notre Dame a l’horabaixa (1903).

De retorn de París, pinta a Palma el quadre de format més gran que fa tot al llarg de la seva vida, el titulat Murada i Catedral a entrada de fosca (1903), que lliura a l’Ajuntament de Palma com a contrapartida per la beca que li ha permès residir mig any a París. Té temps per desplaçar-se a Bunyola a pintar. És d’aleshores la tela Possessió de Bunyola (s’Alqueria de Vall) (1903-1904 ca.). També pinta a Sóller i a altres indrets.

El gener de 1904 presenta al Cercle Mallorquí una nova exposició individual, de 20 obres, que fa esclatar una nova polèmica. El diari La Tarde publica un escrit anònim hostil amb en Gelabert. Rusiñol que es troba a Sóller pintant, és requerit pels amics perquè doni resposta a l’anònim. Publica quatre articles que contestaten cada un dels escrits de l’autor anònim de La Tarde. Rusiñol dóna per acabada la polèmica, però les conseqüències venen després. El Foment de la Pintura i l’Escultura, convertit en bastió de la pintura acadèmica i tradicional més enllà del que era raonable, entra en una etapa de dificultats i de divisions creixents. D’altra part, la societat Saló Beethoven es veu trasbalsada el març de 1904 per la mort sobtada del compositor Antoni Noguera, el seu principal promotor i animador.

La Societat de Concerts Beethoven i el Foment de la Pintura, per raons d’interès comú, acorden fusionar-se. La nova entitat s’anomena Cercle de Belles Arts. N’és elegit president Ricard Roca Amorós, industrial de prestigi, deslliurat de compromisos anteriors. Es condiciona una nova seu, situada en el passeig de la Constitució (avui passeig del Born), núm. 12, que s’inaugura el 4 de desembre de 1904 amb una exposició col·lectiva i amb un concert a càrrec del jove pianista Antoni Torrandell. La combinació de manifestacions pictòriques i musicals dóna inicialment bons resultats. La vida de la societat s’anima i la seva projecció es consolida.

A final de 1904, Gelabert, Bernareggi i Blanes Viale fan una estada a Peguera. Pinten, llegeixen i tracten temes relacionats amb la pintura i la seva tècnica. D’aquests mesos és l’obra Platja de Peguera (1904-1905), de format allargat (30 x 80 cm), que és adquirida pel músic Josep Balaguer i actualment fa part de la col·lecció del Cercle de Belles Arts. També és d’aquests mesos l’obra Vista de Peguera (1904-1905 ca.), que és adquirida per Ricard Roca. El 1906 participa a l’Exposició Nacional de Belles Arts de Madrid i amb Pilar Muntaner viatja a Madrid, Toledo, etc. L’abril de 1906 marxa a París.

Etapa sintetista o simbolista (1907-1909)
Els postulats bàsics del sintetisme simbolista consisteixen a representar la natura no segons els models reals, sinó d’acord amb els propis sentiments subjectius. El moviment sintetista es troba en una fase de creixement i de gran acceptació arran de l’exposició dedicada a Gauguin en el Saló de Tardor, de París.

L’assumpció del sintetisme es produeix en Gelabert amb una certa gradualitat, que comença amb la realització de la tela que titula Dona asseguda (1906-1907 ca.), que exposa al salonet del Cercle de Belles Arts el maig de 1907, segons diu Màrius Verdaguer (4). Altres obres amb les que assaja procediments sintetistes són Pont de sa Riera (1908 ca.), que incorpora formes de caire visionari i subjectiu. La jove endiumenjada que seu en el balancí de Dona asseguda sembla es és Clara Lucena Sagrera, aleshores de 25 anys, que viu a la casa d’en Gelabert amb la mare i la germana del pintor. La noia posa a la manera d’algunes figures d’Anglada. La tela conté elements d’un erotisme subtil i respira una certa atmosfera de misteri.. En algunes ocasions s’ha dit que la protagonista espera Francesc Blanes Viale, germà del pintor i amic d’Antoni Gelabert. El 2002 la tela és netejada i envernissada de nou, cosa que li permeten recuperar un cromatisme viu i colpidor, dissimulat durant anys a causa de l’oxidació del vernís protector inicial.

Una altra obra d’aquesta etapa és la titulada Plaça d’en Quadrado (1906-1908 ca.), que és exposada a Palma el 1909 i, posteriorment, el 1915, moment en el que la compra el financer Joan March Ordinas. El 1909 fa una exposició amb més obra que mai. Presenta 42 obres. L’ofereix a les instal·lacions del Cercle de Belles Arts quan la societat és a punt de fer pública la seva situació de fallida econòmica a causa d’una gestió desencertada.

El 1909 dos fets afecten la vida familiar del pintor, el matrimoni de la seva germana Francesca amb Pere Riera, administrador de correus a Pollença, i l’inici de la relació de parella de Gelabert i Clara Lucena.

Retorn a l’impressionisme (1910-1915)
A partir de 1910 desapareix de les obres de Gelabert el simbolisme dels anys anteriors, mentre desplega un estil singular i personal. La pinzellada fa funcions d’esquematització i de síntesi de la forma. El cromatisme, tractat amb llibertat, cerca tons suaus i contrastos moderats. Focalitza l’atenció en el paisatge urbà de Palma. De vegades fa ús de solucions de caire impressionista.

Són d’aquests anys algunes obres cabdals dins la producció del pintor, com Porta del Camp (1912-1913 ca.) (Ajuntament de Palma), El Jonquet II (1912-1913 ca.), Mollet (1912-1914 ca.), La Foradada (1912-1913 ca.), El Jonquet III (1912-1914 ca.), Claustre de Sant Francesc (1914 ca.) (Ajuntament de Palma), etc.

El 1910 fa part del grup fundador de l’Associació d’Artistes Pintors, que es crea arran de la crisi del Cercle de Belles Arts. La nova societat es constitueix el gener de 1910 i n’és elegit president Ricard Roca Amorós. S’hi integren els pintors Vicenç Furió, Francesc Rosselló, Llorenç Cerdà, Joan Pizà Canyelles, Gaspar Terrassa, Pere Càffaro, Miquel Arcas, Joan Bauzà, Pilar Montaner i Antoni Gelabert.

Els pintors Antoni Ribas Oliver, Joan Fuster, Joan Pallicer, Jordi Anckermann Ribas, Josep Pons Frau Antoni Ribas Prats, Vicenç Llorenç i l’escultor Grauches es mantenen fidels al Cercle de Belles Arts. La societat es trasllada a uns locals modests del carrer Constitució i inicia una nova singladura, que comença l’abril de 1910 amb l’organització de sorteigs mensuals (5).

El maig de 1911, sota la direcció de Llorenç Cerdà, Gelabert torna a ser nomenat professor d’entrada de l’Escola de Belles Arts de Palma. El nomenament és renovat els cursos 1911-1912, 1912-1913 i 1913-1914. Cessa el desembre de 1914 quan el titular de la plaça, Joan Pizà, s’hi reincorpora. El 1912 viatja a París, on admira l’exposició de Monet, que li agrada i li interessa molt.

La tensió i les inquietuds que provoca l’inici de la Primera Guerra Mundial enrareixen el mercat de la pintura. D’altra part, el sistema de vendes mitjançant sorteigs mensuals no respon tan bé com abans als gusts i a les preferències dels col·leccionistes d’art. L’arribada d’Anglada i d’un grup de pintors joves afegeix elements de saturació i incertesa. Els temps es presenten difícils. Tot plegat fa que l’Associació d’Artistes Pintors i el Cercle de Belles Arts cerquin l’aixopluc d’una societat més gran i més forta. El Veloz Sport Balears accepta les seves propostes i decideix absorbir les dues societats. El dia primer de gener de 1915, el Cercle de Belles Arts absorbeix l’Associació d’Artistes Pintors i, tot seguit, és absorbit per la societat recreativa i esportiva Veloz Sport Balear. Alhora, aquesta crea una secció dedicada a l’organització d’exposicions de pintura i de concerts de música, a la qual es dóna el nom de Cercle de Belles Arts. Entre el 20 i el 27 de gener de 1915 es fa una gran exposició de 50 obres de 10 artistes, dels que fa part Antoni Gelabert.

La influència d’Anglada (1916-1922)
La presència d’Anglada a Mallorca arran de l’inici de la Primera Guerra Mundial (1914) influeix de manera general en la temàtica i la tècnica dels pintors de l’illa. Solament adopten posicions divergents de les d’Anglada els pintors noucentistes, Bartomeu L. Ferrà Juan i Joan Antoni Fuster Valiente, i els pintors avantguardistes Jacob Sureda, Joan Junyer i Juli Ramis.


La pinzellada es fa gruixada, sinuosa i més empastada. La paleta guanya intensitat i força. Es renova l’interés pel retrat i per les composicions de figura. Entre les obres de Gelabert d’aquest període destaquen Ball de mascares al Teatre Líric (1917 ca.), Punta de la Creu. Por de Sóller (1918 ca.) i, sobretot, Corpus a Cort (1915-1918 ca.). Passat un temps, Gelabert torna a la pinzellada predominantment llarga i rectilínea. El 1918 comença la publicació de col·laboracions a la premsa. A La Almudaina publica articles que signa amb el pseudònim de Fígaro.

Antoni Gelabert Massot, Retrat de Gabriel Alomar, pastel/paper, 1902

Els darrers anys (1922-1932)
El 1922, mentre és batle de Palma Bartomeu Fons Jofre de Villegas, s’executa la demolició dels edificis de la illeta de Cort. El solar que resta, el carrer de la Llum i la plaça de les Copinyes constitueixen la nova plaça de Cort. Amb aquesta operació desapareix la barberia del pintor. La indemnització que rep li permet adquirir Son Fonc (o Son Enfony) a Deià. A partir d’aleshores es dedica plenament a la pintura.

Els temes se centren en Pollença i Deià. Introdueix  canvis a la paleta, la temàtica i la tècnica. Predomina el tema dels emparrats. El 1923 exposa amb Bartomeu L. Ferrà, Francesc Rosselló i Pilar Montaner a l’establiment de Gaspar Homar Mesquida, a Barcelona. El juny exposa a la botiga de Margalida Mateu amb Bernareggi, Ferrà, Montesinos i Pizà. L’octubre presenta una exposició individual a la Patronal de Pollença.

El 1925 publica articles a La Almudaina i, ocasionalment, a La Última Hora. Els escrits es reuneixen en un annex de l’obra Antoni Gelabert. Catàleg raonat (6). El 1917 imparteix la conferència La cerámica de Baleares y otros lugares al Museu Arqueològic Diocesà de Mallorca. El 1928 formalitza el matrimoni amb Clara Lucena i amb ella visita París. El desembre de 1928 s’inauguren les Galerises Costa amb una mostra retrospectiva d’Antoni Ribas. Tot seguit, entre el 24 de desembre i el 6 de gener, Gelabert fa l’exposició Emparrats de Mallorca. El febrer-març de 1931 exposa a Galeries Costa per darrera vegada. Mostra emparrats i algunes notes del Jonquet i de Deià. La paleta esdevé lluminosa i les composicions reflecteixen hores centrals del dia. El gener de 1931 mor a Deià. És inhumat al cementiri de Deià.

Són obres d’aquests anys Emparrat de Can Brull (1923 ca.), Emparrat de Son Fonc. Deià (1923-1925 ca.), Emparrat de Son Ametller (1928), etc.

Exposicions d’homenatge
Després del traspàs del pintor, se li dediquen homenatges i exposicions monogràfiques. Destaquen les exposicions que li del Cercle de Belles Arts (1945), Galeria Danús (1962), Llibreria Tous (1971), Galeria Bearn (1977), Deià (1980), Ajuntament de Palma al Casal Solleric (1987) i Centre de Cultura ‘Sa Nostra’ (2002). L’Ajuntament de Palma publica un catàleg il·lustrat en blanc i negre amb motiu de l’exposició al Casal Solleric de 1987. La Caixa de les Balears ‘Sa Nostra’ publica (2002) un catàleg raonat amb un estudi biogràfic sistemàtic, una catalogació gairebé exhaustiva i una anàlisi crítica de l’obra.

El pintor ha estat representat a nombroses exposicions de caràcter retrospectiu, com Veinte pintores mallorquines (Banc de Santander, Palma,1984), Paisatges abans (Cercle de Belles Arts, 1986), Exposició Palma (Ajuntament de Palma, Castell de Bellver, 1988), Exposició inaugural del Centre de Cultura de Sa Nostra a Palma (1989), Arts i Oficis (Casal Solleric, 1992), 100 anys, 100 pintors (1830-1970) (sa Llonja, 1993), Exposició permanent La pintura moderna a Mallorca (1830-1970) (Ses Voltes, 1996-2004), La ciutat de Palma (Ses Voltes, 2001), Un segle de paisatgisme a les Illes Balears (Museu d’Es Baluard, 2007), etc.

Hi ha obra seva al Museu de Mallorca, Govern de les Illes Balears, Ajuntament de Palma, Consell Insular de Mallorca, Caixa de les Balears ‘Sa Nostra’, Cercle de Belles Arts de Palma, Obra Cultural Balear, Museu Municipal de Valldemossa, Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Palma i Eivissa, Col·lecció d’Art Serra i altres col·leccions institucionals i privades. Té entrades a la GEM, la GEC i la Gran Enciclopèdia de la Pintura i l’Escultura a les Balears.


Bibliografia

Josep M. PARDO, Pilar ORTEGA i Fina TERRASSA, “Antoni Gelabert. Pintor i dibuixant”, Fundació ‘Sa Nostra’, Palma, 2002.

Gudi MORGUES JAULIN DU SEUTRE i Joan MAS QUETGLAS, “La ciutat de Palma”, Catàleg exposició abril-juny 2001, Ajuntament de Palma, Ses Voltes, Palma, 2001.

Josep M. PARDO i Miquel ALENYÀ, “Gelabert Massot, Antoni”, ‘La Pintura i l’Escultura a les Balears’, pàg. 231-254, Promomallorca ed., Palma, 1996.

Miquel ALENYÀ, “La pintura moderna a Mallorca”, Ajuntament de Palma, Palma, 1996.

Bartomeu L. FERRÀ JUAN, “Gelabert y su tiempo”, Conferència pronunciada en el Cercle de Belles Arts el 22 de febrer de 1945, Estudis Baleàrics, núm. 39, pàg. 113-126, i núm. 40, pàg. 119, Palma, 1991.

Catalina CANTARELLAS CAMPS, “Mallorca. La pintura dels s XIX i XX”, GEM, t. 9, pàg. 380-389, Palma, 1991.

José Carlos LLOP, “Antoni Galabert”, ‘La ciudad invisible’ pàg. 65-67, Olañeta ed., Barcelona, 1991.

Príam VILLALONGA DE CANTOS, “Pintura a ‘Sa Nostra’. Del Renaixement al Post-Impressionisme”, Caixa de les Balears ‘Sa Nostra’, Barcelona, 1989.

Guillem FRONTERA, Guillem ROSSELLÓ BORDOY i Guillem SOLER, “Palma”, Exposició al Castell de Bellver, Palma, 1988.

CATÀLEG-1987, “A. Gelabert”, Exposició antològica al Palau Solleric, setembre-octubre de 1987, Ajuntament de Palma, Palma, 1987.

Miquel PONS BONET, “Imatge d’Antoni Gelabert’, Catàleg-1987, pàg. 13-56.

Santiago BARANDIARÁN, “Gràcies, Gelabert”, Catàleg.1987, pàg. 59-84.

Miquel PONS BONET, “Antoni Gelabert”, Ajuntament de Palma, Palma, 1984.

Miquel LLABRÉS, “El pintor Antoni Gelabert”, Reial Acadèmia de Belles Arts de les Illes Balears, 6 pàg., Palma, 1981.

CATÀLEG-1977, “Homenatge a Antoni Gelabert (1877-1932)”. Galeria Bearn, Palma, 1977.

M. Manuela ALCOVER, “A. Gelabert”, Catàleg-1977, pàg. s/n.

Rafel PERELLÓ, “El pintor Antonio Gelabert”, Catàleg-1977, pàg. s/n.

Rafel PERELLÓ PARADELO, “El pintor Antonio Gelabert”, R. Perelló editor, Palma, 1977.

Josep M. TOUS i MAROTO, “Por esos estudios. En el de Antonio Gelabert”, La Almudaina, pàg. 1, 18-XII-1913, Palma.

Màrius VERDAGUER, “Tres cuadros”, La Almudaina, pàg. 1, 18-VI-1907.

GEM, 6, 219-220.<

  
Notes

(1) Neix al carrer de la Ferreria, núm. 84, 2n, a les 10 h del matí, segons Perelló-1977, pàg. 11.

(2) Josep M. Pardo disposa del suport de Pilar Ortega i Fina Terrassa.

(3). La relació completa de comensals es troba a Perelló-1977, pàg. 22.

(4) Cf. Verdaguer-1907.

(5) Cf. “La pintura moderna a Mallorca (1830-1970)”.

(6) Josep M. Pardo, Pilar Ortega i Fina Terrassa, “Antoni Gelabert. Pintor i dibuixant”, Fundació Sa Nostra, Palma, 2002.

  
Exposicions individuals (selecció)

1902     Sala Parés, Barcelona, octubre
             Can Clar, Palma, novembre

1904     Cercle Mallorquí, Palma, gener

1905     Cercle de Belles Arts, Palma, octubre

1907     Cercle de Belles Arts, Palma, desembre

1910     Sala Reig, Barcelona, març

1915     Cercle de Belles Arts del Veloz Sport Balear, Palma, gener-febrer

1917     La Veda, Palma, gener
             Sala Reig, Barcelona, març

1918     Galeries Laietanes, Barcelona, gener

1919     Cercle Mallorquí, Palma, febrer

1921     La Veda, Palma, maig

1928     La Patronal, Pollença, octubre
             Galeries Costa, Palma, desembre-gener

1931     Galeries Costa, Palma, febrer