miércoles, 31 de julio de 2013

Alexandre de Riquer i Inglada (Calaf, Anoia, Barcelona, 3 de maig de 1856 – Palma, Mallorca, 13 de novembre de 1920)

Pintor, dibuixant, gravador, escriptor  i poeta. Fill primogènit de Martí de Riquer i Comelles (1), marquès de Benavent, i d’Elisea Inglada (2), comença els estudis a Manresa. Durant els anys que el pare es veu obligat a viure fora del país a causa de la seva militància carlina, estudia a Besiers (França) (1869-1871) i es matricula a l’Escola de Belles Arts de Tolosa (Llenguadoc, França) (1873-1874). De retorn a Barcelona, continua els estudis a l’escola de Llotja (1874-1875).

El 1876 comença a treballar com a il·lustrador i dibuixant gràfic per a diverses publicacions. El 1889 assisteix a l’Exposició Universal de París, on contempla amb admiració les obres dels prerafaelites anglesos (3). A partir de 1891 les seves pintures accentuen els trets idealitzants i incorporen elements simbòlics i místics. Exposa obres a partir de 1889 i fa la primera exposició individual el 1890. El 1894 viatja a Londres per establir contacte amb l’Aestètic Mouvement, d’inspiració prerafaelita. D’altra part, s’interessa pel moviment de l’Art and Craft, que pretén impregnar d’art tots els objectes i útils de la vida quotidiana. El 1885 contreu matrimoni amb Lolita Palau i González de Quijano, amb la que tindrà nou fill.

Entre 1895 i 1907 esdevé un dels principals animadors de la vida cultural de Barcelona. En el seu estudi del carrer Freneria hi tenen lloc tertúlies artístiques i literàries que constitueixen un dels principals centres de difusió del moviment modernista a Catalunya. El 1896 acaba les pintures murals del presbiteri del Monestir de Montserrat i realitza el cartell de l’Exposició d’Arts i Indústries Artístiques que organitza l’Ajuntament de Barcelona. Tot seguit impulsa i anima la difusió del cartellisme a Catalunya.

És l’introductor a Catalunya de l’art dels ex-libris. El 1903 publica el compendi “Ex-libris d’Alexandre de Riquer” en alemany i posteriorment en francès. Revitalitza el gravat i l’aiguafort, fa decoracions d’exteriors (Hotel Internacional) i d’interiors (la llar de foc del Palau Güell). Funda un taller d’ebenisteria i interiorisme i dissenya mobles, joies, estampats per a teixits, etc..

Pel que fa a l’àmbit literari, comença a escriure poemes molt jove. El 1897 publica la seva primera obra literària “Quan jo era noi”, un recull de narracions breus. Més endavant publica el poemaris “Crisantems” (1899), “Enyorances” (1902), etc.

A partir del 1906 pren cos a Barcelona un nou corrent artístic, el noucentisme. Els canvis que suposa aquest fet l’afecten personalment com antic líder del modernisme. És a partir d’aleshores que decideix abandonar les arts decoratives per dedicar-se de ple a la pintura i a la poesia. El 1911, amb 55 anys, es casa en segones núpcies amb l’escriptora francesa Marguerite de Laborde, amb qui té el seu desè fill, Jean. Resideix durant un temps a França, per tornar després a Barcelona. El 1915 organitza una gran exposició amb més de 110 obres pròpies, que obté un gran èxit de públic i de crítica.

El 1917 estableix la residència a Mallorca i es dedica a pintar d’acord amb una línia d’accent realista, que implica l’abandonament de l’estil idealitzat, fantasiós i simbolista, que havia fet fins aleshores. Fa obres molt ben treballades i en alguns casos força complexes, en les que excel·leix un dibuix abundant i precís, que defineix amb convicció i passió. Exposa el maig de 1919 al Cercle Mallorquí i el 1920 fa dues exposicions, una a la Sala Parés (Barcelona) i l’altra al saló àrab de la Veda (Palma). En aquesta darrera hi presenta 26 obres de Valldemossa i de Deià. Mor sobtadament als 64 anys, mentre es prepara per anar a pintar al camp.

El 1922 les Galeries Laietanes li dediquen una exposició d’homenatge que es manté oberta al públic entre el 24 d’abril i el 12 de maig. El 1947 li dediquen una exposició antològica les Galeries Quint (Palma), que mostren 13 obres i 12 esbossos de temàtica mallorquina. Rebé en herència del seu pare el títol de comte de Casa Dávalos. Té una entrada a la GEM i una altra a la Gran Enciclopèdia de la Pintura i l’Escultura a les Balears. Durant dos anys (1993-1995) el Museu de Valldemossa mostra el seu oli “Els pins de Son Gual (Valldemossa)” (4). El 2006, amb motiu del 150 aniversari del seu naixement, es fan diversos actes commemoratius a Calaf i a altres localitats catalanes.



Notes

(1) Montserrat Coberó estableix que la data de naixement del pintor és la del dia 2 de maig de 1856.

(2) El segon cognom de l’artista és Inglada (escrit antigament Ynglada), no Anglada com consta en algunes publicacions.

(3) Els prerafaelites propugnen el retorn al detallisme minuciós i als colors lluminosos dels pintors primitius italians i flamencs anteriors a Rafael i Miquel Àngel.

(4) L’oli “Els pins de Son Gual” va fer part de l’exposició de la Sala Parés de 1920 i de l’exposició d’homenatge de Galeries Laietanes de 1922.



Bibliografia

Margalida TUR, “Riquer i Anglada, Alexandre de”, ‘Gran Enciclopèdia de la Pintura i l’Escultura a les Balears’, t. 4, pàg. 135-136, Palma, 1996.

GEM, 14, 319-320.

Montserrat COBERÓ I FARRÉS, “Alexandre de Riquer, un artista total”, ‘Revista d’Igualada’, núm. 32, pàg. 11-19, Anoia, setembre de 2009.


File:Ramon Casas - MNAC- Alexandre de Riquer- 027304-D 006462.jpg

Alexandre de Riquer vist per Ramon Casas

Miquel Brunet Miquel (Manacor, 6 de gener de 1919 – 28 de març de 2007)

Dibuixant, pintor i escultor. Fill d’una família modesta i treballadora, neix a Manacor a la casa assenyalada actualment amb el número 17 del passeig de na Camel·la. És el cinquè fill de Joan Brunet “Barral”, operari de la fàbrica de perles, i de Magdalena Miquel “de can Ferrino”. Germà de 5 (Joan, Gabriel, Aina, Eulàlia i Toni), estudia a l’Escola Graduada de Manacor. Aprén l’ofici de sastre a Barcelona i munta una sastreria a casa seva, que manté oberta al públic entre 1941 i 1949.

De ben jove demostra un gran habilitat per al dibuix i una gran afecció a dibuixar a tota hora i en tota casta de suports. A Barcelona el 1940, mentre assisteix els matins a les classes de sastreria amb Antoni Aubelé, un alemany casat amb una mallorquina, dedica les tardes a prendre classes a l’Acadèmia de dibuix i pintura de Ricard Tàrrega i Viladoms, on fa els primers olis. La trajectòria que realitza com a pintor es pot considerar dividida en tres grans etapes.

Primera etapa: paisatges urbans i natures mortes (1949-1958)
Quan tanca la sastreria, es dedica de ple al dibuix i a la pintura. Pel que fa a la pintura, treballa a partir de les coses apreses en el taller de Ricard Tàrrega i amb l’ajut de l’experiència que acumula amb la feina de cada dia. També llegeix llibres i revistes especialitzades d’art.

Al principi fa paisatge urbà i natures mortes. Li interessen els carrers i places de Manacor, on viu i treballa. Li interessa, sobretot, el passeig de na Camel·la, popularment coneguda com el passeig de s’Alameda, que observa amb reiteració des de perspectives diverses i en hores diferents i en estacions diferents. Fa ús d’una paleta de colors terres força suaus, sovint esblanqueïts, acompanyats de taronges, verds densos i altres. Se serveix de fons negres o molt foscos. Poques vegades hi falta la figura humana, que apareix esbossada, estàtica i solitària.

Estilitza i esquematitza la figura i crea composicions distribuïdes amb sentit de l’equilibri i de l’ordre. No en va aquests anys practica una gran admiració per Cézanne. Gairebé sempre utilitza taules de mida petita, que treballa a l’oli i amb espàtula. Moltes vegades divideix l’espai pictòric en quadrícules de color, que posen de manifest la predilecció que sent per Picasso i pels cubistes.

Segona etapa: paisatges de foravila (1959-1971)
A la temàtica inicial de paisatges urbans i natures mortes, afegeix a partir del 1959 la temàtica del paisatge rural. El veu inhòspit, aspre i dur. No hi ha pins, ni oliveres, ni figueres, ni cales, ni marines, ni mar, ni cel. El seu és un paisatge singular, mai no vist abans a la pintura de l’illa. Poblen el paisatge homes i dones que treballen la terra i hi malviuen, exposats sempre als riscos de la desgràcia i la mala sort.

El 1959 participa en la fundació del Grup Tago, un col·lectiu que aposta per la renovació i es posiciona en contra de la ignorància que es té a Mallorca de les avantguardes. Quan pot, cosa que s’esdevé poques vegades, assisteix a les tertúlies del Cafè Moka (Palma). La vida del grup és curta i la participació de Brunet es veu limitada a causa de la seva residència a Manacor i de les dificultats econòmiques que pateix.

A principi dels 60 fa les primeres pintures de temàtica religiosa, que tracta amb tècniques, colors, formats i estils diferents als de la resta de l’obra. Totes són obres d’encàrrec, que accepta perquè necessita feina i ingressos. No n’hi ha cap feta per devoció o religiositat. No era creient.

El 1966 funda el Grup Drac, que reuneix l’arquitecte Klaus Volkers, l’escultor Llorenç Ginard, Martí Binimelis, Joan Riera Ferrari, Biel Barceló i el propi Brunet. Es reuneixen els dimecres per sopar plegats, parlar de pintura, passar revista a les novetats del món de l’art i organitzar algunes exposicions col·lectives.

Coneix els paisatges de Godofredo Ortega Muñoz a través de revistes gràfiques. Li agraden i li semblen suggerents. Els estudia amb detall i admiració, mentre se sent mogut a crear la seva pròpia versió del paisatge, tot deixant de costat els tòpics de l’illa i explora nous conceptes, nous elements expressius i formes noves de dir, comunicar i explicar.

En aquests anys coneix Luis Ortas, un militar cult, afeccionat a la pintura, que s’agrada d’animar el pintor i d’encoratjar-lo. Li aconsella visitar Madrid, on hi resta entre 3 i 4 mesos. Després, Brunet considerarà que el temps de l’estada a Madrid han estat els millors de la seva vida. Va a classe de dibuix a la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Fernando, on coneix el pintor Daniel Vázquez Díaz, l’escultor Francisco Otero, la pintora russa Olga Sacharoff i altres.

Tercera etapa: els nus masculins i femenins (1972-2007).
En els anys 60 crea les primeres obres amb nus femenins, però és a partir dels primers anys 70 quan els nus (femenins i masculins) ocupen la major part de la seva atenció i de la seva pintura. Les figures, gruixudes i potents, s’encalcen, boten, ballen, corren, s’aparellen, fan l’amor o descansen.

Usa de manera predominant colors més alegres i contrastats que en les etapes anteriors. Se serveix ara de tintes acríliques, tot deixant de costat l’oli dels anys anteriors. Combina grisos molt densos, que acompanya de terres i ocres. Exalta la llibertat, l’hedonisme, el plaer, la fantasia, l’amor i la sensualitat de la carn, que concep com una realitat que reclama respecte, consideració i reconeixement. Condemna la hipocresia i defensa l’erotisme com a font de gaubança i de salut espiritual.

El 1975 funda el Grup Dimecres, que reuneix artistes sòlids i avançats com Rafel Amengual, Jim Bird, Llorenç Ginard, Ellis Jacobson, Ritch Miller, Mompó, Guinovart, etc. Aprofiten les reunions per sopar, parlar, pintar i organitzar exposicions.

A partir dels anys 90 s’interessa per l’escultura. Modela petites figures de fang, que en alguns casos fa fondre en bronze. Tímid i solitari, es manté fadrí i lliure. Modest i senzill, comença a pintar de ple als 30 anys, per bé que des de ben jove dibuixa molt i molt bé. Després d’una vida lliurada amb passió i gust a l’ofici de dibuixar i pintar, mor a Manacor el dimecres 28 de març de 2007. Tenia 88 anys.

El vaig conèixer personalment i vaig tenir l’oportunitat de conversar amb ell. Vaig conèixer els seus paisatges i les seves natures mortes el 1970, quan Joan Oliver Fuster reuní un grup de joves universitaris amb el propòsit de crear una societat de compra de pintura. Amb els doblers que hi aportàrem es varen adquirir obres de Brunet, Anckermann, Joan Fuster, Aleix Llull, Joan Bauzà, Joan O’Neille, Sebastià Busquets “Bússer”, etc. També adquirirem personalment algunes obres a través d’aquesta societat que ens proporcionava obra a preus molt raonables. Record que anys més tard vaig visitar en Miquel Brunet al seu estudi amb companyia de Joan Oliver “Maneu”. Ens mostrà les peces que tenia acabades al taller. Li vaig comprar un oli sobre taula d’un gerro buit i solitari. És el gerro que sovint havia usat per fer composicions de flors (lliris, margalides grogues...). Les flors en aquest cas no hi eren: les havia llançat perquè eren músties de més. El gerro, de terrissa cuita, auster, despullat, solitari i envellit per l´ús, parla del gust del pintor per la depuració del motiu, de la composició, dels colors i, al capdavall, de la seva pintura.




Miquel Brunet Miquel, 1995 ca.


Bibliografia

CASAL SOLLERIC, “Brunet. Antològica”, juliol-setembre 2002, catàleg, 200 pag., Palma, 2001.

Cristina ROS, “Brunet Miquel, Miquel”, ‘La Pintura i l’escultura a les Balears’, v. 1, pàg. 311-317, Palma, 1996.

Jaume POMAR, “Miquel Brunet, l’essèncialitat del paisatge”, ‘Vint pintors de Mallorca’, pàg. 75-86, Documenta Balear ed., Palma, 2003.

Joan OLIVER FUSTER, “100 anys, 100 pintors”, catàleg, exposició a sa Llonja i al Centre Cultural de la Misericòrdia, Govern Balear i Consell Insular de Mallorca ed., Palma, 1993.

GEM, 2, 256

GEM, 23, 84.



Premis

1957    Segon accèssit, XVI Saló de Tardor, Cercle de Belles Arts, Palma.

1970        Premi Miquel Banús, I Certamen Internacional de Pintura Ciutat de Felanitx, Mallorca

1974        Primera Medalla de Plata, XXXIII Saló de Tardor, Cercle de Belles Arts, Palma

1984        Premi Ciutat de Palma de Pintura, Ajuntament de Palma.

2003        Premi Ramon Llull de les Arts, Govern de les Illes Balears.



Exposicions individuals

1951    Sala d’exposicions de “la Caixa”, Manacor

1959    Galeries Quint, Palma
            Galeries Gralla, Manacor

1961    “Dibuixos”, Manacor

1964    “Olis”, Sala Minòrica, Palma
            Galeries Quint, Palma

1966    Sala Drac, Manacor
            Sala Minòrica, Palma

1967    “Col·lecció d’olis”, Sala Drac, Manacor

1968    Club Pollença, Pollença

1969    Galeria s’Alicorn, Manacor

1970    Sala Municipal d’Exposicions, Manacor

1971    Galeries Costa, Palma

1972    Galeries Costa, Palma

1973    Galeria 4 Gats, Palma

1974    Sala Municipal d’Exposicions, Manacor

1975    Sala d’exposicions, Sant Joan, Mallorca

1976    Sala Pelaires, Palma
            Llibreria Cavall Verd, Palma

1977    Sala Municipal d’Exposicions, Manacor

1978    Galeria Joaquim Mir, Palma

1980    Galeria Sa Volta, Felanitx
            Galeria Joaquim Mir, Palma
            Galeria Die Insel, Scönaich (Alemanya)
            Galeria Oberes Scholob, Hecklingen, Friburg (Alemanya)

1982    Galeria Langenfeld (Alemanya)

1983    Galeria Strunk Hilpers (Alemanya)

1985    Centre Social, Conselleria d’Educació i Cultura, Govern
            Balear, Manacor
            Galeria Joan Oliver “Maneu”, Palma
            Galeria La Latina, Hamburg (Alemanya)

1986    Galeria Ángel Romero, Madrid

1989    Torre de ses Puntes, Manacor

1990    “Brunet. Retrospectiva”, sa Llonja, Palma

2002    “Brunet. Antològica”, Casal Solleric, Palma