sábado, 13 de abril de 2013

Breu història dels gelats

Antecedents remots
 Els primers antecedents dels gelats es troben a la Xina el s. XIX aC. Una troballa arqueològica hi ha descobert en una excavació recent fideus de mill de fa 4.000 anys. A la Bíblia es troben cites referides a alguns antecedents del gelat en diversos passatges. Una de les cites més conegudes és la referida a Abraham, que prepara llet amb gel per al seu fill Isaac (s. XV aC).

Charles Panati a l'obra “Extraordinary Origins of Everyday Things” explica que els xinesos el s. XIII aC preparaven una massa d’arròs molt cuit, que mesclaven amb llet i espècies. El conjunt era refrescat amb gel o neu. També diu que alhora preparaven fruita gelada (sucs i polpa de fruites que barrejaven amb neu).

El segle V aC a Pèrsia se serveix als reis durant l’estiu unes postres gelades fetes amb aigua de roses i confitura de cabell d’àngel. El s. IV aC Alexandre el Gran es fa portar gel de les muntanyes per refredar els vins i els sucs de fuita.

 Antecedents antics
 El segle I aC tenen lloc a Babilònia concursos de begudes fresques. Els grecs afegeixen al gelat una porció abundant de suc de magrana. L’emperador romà Neró, el darrer de la família Clàudia, és afeccionat a refredar sucs de fruita amb neu duta de les muntanyes pels esclaus.

El s X els àrabs afegeixen al gelat mel, fruita tallada i ametlla picada i el serveixen amb copa. El s. XIII quan Marco Polo torna dels seus viatges a la Xina i porta receptes de postres gelades, el gelat arrela a Europa. El s. XIV es descobreix que el nitrat d’etil barrejat amb neu produeix una reducció de la temperatura que facilita la fabricació dels gelats.

Els espanyols el s. XV porten d’Amèrica el sucre de canya, que permet substituir amb avantatges la mel en l’elaboració dels gelats.

 Antecedents propers
 El gelat cremós que coneixem actualment s’elabora per primer cop a Florència el s. XVI a la casa de Cóssimo de Médici (la Toscana, Itàlia), que encarrega a Bernardo Buontalenti fer un dinar capaç de sorprendre a Felip IV, rei d’Espanya. Prepara unes postres gelades amb sucre de canya arribat d’Amèrica. Catalina de Médici traspassa l’invent a la cort de França en casar-se amb el rei Enric II.

El 1660 neix a Palermo Francesco Procope que obre a París una botiga de postres freds (considerada la primera gelateria) de gran èxit. Lluís XIV la visita personalment. A partir del s XVIII s’afegeixen als sucs de fruites dels gelats porcions de llet i nata. D’aquesta manera el gelat adquireix una textura suau i esponjosa.

 Els gelats actuals
 Actualment els gelats són unes postres dolces, conegudes arreu del món, de gran acceptació i elevat consum a l’estiu. Contenen llet i/o nata. Cal distingir els gelats de producció industrial, amb conservants i colorants i altres additius, i els gelats artesanals que no porten additius.

Els gelats més freqüents són els de vainilla (mantegat), xocolata, ametlla, ametlla torrada, avellanes, maduixa o maduixot, etc. Els sorbets són gelats de fruites (taronja, llimona, llimona i clara d’ou...) que no porten llet ni nata i serveixen per facilitar la digestió del dinar i refermar la mengera.

Els cornets de gelat se creen el 1903 poc a abans de la Fira Internacional de San Lluís (EUA). Registra (1903) la patent als EUA Vittorio Marchioni. Amb motiu de la fira citada el gelat s’ofereix al món (1904).

El gelat muntat com una petita peça de gel sobre un suport de fusta, generalment plana, rep del nom de “polo”, probablement en memòria de Marco Polo. 

Els granissats combinen sucs de fruita o d’altres productes aromàtics amb gel picat o trossejat. Els granissats més comuns són els de taronja, llimona, cafè i fruites del temps (meló, albercocs, prunes, peres, préssecs, magrana, maduixa, mandarina…).

“Ha romàs gelat” es diu d’una persona que ha quedat astorada, esglaiada o molt sorpresa. Gelat/gelada també pot significar menys calent del que cal, com s’esdevé quan algú diu a un altre “Trobaràs les sopes gelades”.

Breu història de la pasta

Pasta és el nom genèric dels fideus, els macarrons, les burballes, els canelons, els raviolis, els espaguetis i productes similars, fets amb pasta de farina. També es diu pasta la massa preparada amb farina amb què es fan els productes abans esmentats. Els seus ingredients bàsics són la farina de blat, l’aigua, la sal marina, els ous, l’oli d’oliva, el tomàquet, el pebre bo, etc. Hi ha diverses varietats: la pasta pròpiament dita (pasta eixuta), la pasta amb farciment (raviolis, canelons...) i la pasta per a sopa (estrelles, lletres, fideus de cabell d’àngel...).

Conté hidrats de carboni complexos (midons), proteïnes, fibra, etc. El seu contingut de greixos i colesterol és baix. A la massa es poden afegir verdures (espinacs, pastanaga...) per enriquir-la amb sabor i amb elements nutritius. Es pot servir acompanyada de salsa de tomàquet, formatge rallat, etc. Els plats de pasta són senzills, nutritius i econòmics.

L’origen de la pasta ha estat objecte d’un ampli debat al llarg del temps. Uns diuen que prové de la Xina, uns altres atribueixen la seva invenció als àrabs, uns tercers diuen que la pasta és originària d’Itàlia (Palermo), etc. La tesi més versemblant i amb més base empírica és la que estableix que és originària de la Xina, on és coneguda des del 2.000 aC. Recents troballes arqueològiques han descobert a la Xina fideus de mill de fa 4.000 anys.

Una segona qüestió sotmesa a debat és la referent a l’època de la seva introducció a Europa. Segons uns és portada a Nàpols pels àrabs, uns altres atribueixen a Marco Polo la seva introducció a Europa el s XIII arran dels viatges que féu a la Xina. Tot amb tot, hi ha indicis que els grecs i els romans coneixien la pasta el s. III aC, en una època que és coherent cronològicament amb les aportacions derivades de les conquestes d'Alexandre el Gran a l'Orient Mitjà i a Pèrsia.

El s. XVI apareixen els fideus a Itàlia. A la Península Ibèrica s’estén el consum de fideus i es generalitza el seu ús el s. XVI. El XVII es construeixen a Itàlia les primeres màquines per a la fabricació de pasta. El producte esdevé un dels components més característics i singulars de la cuina italiana. El s. XIX  les màquines de fabricació de pasta incorporen avenços força importants.

“Ser de bona pasta” es diu d’aquella persona que té bon caràcter, és comprensiva i tolerant. En el llenguatge col·loquial la paraula pasta també significa diners.