martes, 1 de enero de 2013

Maria Garcia ( Barcelona ?, 1883 - Manacor, Mallorca, 5 de setembre de 1936)


Sanitària i voluntària de Creu Roja. Resident a Barcelona, a la vista de les informacions sobre l’expedició que s’organitza a Barcelona per alliberar Mallorca, sol·licita poder participar-hi com a sanitària voluntària de Creu Roja. Té 53 anys, però no li manquen ni idees, ni coratge per fer part d’una aventura agosarada, que pot ser perillosa.

Embarca en el vaixell “Ciutat de Tarragona” que, després d’un comiat entusiasta al port de Barcelona, surt a les 6 de la tarda amb rumb a Maó, on arriba a les 8 del matí. Els viatgers, 400 milicians i 30 milicianes, baixen del vaixell sobre les 12:30 h. Ella dina al restaurant de l’Hotel Bustamante, juntament amb Teresa, Tere, l’autora del diari i dues germanes de Sabadell. La diferència d’edat amb les companyes la manté una mica allunyada del grup. Surten de Maó a les 10 del vespre i arriben a Mallorca sobre les 8 del matí. Desembarquen a les 12 amb barcasses carboneres i dinen a les 7 de la tarda.

El dia 21 d’agost és destinada, juntament amb Mercè i Dària Buxadé, Teresa i l’autora del diari, a l’hospital d’evacuació, ubicat prop del mar en terrenys de Sa Coma. Allà preparen el berenar, dinar i sopar dels ferits i malalts que arriben en trànsit cap al vaixell hospital “Marquès de Comillas”, fondejat a poca distància de la costa. El dia 27 és enviada a l’hospital de sang de Torre Nova, amb tasques de prestar primers auxilis, preparar les menjades dels ferits, escurar, escombrar i fer bugada. El 28 es demanen dues voluntàries per anar al lloc de socors de Son Carrió, el més allunyat del campament de base. S’ofereix com a voluntària amb Dària Buxadé. En assabentar-se del fet, les altres companyes es queixen i demanen que el grup de sanitàries de Creu Roja no es divideixi. Volen estar totes cinc juntes i, si convé, volen anar totes al lloc de socors de Son Carrió. Obtenen de Gavaldà, cap de proveïments i d’hospitals, permís per anar juntes a l’hospital de sang. A ella, la de més edat, correspon el comandament del grup.

El vespre del dia 3 d’agost es fa pública l’ordre de retirada general, que s’escampa aviat. Sota l’empara de la nit i amb silenci, l’operació de reembarcament es fa sense incidències rellevants. Passa, però, que l’ordre no arriba al lloc de socors de Son Carrió. A la matinada el personal del lloc de socors se sorprèn en comprovar que ha quedat abandonat. Aviat Maria Garcia i les altres sanitàries són detingudes per membres dels “Dragones de la muerte”, un escamot de joves a les ordres del “conde” Rossi. Maria Garcia és traslladada a l’Escola Graduada de Manacor, convertida en presó, on es fotografiada juntament amb les companyes. A la instantània es veu en segon terme la imatge del practicant Solà, amb el braçal de Creu Roja, al costat dels ferits que l’acompanyen. Maria Garcia és passejada en un camió descobert pels carrers de Manacor, mentre es diu amb grans veus que ella i les seves companyes són prostitutes.

Passa el vespre a l’edifici del Roser, seu i caserna del conde Rossi. A les 10 del matí del 5 de setembre és portada amb les companyes a Son Coletes. Allà, sobre les 11 h, mor afusellada. És possible que la seva despulla, junt amb les de les altres quatre sanitàries, reposi a la fossa dita dels republicans del cementiri de Son Coletes.

Joan Miquel Martín i Pujol (Barcelona, 3 de novembre de 1941 – Bellaterra, Vallès Occidental, 19 d’agost de 1991)

Economista, directiu empresarial i professor universitari.

Nat a Barcelona, estudia a la Facultat de Ciències Econòmiques de la Universitat de Barcelona (1962-67), on es llicencia amb la qualificació d’excel·lent i premi extraordinari (1967). Fa part de la promoció iota de la citada facultat juntament amb Joan Colom Naval, Jaume Lanaspa Gatnau, Carles Gasòliba BöhmMiquel Alenyà Fuster, Mercè Sala Schnorkowski, Miquel Gay, Joan Clavera Monjonell, Joan Esteban Marquillas, Javier Paniagua Íñiguez, José Luis Pérez Arnaiz, Francesc Roca Rosell, Juan Manuel Solé Mariño, Miquel Rubirola Torrent, Enriqueta Fontquerni Ribé, Joan Ignasi Puigdollers Noblom, Lluís Alier Uriach, Alexandre Checchi Lang, Roberto Escuer, Raül Garcia Duran de Lara, Mary Viedma Martí, Carme Massana Calvete, Carles Camps, etc. Completa els estudis amb el màster MBA de l’IESE (1968).

Treballa inicialment a l’entitat Unió Industrial Bancària (UIB), després dita Bankinter, per passar tot seguit a l’empresa farmacèutica Laboratorios Prodes i, més endavant, a Aigües de Barcelona. A més, és professor associat d’Hisenda Pública de la Facultat d’Econòmiques de la Universitat de Barcelona.

Casat (1968) amb Maria Isabel Pardo Farré, és pare d'un fill,  Oriol, i dues filles, Meritxell i Queralt. Feiner, intel·ligent, generós, assenyat i gran amic dels amics, mor a Bellaterra poc abans de fer els 50 anys.

Vaig ser condeixeble seu a la Facultat d’Econòmiques de Barcelona i vaig gaudir aleshores de la seva amistat i del seu suport. Compartirem dies de feina al Seminari de sociologia de la Facultat, dirigit aleshores pel catedràtic Salustiano del Campo Urbano. Compartirem apunts de classe, preparació d’exàmens i exàmens, com el del premi extraordinari de fi de carrera, en el que participarem ell, Juan Manuel Solé Mariño i jo. Acabats els estudis, ens trobarem diverses vegades i compartirem taula a casa seva, quan vaig treballar als serveis centrals del Banc Atlàntic a Barcelona (maig 1971-febrer 1972). Posteriorment, continuarem en contacte per via postal i telefònica.

Alexandre Pedrós Abelló (Barcelona, 30 de març de 1940 – 2 de juny de 2010)

Economista, professor universitari i polític. Nat a la barriada de Gràcia (Barcelona), estudia a la Facultat de Ciències Econòmiques de la Universitat de Barcelona, on es llicencia amb la qualificació d’excel·lent i premi extraordinari (1964) i es doctora, també amb premi extraordinari (1972). Amplia estudis amb un postgrau a la London School of Economics . El 1976 guanya la càtedra d'Organització, comptabilitat i procediments de la Hisenda Pública (OCPH), després integrada en el Departament d’Economia Aplicada i Hisenda Pública.

Com a economista professional s’especialitza en assessoria fiscal i munta un acreditat despatx obert al públic. Exerceix d’assessor fiscal de la patronal catalana, on és considerat un home de la casa. És director de la sucursal a Barcelona del servei d’estudis del Banc d’Espanya. Com a polític, és diputat al Parlament de Catalunya en representació de la província de Barcelona per les llistes de Centristes de Catalunya-UCD (1980-84), regidor de l’ajuntament de Barcelona per Aliança Popular (1983-87), membre del Consell Econòmic i Social d’Espanya (1996-2000), president de l’Institut de Crèdit Oficial (1999) i síndic de comptes de Catalunya (2004-10). A l’ICO, hi roman una setmana, ja que en ser acusat d’un presumpte delicte fiscal, rebutja l’acusació i dimiteix de manera immediata. Després, l’Audiència de Barcelona l’absol.

Treballador infatigable, amic dels amics, persona sensible, assenyada, rigorosa i íntegra, excel·leix per la seva cordialitat i la seva capacitat de distingir entre les coses importants i les que no ho són. S’implica en tasques professionals i cíviques, com ara la dinamització del Col·legi d’Economistes de Catalunya i d’altres entitats. És secretari (1968-69) i vicedegà (1976-78) de la Facultat de Ciències Econòmiques de la Universitat de Barcelona. És acadèmic numerari de la Reial Acadèmia de Ciències Econòmiques i Financeres (1981-2010). Publica llibres i nombrosos articles en publicacions científiques, acadèmiques i de divulgació. Casat amb Concepció, va ser pare de 5 filles. Mor sobtadament a causa d’un infart, quan es disposava a iniciar una nova jornada de feina. Tenia 70 anys.

El vaig conèixer i tractar (1963-64) quan ell treballava en el seminari d’Hisenda Pública de la Facultat d’Econòmiques de la Universitat de Barcelona, que aleshores regia com a catedràtic el professor Ramon Trias Fargas, de qui ell era deixeble i amic. Joan Martín Pujol, Eulàlia Duran Ventayol i jo treballàvem aleshores en el seminari de sociologia, que era ubicat a la porta del costat del seminari d’Hisenda. La proximitat facilità que establíssim unes relacions cordials, malgrat que mantinguéssim algunes diferències amb relació a l’equip de futbol amb el qual ens identificàvem: ell era seguidor de l’Espanyol i nosaltres del Barça. Aquesta i altres diferències, tractades sempre amb bon humor i gran cordialitat, ens servien per animar les converses en els moments de descans. Com a professor ajudant de Ramon Trias Fargas, ens féu classes d’Hisenda Pública en el quart curs de la carrera. Posà especial interès a explicar-nos la Hisenda Pública dels països subdesenvolupats, tema que en les seves mans aconseguí d’agradar-nos. Portava les classes ben preparades i coneixia ben a fons els temes que tractava. Una vegada ens convidà a passar per casa seva, on tenia una cambra de treball i estudi, allargada i força espaiosa, amb uns prestatges, plens de llibres, que anaven de banda a banda de la paret. En certa ocasió ens va confirmar que el seu nom de pila, Alexandre, era un tribut de simpatia de l’avi patern a la figura d’Alexandre Lerroux, com es deia en els corredors de la Facultat. Anys més tard, quan vingué a Mallorca amb motiu d’un acte conjunt dels Col·legis d’Economistes de Catalunya i de les Balears, que es féu al Centre de Cultura de Sa Nostra, em va conèixer d’enfora. Férem una bona xerrada, a la qual no faltaren les referències a l’Espanyol i al Barça.

Autora anònima de “Diario de una miliciana”


Jove funcionària de Telègrafs, resident a Barcelona, d’idees anarquistes. En tenir notícia de l’enviament d’una expedició catalana a Mallorca, s’allista com a sanitària per a la prestació dels serveis de socors de Creu Roja. Embarca en el vaixell “Ciudad de Tarragona”, que surt del port de Barcelona el 16 d’agost de 1936 a les 6 de la tarda, fa escala a Maó a les 12:30 h del dia 17 i desembarca 400 milicians i 30 milicianes a Mallorca el dia 18.

De bon començament és destinada, amb un grup de companyes sanitàries de Creu Roja, a la cuina de l’hospital central d’evacuació, també dit de Sa Coma, on cuinen per a un col·lectiu que se situa entre 20 i 40 ferits i malalts, segons el dia i l'hora. Poc després el grup de sanitàries és enviat a l’hospital de sang de Torre Nova, on es dediquen a preparar el menjar dels ferits, fer primeres cures, escurar estris de cuina, tenir cura de la neteja i la higiene del lloc, etc. Uns dies després reben ordres perquè dues sanitàries del grup passin a prestar serveis al lloc de socors de Son Carrió, el més allunyat de la base, ubicat en el terme municipal de Sant Llorenç des Cardassar. No accepten la divisió del grup i demanen anar totes al mateix lloc de socors. El responsable en terra dels serveis sanitaris de l’expedició els autoritza perquè facin el que han demanat.

En el lloc de socors de Son Carrió es troben Dària Buxadé, Mercè Buxadé, Maria Garcia (la cap del grup), Teresa i ella. Compten amb l’ajut del practicant Solà, que va amb elles per donar-los suport. Malgrat la cura amb la que fa les coses, mentre puja per unes roques de vorera de mar pateix una llenegada que li produeix una luxació a un genoll, dolorosa però sense conseqüències. Cada dia dedica un temps a explicar en el seu diari les incidències de la jornada, les seves idees i les seves impressions. El text posa de manifest que té coneixements sanitaris, que li preocupa la pèrdua de pes, que és de caràcter nerviós i espontani, que té un bon nivell d'aptitud verbal, que té família a la Península, que té problemes de convivència amb la seva companya Teresa, que és idealista, seriosa amb les seves coses, coherent i responsable.

El vespre del 3 al 4 de setembre de 1936 es dóna l’ordre de retirada general i de reembarcament de les tropes, el material i els serveis sanitaris. L’ordre no arriba al lloc de socors de Son Carrió. A la matinada les cinc sanitàries i el practicant Solà resten sorpresos a la vista de la retirada dels vaixells de l’expedició. Poc després són detingudes per membres del grup “Los dragones de la muerte”, que aplega jovençans reclutats per un personatge tenebrós, el feixista italià que usa el nom de guerra de “conde” Rossi. Tot seguit, és traslladada a l’Escola Graduada de Manacor, convertida en presó, on li fan una fotografia de grup amb les seves companyes en el fons de la qual es veu el practicant Solà amb el braçal de Creu Roja i alguns dels ferits del lloc de socors.

Un dels captors li lleva el quadern en el que escriu el seu diari, que posteriorment rep el nom de “Diario de una miliciana”. A la tarda, les cinc infermeres són passejades pels carrers de Manacor en una camioneta descoberta perquè siguin escridassades i insultades.

Passa el vespre a l’edifici del Roser, situat a la plaça de Sa Basa, seu i caserna dels homes del “conde” Rossi. Al matí del dia següent, 5 de setembre de 1936, a les 10 h és portada amb les companyes a Son Coletes i sobre les 11 del matí mor afusellada juntament amb les altres quatre sanitàries voluntàries de Creu Roja. Se suposa que les restes de les cinc voluntàries descansen a la fossa dita dels republicans del cementiri de Son Coletes. El "Diario de una miliciana" es troba publicat en el llibre de Josep Massot i Muntaner "El desembarcament de Bayo a Mallorca", p. 393-410, Barcelona 1987. L'acurada transcripció de Massot i Muntaner ha estat publicada recentment com a part de l'obra "Vuit voluntàries i un voluntari de Creu Roja moren a Manacor l'estiu de 1936", de Miquel Alenyà Fuster, editada per Lleonard Muntaner, Palma 2011. Cal esperar que la revisió completa dels documents de l'època de la Guerra Civil a Mallorca permeti trobar l'expedient de l'autora anònima de "Diario de una miliciana" i  recuperar el seu nom.