lunes, 29 de abril de 2013

Maria del Pilar Barril Fuster “Pili” (Barcelona, 10 d’octubre de 1931 – 30 de setembre de 2011)

Tennista, 11 vegades campiona individual de Catalunya i 9 vegades campiona individual d’Espanya. Comença a jugar al tennis als 5 anys en el si d’una família aficionada a aquest esport, que practica el seu pare, Lluís Barril Donzel, i els seus germans Ramon (segona categoria) i Lluís Barril Fuster (primera categoria). Aquest darrer va fer part de l’equip espanyol de la Copa Davis i va estar classificat com el quart jugador de tennis d'Espanya.

Pel que fa als campionats de Catalunya, als 16 anys guanya (1948) els campionats individuals femenins de tercera i de segona categoria. Guanya els campionats individuals femenins de segona categoria de 1948, 1949, 1950 i 1951. Entre 1953 i 1971, guanya 11 vegades (7 de manera consecutiva) el campionat individual femení de primera categoria de 1953, 1956, 1960, 1961, 1962, 1963, 1964, 1965, 1966, 1968 i 1971. Guanya els campionats de dobles femení de primera categoria de 1960, 1962, 1964, 1965, 1966, 1967 i 1968. Guanya el campionat de dobles mixt de primera categoria de 1949.

D'altra part, aconsegueix 9 campionats d’Espanya en la modalitat individual femenina i 12 campionats d’Espanya en les modalitats de dobles femenins o de dobles parelles mixtes. Més concretament, guanya el campionat individual femení d'Espanya de 1952, 1954, 1955, 1956, 1958, 1960, 1961, 1962 i 1963. Amb Alícia Guri de Salomó guanya el campionat d’Espanya de dobles femení de 1951, 1952, 1953, 1954, 1955, 1956, 1957 i 1958. Amb Maria del Carmen Hernández-Coronado guanya el campionat de dobles femení de 1960 i amb Rosario Sendra de Couder guanya el campionat de dobles femení de 1963. Amb Antoni Martínez guanya el campionat d’Espanya de dobles mixts de 1956 i 1958. Ella és l'única que ha guanyat 11 vegades el campionat individual femení de tennis de Catalunya. Ella i Carmen Perea són les úniques tennistes que han obtingut 9 vegades el campionat individual femení de tennis d'Espanya.

Guanya nombroses finals corresponents a trofeus de Catalunya i de diferents federacions regionals espanyoles. Participa en successives edicions dels tornejos internacionals d’Austràlia, Paris, Wimbledon i Nova York. El 1956 és semifinalista en la modalitat de dobles mixtos a l’Open de França i el 1961 arriba als quarts de final dels individuals femenins de l’Open de França (Roland Garros), no assolits per una tenista espanyola des de que ho havia fet Lilí Álvarez. Guanya el Trofeu Comte de Godó (Barcelona) i altres trofeus a Evian (França), Oslo (Noruega), Ingolstadt (Baviera, Alemanya) i Nuremberg (Alemanya). Es retira als 42 anys (1973). Practica assíduament el tennis fins als 77 anys (2009).

Des de ben jove és sòcia del Reial Club de Tennis del Turó (Barcelona) i durant uns anys ho és alhora del Tennis Barcino. Acabada l’etapa competitiva, inicia (1970) una llarga etapa d’impartició de classes de tennis a nois i noies i a principiants al Reial Club de Tennis del Turó i a la Reial Federació Catalana de Tennis.

Filla de la mallorquina Josepa Fuster Miró-Granada, manté una relació continuada i fluida amb Mallorca, on té el costum de passar cada any una part de les vacances d’estiu i les de Nadal o Pasqua. El seu esperit solidari sempre troba temps i motius per dedicar temps lliure a tasques altruistes. Com a voluntària, col·labora molts d’anys amb l’Obra Social Santa Lluïsa de Marillac a la Barceloneta (Barcelona).

Dotada d’una voluntat de ferro i d’un gran esperit de lluita, a la pista mai no dóna ni una pilota per perduda ni un partit per impossible de guanyar. Destaca per l’extraordinària mobilitat que desplega en la pista i pel moviment corporal que l’acompanya gràcies a una agilitat i a una flexibilitat poc comunes, sempre tocades d’elegància i precisió. Es recorda l’excel·lència del seu joc de tocs regulars, anticipació i resposta amb sentit de l’oportunitat. El revés era la seva arma més poderosa. D’esperit obert, franc, sincer i espontani, sempre l’acompanya un sentit de l’humor bulliciós, rialler i festiu.

Va ser distingida amb la Medalla d'Argent al Mèrit Esportiu per l'Ajuntament de Barcelona. La Federació Espanyola de Tenis la considera "Gran Dama del Tennis" i ingressa al "Club dels Grans del Tennis Espanyol". El Reial Club de Tennis del Turó institueix el Trofeu Internacional Infantil Pilar Barril i la Federació Catalana de Tennis institueix el Trofeu Pilar Barril per a dames veteranes.

Després d’una vida força activa, acompanyada per les seves nebodes Cristina Barril i Josepa Matheu, mor a Barcelona 10 dies abans de fer els 80 anys. Reposa en el cementiri de Montjuic (Barcelona). La Federació Catalana de Tennis amb motiu del seu traspàs fa constar a la memòria de 2011 que "El tennis català no podrà oblidar mai una de les grans pioneres que amb el seu joc elegant va inspirar a moltes de les nostres joves i va obrir les portes a la plena incorporació de la dona al nostre esport". El 2013 el Gabinet de Gènere de la Federació Catalana de Tennis publica a la xarxa una nota biogràfica detallada i precisa, que recull els seus èxits esportius i explica els principals trets del seu estil de joc.

Vaig mantenir amb ella una molt bona relació, que amb el pas del temps s’enfortí gràcies a les afinitats que compartíem, probablement, a causa del fet de ser cosins germans. Les llargues tertúlies amb ella a la vora d'un bon dinar o d'un bon sopar, mirant el mar des de la terrassa de sa Portassa (Palma), asseguts a un racó del restaurant del Club Turó (Barcelona) o caminant pausadament pel Passeig de Gràcia, varen ser per a mi una font inesgotable de goig i de plaer.


Pilar Barril.

Pilar Barril Fuster, 1965 ca.


Bibliografia

Carmen PEREA, “Recordando a Pilar”, La web del tenis.net, 6-X-2011.

GABINET DE GÈNERE, "Forjadors de la història esportiva de Catalunya. Pilar Barril Fuster",  Generalitat de Catalunya, 2013, www.20.gencat.cat.

FCT, "Adéu a Pilar Barril", "Memòria d'activitats del tennis català", Federació Catalana de Tennis, pàg. 5, Barcelona, 2012.

David MENAYO, “Homenaje póstumo a Pilar Barril”, Marca.com, 6-X-2011, Madrid.

Pablo ROS ALOMAR, “Pilar Barril Fuster y su cuna mallorquina”, Diario de Mallorca, 26-XI-2011, Palma.

SONFO i ROLLO, “Pilar Barril”, tennisforum.com, 9-X-2011.

RFET, "El club de los Grandes del Tenis Español" (tríptic).

domingo, 28 de abril de 2013

Caixa de les Balears "Sa Nostra". Directors i directors generals

Alexandre Rosselló Pastors ................. 1882-1884
Càrrec vacant (ocupat
successivament pels vocals
de torn de la Comissió
Administrativa) ................................... 1884-1935
Francesc Socias Ferragut ..................... 1935-1937
Ramon Ferragut Sbert .......................... 1937-1950
Felip Morell Villalonga ......................... 1950-1968
Carles Blanes Nouvilas ......................... 1968-1993
Pere J. Batle Mayol .............................. 1993-2009
Pau M. Dolç Bover ............................... 2009-actualitat

Caixa de les Balears "Sa Nostra". Presidents (1882-actualitat)

(1882-1894)Antoni M. Sbert Borràs
(1894-1903) Francesc Manuel de los Herreros Schwager
(1903-1926) Antoni Rosselló Nadal
(1926-1932) Antoni Sbert Canals
(1932-1934) Antoni Bosch Mas
(1934-1959) Miquel Rosselló Alemany
(1959-1975) Rafel Blanes Tolosa
(1975-1976) Rafel Villalonga Blanes
(1976-1977) Fulgenci Rosselló Coll
(1977-1989) Josep Zaforteza Calvet
(1989-1991) Ferran Alzamora Carbonell (1r mandat)
(1991-1996) Joan Forcades Juan
(1996-1999) Antoni L. Marí Ramon
(1999-2002) Miquel Capellà Moià
(2002-2002) Miquel Pocoví Juan
(2003-2005) Llorenç Huguet Rotger
(2006-act.) Ferran Alzamora Carbonell (2n mandat)

Pere Costa Porto (Palma, Mallorca, 4 de desembre de 1933)

Economista. Estudia el batxillerat (1943-1950) al col·legi de Monti-sion, de Palma. Fa la carrera militar i és destinat a Barcelona. Estudia Ciències Econòmiques a la Universitat de Barcelona, on se llicencia (1962). Participa en la creació (1964) a Palma de l’empresa Servei d’Estudis i Programació Tècnica i Econòmica (SEPTE), dedicada a la prestació de serveis d’informació i d’assessorament econòmic, demogràfic i tècnic. A través de l’esmentada societat elabora informes per als Plans Generals d’Ordenació Urbana de Pollença, Calvià i Palma i per al Pla Provincial d’Urbanisme de les Balears. A més, és professor (1964-1968) d’economia i estadística de l’Escola de Relacions Públiques i de l’Escola de Turisme de les Balears.

El 1969 s’incorpora a la plantilla de la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Mallorca, Eivissa i Formentera. Publica en el butlletí de la Cambra nombrosos treballs referents a l’economia i el turisme de les Balears, entre els quals destaquen “El turismo y la magia”, “El turismo como condicionante de la programación de nuestra industria” i “Previsiones de la evolución futura del turismo en Baleares”. Alhora dóna impuls i continuïtat als estudis de la conjuntura industrial de Mallorca.

És un dels inspiradors del “Informe econòmic”, que Sa Nostra publica anualment entre 1968 i 1973 i que dóna pas posteriorment a l’informe conjunt de Sa Nostra i Banca Catalana titulat “Evolució econòmica. Les Balears”, més endavant dit “Informe econòmic i social de les Illes Balears”.

L’Ajuntament de Palma i la Cambra Oficial de Comerç li comanen (1972) l’elaboració de l’estudi “Cost d’insularitat”, publicat (1973) pel Servei d’Estudis de Banca Catalana. El 1975 passa a treballar a l’Ajuntament de Palma com a economista municipal.

Els seus treballs suposen per a l’anàlisi econòmica regional un salt qualitatiu amb relació als anteriors en incorporar una metodologia d’anàlisi basada en una perspectiva temporal àmplia, en una acurada selecció de la informació disponible i en l’estudi de la realitat a la llum de la teoria econòmica. Se jubila el 2003, als 70 anys.

Casat amb Teresa Gené, és pare de dues filles. Afeccionat a la lectura, l’excursionisme i l’esport, manté actualitzada l’anàlisi de la realitat econòmica de les Balears.


Bibliografia

GEM, 4, 150

AA.DD, “Qui és qui a Mallorca”, pàg. 150, Promomallorca ed., Palma, 1999

Joan PLA, “Las Orlas”, P i P editors, Palma 1989

sábado, 27 de abril de 2013

Presidents i presidentes nacionals de Creu Roja Espanyola (1867-2013)

Assemblea de Creu Roja Espanyola (1867-1900)
(1867-1870) Sebastián-Gabriel de Borbón y de Braganza,
infant d’Espanya, president, i Manuel Català de Valleriola
y Mateo, delegat del president
(1870-1876) José-Joaquín Agulló Ramón, comte de
Ripalda, president
(1877-1888) Luis Pérez Rico, president
(1888-1892) Francisco de Cubas y González-Montes,
marquès de Cubas, president
(1892-1893) Fernando Primo de Rivera y Sobremonte,
marquès d’Estella, president

Assemblea Suprema de Creu Roja Espanyola (1900-1931)
(1893-1914) Camilo García de Polavieja y del Castillo,
marquès de Polavieja, primer comissari reial i president
(1914-1916) Fernando María de Baviera y Borbón,
comissari reial i president
(1916-1916) Luis María Patiño y de Mesa, marquès de
Castelar, comissari reial i president
(1916-1923) Eladio Mille Suárez, comissari reial i president
(1923-1931) José Mª. de Hoyos y Vinent, marquès de
Hoyos, comissari reial i president
(1931-1931) Manuel Álvarez de Toledo y Samaniego,
marquès de Miraflores, comissari reial i president

Comitè Central de Creu Roja Espanyola (1931-1939)
(1931-1933) Marcelino Pascua Martínez, president-delegat
(1933-1936) Ricardo Burguete Lana, president
(1936-1939) Aurelio Romeo Lozano, president

Assemblea Suprema de Creu Roja Espanyola (1936-1978)
(1936-1940) Fernando Suárez de Tangil y Angulo, comte de
Vallellano, president
 (1940-1941) Enrique Suñer Ordóñez, president
(1942-1957) Manuel Martínez de Tena, president i delegat
del Govern
(1957-1965) Antonio Mª. de Oriol y Urquijo, president
(1965-1967) José de Diego López, president
(1967-1969) Enrique de la Mata Gorostizaga, president
(1969-1974) Francisco Queipo de Llano y Acuña, marquès
de Toreno, president
(1974-1976) María Belén Landáburu González, presidenta
(1976-1978) Casilda de Silva-Bazán y Fernández de Henestrosa,
marquesa de Santa Cruz, presidenta

Assemblea General i Comitè Nacional de Creu Roja
Espanyola (1978-act.)
(1978-1985) Enrique de la Mata Gorostizaga, president
(1985-1990) Leocadio Marín Rodríguez, president
(1990-1994) Carmen Mestre Vergara, presidenta
(1994-2015)  Juan Manuel Suárez del Toro y Rivero, president
(2015-act.)    Javier Senent García, president

Breu història de la sobrassada

Embotit cru de carn i de xulla de porc capolades i pastades amb pebre bord (pebre vermell), pebre coent i sal. És una de les referències gastronòmiques de Mallorca.

Amb la massa que s’obté s’omplen els budells del mateix porc. Les peces se cusen, fermen i renten amb aigua i pebrebó. Si el budell és prim, el producte s’anomena llonganissa i es consumeix el primer hivern. Si el budell és gros, s’anomena sobrassada i és consumeix a l’estiu. Les peces de més grandària (bisbe) es consumeixen a l’època de les matances de l’any següent. La sobrassada sense embotir se consumeix de seguida. Les matances se fan habitualment per Sant Martí (11 de novembre).

Es menja crua, torrada o fregida. Sovint es menja untada sobre una llesca de pa o sobre galetes d’oli. Les peces es conserven penjades en una estança ben orejada, fresca i seca. Es prepararen plats tan gustosos com els ous ofegats amb sobrassada, els ous al forn amb sobrassada, els ous fregits amb sobrassada, la sobrassada amb mel, la coca o l’ensaïmada amb tallades de sobrassada, la sobrassada amb suquet, etc.

El producte es defineix quan arriba d’Amèrica el pebre bord, també dit pebre vermell. El pebre bord és conegut i usat a l'illa entre final del segle XVII i principi del segle XVIII, per bé que les primeres partides arriben a la Península Ibèrica en el curs del segle XVI. El nom de l'embotit deriva probablement de la paraula siciliana “soprassata”, que apareix usada en català en escrits de 1403, tot referint-se a un tipus d’embotit sicilià de porc. Possiblement l’antecedent de la sobrassada és un embotit de porc, sicilià o mallorquí, anterior al s XVI, que no té encara el color vermell i l’aroma que li dóna el pebre bord.

“Fermar els gossos (o els cans) amb llonganisses” vol dir que es viu en l’abundància. “Hi ha més dies que llonganisses” i “Hi ha més setmanes que sobrassades” són dites que signifiquen que hi ha temps per a tot.


Bibliografia

GEM, 16, 319

Antoni TUGORES i Antònia SUREDA, “Els millors plats de la cuina popular de Mallorca”, Lleonard Muntaner ed., Palma, 2013.

WIKIPÈDIA

DCVB

viernes, 26 de abril de 2013

Breu història de les carxofes

Les carxofes o escarxofes són el fruit de les carxoferes, que pertanyen a la família de les margalides i a l’espècie dels cards.

La carxofera prové de l’est d’Àfrica, des d’on passa a Egipte per estendre-se per tots els països de la Mediterrània. Posteriorment, s’estén per tot el món.

El cultiu de la carxofera és molt antic. Les primeres referències documentals es troben en els dibuixos de les tombes egípcies. Els grecs i els romans mengen tiges de carxofera de manera generalitzada i en abundància. La carxofa apareix com a hortalissa comestible entre el segle XIV i el segle XV a Itàlia.

De poques calories, conté vitamina A i B, és rica en minerals i fibra i té propietats diürètiques. Es fan molt bones en el delta del Llobregat. S’usa com a ingredient d’arrossos i truites. Són apreciades les carxofes farcides, a la cassola, fregides, arrebossades, torrades, torrades amb mel, al forn, ofegades, etc.

Carxofa es diu d’una persona curta d’enteniment o fluixa de voluntat.


Bibliografia

DCVB

Antoni TUGORES i M. Antònia SUREDA VALLESPIR, “Els millors plats de la cuina popular de Mallorca”, Lleonard Muntaner, Palma, 2013

WIQUIPÈDIA

Antoni Mulet Gomila (Palma, 1887 – 1966)

Empresari, folklorista i col·leccionista. Treballa a l’agència de duanes i de consignació de vaixells “Gabriel Mulet i fills” i se casa amb Catalina Arrom Reixac.

Estudia els balls mallorquins, la indumentària civil i religiosa de l’illa, la ceràmica, els utensilis i els mobles tradicionals. També col·lecciona cançons populars, naixements obrats a Mallorca, joies, gerres brodades de Felanitx i objectes arqueològics. Per gaudir de les seves col·leccions munta el museu de Can Mulet (1916) en una casa de camp de Gènova, per bé que manté el seu domicili familiar en un pis del carrer de Sant Jaume (Palma). El pintor Herwin Hubert pinta a l'aqual·la una imatge de la cuina de l'esmentat museu, que es reprodueix en postals, cartells i fulletons, i esdevé una de les imatges emblemàtiques de la Mallorca turística dels anys 40 i 50.

De ben jove és soci i organitzador d’activitats del Foment del Turisme de Mallorca. Durant molts d’anys fa part de la Junta directiva de l’entitat. Interessat en la promoció de la urbanització de Cala d’or (Santanyí) per a artistes, dóna suport a Josep Costa Ferrer i esdevé (1933) un dels dotze membres fundadors de l’esmentada urbanització.

Publica en català o en castellà nombroses obres dedicades a l’anàlisi de diversos aspectes de la cultura popular mallorquina com  “Ceràmica mallorquina” (1930), “Los recientes hallazgos de ceràmica en Palma” (1938), "Un pintor mallorquín poco conocido, Jaime Nadal" (1945), “Pitos i cántaros de Mallorca” (1949), "El traje balear en doce láminas del siglo XVIII" (1951), "Mallorca, Can Mulet de Génova. Ambiente, cerámica, ajuar, pinturas,  tallas, tablas, etc." (1952), “Mallorca. El parado de Valldemossa” (1953), “Cocinas rurales de Mallorca” (1953), “El traje en Mallorca. Aportación a su conocimiento” (1955), "Casa típica Mulet: Génova, Mallorca" (1955), “El baile popular en Mallorca” (1956), "La Bonanova" (1956), "De re agrícola" (1956), "Cuartillas humildes de turismo y folklore" (1956), "Relación de mis donaciones al monasterio de Nuestra Señora de Lluc" (1964) i altres. És coautor de "Guía de Mallorca Oficial del Fomento del Turismo" (1923), amb Jaume Escalas Real, "Francisco Vidal Sureda, propulsor del turismo" (1949), amb Matias Mut Oliver, i "Guía gràfica de Mallorca" (1954), amb Josep Costa i Vicenç Furió. També escriu obres literàries com la comèdia “De largo” (1914) i l'entremès “Hem arribat de París” (1954).

És vicepresident del Foment del Turisme de Mallorca durant la presidència de Pere Muntaner Gual i és president dos anys (1947-1949). Posteriorment, és guardonat amb la medalla d’or de l’entitat. A través dels articles que publica a la premsa popularitza el pseudònim de Turixant. Un carrer de Palma, de la zona de Marivent, porta el seu nom.

Amb el propòsit que les col·leccions que ha reunit en vida no es dispersin, fa tres donacions. Dues són de caire monogràfic i una és de caràcter general. Fa els lliuraments de manera successiva, distribuïts en vàries etapes. En vida fa un primer lliurament, després del seu traspàs l’esposa en materialitza un altre i el darrer es fa (1971) després del traspàs d’aquesta.

La Diputació Provincial rep el seu arxiu, que actualment conserva el Consell Insular de Mallorca. Conté nombroses fotografies d’indumentària popular, reculls de cançons populars, retalls de premsa referents al grup folklòric “Balls de Mallorca” i anotacions sobre les activitats del grup. La Societat Arqueològica Lul·liana rep la col·lecció de 57 peces arqueològiques mallorquines i ebusitanes. El Museu de Lluc rep en donació, documentada el 1964, la col·lecció d’indumentària femenina i masculina del XIX, els ornaments religiosos, la ceràmica i la terrissa mallorquina dels segles XVII i XVIII, la ceràmica catalana, valenciana, aragonesa i italiana, la imatgeria, el mobiliari tradicional, la joieria i la pintura.

Vaig tenir l’oportunitat de conèixer-lo personalment i de participar en alguna de les excursions culturals que organitzava des del Foment del Turisme. Record de manera particular la que férem amb autocar al Castell de Santueri (Felanitx), amb sortida i arribada a la plaça de Santa Magdalena (Palma). Naturalment, l’excursió incloïa dinar de pa amb butxaca amb la tradicional ampolla de cola mallorquina o pinya. Férem la dinada a l’ombra d’uns pins del camí del castell. Ell ens féu una detallada i molt erudita explicació del monument, de la seva història i de la seva arquitectura monumental. Aleshores ja tenia dificultats per caminar, cosa per la qual féu solament una part del camí, ajudat sempre per dos excursionistes del grup. El fet tingué lloc el 1950 o 1951, quan jo tenia només 10 o 11 anys.


Bibliografia

GEM, 11, 241

Antonio MULET GOMILA, "Relación de mis donaciones al Monasterio de Nuestra Señora de Lluc", 1964

MUSEU DE LLUC, "Guia de visita"

Elvira GONZÁLEZ GOZALO, "Catàleg de la ceràmica del Museu de Lluc", Consell Insular de Mallorca, Palma 2011

jueves, 25 de abril de 2013

Gabriel Mulet Sans (Manacor, 1854 - Palma, 1931)

Polític, empresari i economista. Pare d’Antoni Mulet Gomila, estudia humanitats al Seminari Conciliar de Sant Pere, de Palma (1867-1972), i comença la carrera de filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona.

El 1878, funda una agència de duanes i de consignació de vaixells, que gira inicialment sota el nom de “Mulet i Bosch”, més endavant s’anomena “Gabriel Mulet i fills” i, posteriorment, “Agència de Duanes Miquel Puigserver”.

De posicions conservadores i regionalistes, milita en el partit tradicionalista i és regidor d’Hisenda de l’Ajuntament de Palma (1895-1900). És secretari, vicepresident i president de la secció de navegació de la Cambra Oficial de Comerç (1904-1923). En representació d’aquesta fa part de la Junta del Port de Palma, de la que és president (1917-1922). Sota la seva presidència s’amplia el moll vell (1919-1921) i s’aprova el primer projecte d’ampliació del moll nou i de l’espigó de la Consigna (1920).

Fa part del grup promotor de l’Escola de Comerç (1900) i dels socis fundadors de la societat del ferrocarril de Consell a Alaró (1880). Col·labora estretament amb Enric Alzamora en la creació del Foment de Turisme (1905). Participa en l’organització de l’Exposició de les Balears (1910). El 1915 és designat director del Banc de Crèdit Balear. Ocupa el càrrec fins que el 1917, poc abans de l’acabament de la guerra europea, l’abandona a causa de les seves posicions germanòfiles.

Coneixedor de l’economia mallorquina del seu temps, escriu articles a El Centinela, setmanari tradicionalista, Correo de Mallorca i La Almudaina i publica diverses obres, com Notas de Hacienda Municial de Palma 1868-1874 (1911), Producción, aranceles y puertos francos (1919) i Mallorca en 1918 (1920). És considerat un precursor dels estudis d’economia aplicada a les Balears. Publica Solitaris (1931), una selecció de seixanta poemes de diverses èpoques de la vida, amb pròleg d’Antoni Maria Alcover. Té una entrada a la GEM i una altra a la GEC.

Miquel Alenya


Bibliografia

GEM, v. 11, 243

GEC, enciclopèdia.cat

Francisco J. DÍAZ DE CASTRO i Isabel MOLL BLANES, "El periodismo integrista: El Áncora, Palma de Mallorca (1880-1900)", Mayurqa, 1979


miércoles, 24 de abril de 2013

Vera Berthelot (Viena, 1912)

Ceramista i pintora. Als 14 anys marxa de casa seva i es trasllada a Roma, on assisteix a classes de dibuix, pintura i ceràmica amb el mestre Lípari. Becada per l’Acadèmia de Belles Arts de Roma, marxa al Marroc per ampliar estudis, que completa posteriorment a El Caire i Tunis. Estudia les tècniques de la ceràmica africana a Adis Abeba (Etiòpia). A Mèxic es familiaritza amb el coneixement de les tècniques indígenes. A més, fa cinema i teatre.

Nada Vera M. Schenk, se casa a París (1937) amb el pintor i escultor francès Robert Berthelot, amb qui té una filla, Anne Berthelot, que neix a Rabat (Marroc) el 1939. Després d’una estada amb el marit i la filla a Nova York, accepta la invitació de la seva tia-àvia Lene Schneider-Kainer per passar una temporada de descans a Cala d’or (Mallorca). Arriba amb la família el 1948 i el que havia de ser una estada temporal es converteix en residència definitiva. La tia fa edificar en un solar de la urbanització una casa per a la neboda, coneguda encara pel nom de “Can Berthelot”. Resol la necessitat d’un forn per a la cocció de la ceràmica gràcies a la cessió que obté de Josep Costa Ferrer d’un solar proper al que ocupa la seva casa. Allà munta un forn amb l’ajut econòmic de l’esmentat galerista i antiquari.

Atén nombrosos encàrrecs petits i grans. El 1970 fa el mur ceràmic “Les verges estúpides i les verges prudents” per a l’oficina principal de la Caixa de les Balears “Sa Nostra” a Manacor. Per encàrrec de la companyia Ibèria fa un mural ceràmic destinat a decorar l’oficina principal de l’empresa a les Balears, ubicada aleshores a la plaça del Mediterrani (Palma). Per a l’Hotel Punta Negra (Costa d’en Blanes, Calvià, Mallorca) realitza (1967) el mural ceràmic “El rei Jaume I marxa amb les tropes camí de Bendinat".

Exposa la seva obra a Rabat, Casablanca, Sélé (França), Cala d’or (Mallorca), Palma, Paris, Nova York, Boston i San Francisco. El 1937, mentre resideix a París, guanya juntament amb el marit, el primer premi d’un concurs de cartells amb la proposta que titulen “La bonne banane française”. L’import del premi els permet viatjar per Espanya, Itàlia, Europa central i Algèria.

La seva obra, focalitzada en la ceràmica, se caracteritza per un dibuix primitivista i en certa mesura ingenuïsta, que recorda l’estil del Romànic. Fa ús d’un cromatisme intens i vibrant, amb predomini dels vermells. Les seves composicions són equilibrades i es presenten ben contrastades. Sovint fa de model del marit. Té una entrada a la GEM.

El 1995 resta vídua i el 1999, amb el suport de l’Ajuntament de Palma, organitza juntament amb la filla una exposició antològica de l’obra del marit al Casal Solleric i l’edició d’un catàleg il·lustrat amb textos de Tomeu Pons, Joan Ramon Bonet i Margalida Tur.


Bibliografia

GEM, v 2, 103-104

Elena COSTA GISPERT i Esther GOZÁLBEZ FERRER, “Cuatro artistas en Cala d’or”, Estudis Baleàrics, febrer/setembre de 2004, núm. 78/79, pàg. 215-222, Palma

Catàleg, “Exposició de Robert, Vera i Anne Berthelot”, Ajuntament de Santanyí, 1993

Robert Berthelot (Oucques, Loire et Cher, França, 29 de desembre de 1913 – Palma, Mallorca, 18 de desembre de 1995)

Pintor i escultor. Entre 1925 i 1927 estudia a l’Escola de Belles Arts de Dijon (França), on obté una medalla d’or. El 1937 passa a l’Escola de Belles Arts de Paris, però abandona els estudis abans d’acabar-los perquè pensa que la instrucció tradicional destrueix la creativitat.

El 1937 se casa a Paris amb la pintora austríaca Vera M. Schenk, que a partir d’aleshores pren el nom de Vera Berthelot. Després d’uns mesos d’estada a Paris, viatgen per Espanya, Itàlia, Europa central i Algèria. El 1938 s’instal·len al Marroc, on neix la filla Anne (Rabat).

El 1940 és mobilitzat com a suboficial de l’exèrcit francès i el maig és ferit en combat prop d’Amiens. Després d’uns mesos de convalescència i recuperació, és llicenciat per invalidesa. Torna al Marroc, on treballa amb l’escultura fins que l’ha d’abandonar a causa de les seqüeles de les ferides de guerra. Aleshores se dedica plenament a la pintura sobre tela, sobre taula i al fresc.

El 1946 abandona el Marroc i s’instal·la a Nova York a instàncies d’un marxant important, però la dona no s’adapta a la vida de la gran ciutat. Amb l’objectiu de descansar unes setmanes accepten la invitació que els fa la pintora alemanya Lene Schneider-Kainer, tia-àvia de l’esposa perquè passin una temporada a la seva casa de Cala d’or (Mallorca). El que havia de ser una temporada de descans esdevé residència de caràcter definitiu. Es recordat per l’afecció que té d’anar amb la bicicleta a una velocitat molt moderada. Es trasllada a Palma solament una o dues vegades l’any per atendre gestions personals.

El 1949 pinta als murs de l’oratori de Cala Murta (Pollença) els cinc misteris de goig, la fugida a Egipte, sant Alonso Rodríguez, santa Catalina Tomàs, Juníper Serra i el beat Ramon Llull. El 1950 pinta els frescos de l’església de la Colònia de Sant Pere (Cala Ratjada) i els de s’Olivera (Palma). Entre 1958 i 1962 realitza el mosaic del mausoleu de la família March al cementiri de Palma amb escenes de l’Antic i del Nou Testament.

La seva pintura posa de manifest l’admiració de l’artista per Picasso, Gauguin i Miró. Fa ús d’una paleta en la que predominen els roses, verds i blaus, realitzats amb molt poca matèria. Li interessen sobretot els temes casolans i els populars amb presència de la figura humana, per bé que en els darrers anys cultiva una temàtica estilitzada, ingenuista i fantasiosa amb tocs d'ironia. També fa retrats. Sovint l’esposa li fa de model. La pinta diverses vegades asseguda a una cadira amb braços, mentre cus amb agulla i fil la roba de la casa. Defineix amb precisió les figures i a partir de 1980 s'acosta a l’abstracció.

En vida fa 18 exposicions individuals, amb la dona o amb la dona i la filla. Exposa a Pontarlier (França), Rabat, Casablanca, Sélé (França), Nova York, Barcelona, Palma, Paris, Santanyí i Toulouse. Participa (1967) a l’exposició col·lectiva inaugural de la galeria Fernando Tarragó, de Cala d’or.

Té una entrada a la GEM. Després del seu traspàs, el Casal Solleric li dedica una exposició antològica el maig-juny de 1999, amb reproduccions fotogràfiques de Joan Ramon Bonet i textos de Tomeu Pons i Margalida Tur. El catàleg porta una dedicatòria escrita per Vera i Anne Berthelot. La filla Anne (1939) treballa la ceràmica i l’escultura.

Robert Berthelot - Jeune Femme Au Chat
Robert Berthelot, "Al·lota jove amb un gat",


Bibliografia

GEM, v. 2, 103

Tomeu PONS, Joan Ramon BONET i Margalida TUR, “Exposició antològica”, Casal Solleric, Ajuntament de Palma, 1999

Elena COSTA GISPERT i Esther GOZÁLBEZ FERRER, “Cuatro artistas en Cala d’or”, Estudis Baleàrics, febrer/setembre de 2004, núm. 78/79, pàg. 215-222, Palma

Robert BERTHELOT, Exposició “Els Berthelot”, Ajuntament de Santanyí, 1993


Exposicions

1925                Pontarlier (França)

1938                Galeria La Mamouna (Rabat), juntament amb l’esposa

1940                             Galerie Derche (Casablanca)

1945                             La Boutique d’Art (Refuge du Sélé, França), 
                        juntament amb l’esposa

1947               Sala French and Co. Inc. (NY)

1948               Galeria Pictòria (Barcelona)

1948                Galeries Costa (Palma), maig

1949               Galeries Pictòria (Barcelona), maig

1950               Galerie du Livre (Casablanca)

1950                Galerie La Mamounia (Rabat)

1953                Galerie Grenze (Paris)

1954                Galeries Costa (Palma)

1969                               Galerie Katia Granoff (Paris), novembre-desembre

1971               Galeries Costa (Palma), octubre

1975                               Galeries Costa (Palma)

1990                               Espace Bleu (Paris), juntament amb la filla

1993                               Sala municipal, Ajuntament de Santanyí
                          juntament amb l’esposa i la filla

1995                Galerie du Couchant (Toulouse)

1999                Antològica d’homenatge, Casal Solleric (Palma)

Els fundadors de la urbanització de Cala d'Or (Mallorca)

Josep Costa Ferrer crea el 1933 la urbanització de Cala d’Or (Santanyí, Mallorca). La projecta com un lloc on pintors, escultors, escriptors i artistes puguin conviure i treballar a plaer. Li imposa un estil senzill, de caràcter eivissenc. Per donar-li l’impuls inicial que l’empresa necessita reuneix un grup de persones rellevants que adquireixen els primers solars. Els atorga el títol de fundadors de la urbanització a canvi del compromís d’aixecar un xalet o, si més no, tancar el solar o solars adquirits. Gran part dels fundadors fan part de la primera associació de veïns de Cala d’Or.

Els fundadors són els 12 següents

- Antoni Mulet Gomila, agent de duanes, folklorista i directiu del Foment del Turisme de Mallorca
- Miquel BarcelóCordella”, propietari de l’Hotel Santueri (Felanitx, Mallorca)
- Climent Puig, propietari de l’empresa de brodats Mirador
- Oleguer Junyent Sans, escenògraf del Teatre del Liceu, de Barcelona
- Ramon Balet Raurich, distribuïdor, exhibidor i productor de cinema
- Hermen Anglada Camarassa, pintor
- Nataixa Rambowa, segona esposa de l’actor Rodolfo Valentino
- Felipe Bellini, enginyer agrònom, pintor, urbanista i dissenyador dels jardins de l’Hotel Formentor
  (Pollença, Mallorca)
- Pere Batle
- Domènec Carles Rosic, pintor
- Lone Schneider-Kainer, pintora alemanya i tia-àvia de la ceramista Vera Berthelot
- Sebastià Junyer Vidal, pintor i propietari, resident a Llucalcari (Mallorca)


Bibliografia

GEM, diverses entrades

Elena COSTA GISPERT i ESTHER GOZÁLBEZ FERRER, “Cuatro artistas en Cala d’Or”, Estudis Baleàrics, febrer-setembre, Núm. 78/79, pàg. 215-222, Palma

martes, 23 de abril de 2013

Breu història del trempó

Plat fred típic de Mallorca. És una ensalada amb tomàquet novell, ceba, pebrot verd tendre, oli d’oliva i sal marina. El tomàquet és l’ingredient predominant. Les hortalisses, crues i tallades en trossos petits, se serveixen ben barrejades. Ocasionalment, s’hi afegeix all tallat fi, un raig de vinagre, un raig de suc de llimona, olives, envinagrats, tonyina en conserva esmicolada o una arengada torrada trossejada i sense espines. Essencialment, és una ensalada sense lletuga i amb molt tomàquet.

Els antecedents més antics de l’ensalada són les fulles de lletuga amb oli i sal que mengen els antics egipcis. Els grecs i els romans hi afegeixen hortalisses com la ceba i els espinacs. També hi afegeixen fruits secs. A Roma el plat es fa molt popular i s’estén arreu de l’Imperi. A mitjan s. V, els bàrbars eliminen el plat, que no es recupera fins que els àrabs el popularitzen a la Península Ibèrica a partir del 711 dC.

El s. XVIII el tomàquet s’incorpora a la cuina de Mallorca i produeix a l’illa excedents. Aleshores passa a fer part de les ensalades tradicionals i en defineix una de nova amb molt tomàquet, que rep el nom de trempó, paraula derivada del verb trempar, que a l’illa significa amanir. La GEM  diu que es començà a elaborar a final del s. XVIII, quan els productes americans (tomàquet i pebrot verd) s'introdueixen a Mallorca de manera extensiva.

És un plat saborós, propi de l’estiu, molt agraït perquè porta pocs greixos i moltes vitamines. Se serveix com a plat únic, per dinar o sopar, com a plat principal o com a plat complementari d’un principal que sol ser de carn torrada o de peix torrat. Habitualment es menja acompanyat d’una llesca de pa pagès i d’un got de vi negre.

domingo, 21 de abril de 2013

Joan Fuster Bonnín i els pintors del seu temps

D’esperit obert i sociable, Joan Fuster es va relacionar amb els pintors mallorquins del seu temps i amb els de fora que passaren per l’illa o hi residiren temporalment. De tots volgué aprendre alguna cosa, a tots respectà i mai no deixà de fer proves amb les propostes innovadores que cada un d’ells aportava. Fuster va ser un gran pintor, sobretot, perquè volgué aprendre sense pausa i sense fi.

Ricard Anckermann fou el seu mestre. En el seu taller aprengué a manejar els pinzells i adquirí els coneixements bàsics sobre les tècniques de la pintura. La relació dels dos artistes se basà en sentiments d’admiració, veneració i amistat. Fuster ho demostrà a través de la pintura i ho digué explícitament en nombroses ocasions. La petjada del mestratge d’Anckermann és visible a les teles primerenques de Fuster com “Primavera” (1899), “Dues pescadores” (1899) i “Dona al lligador” (1900 c.).

El realisme detallista, brillant i intimista d’Antoni Ribas no és lluny de “Valldemossa” (1913 c.), “Treballant l’hort” (1906), “Port de Sóller” (1936 c.) i “Torrent d’Esporles II” (1942).

L’interés pels blancs i l’exaltació de la figura femenina porta ressonàncies d’Antoni Fuster Fortesa, pintor que la va treballar amb convicció i excel·lents resultats. “Joveneta entre flors” (1902) i “Retrat de l’esposa” (1898l) en són dos exemples significatius.

La naturalitat de la descripció realista i alhora romàntica de Joan Bauzà se fa palesa a obres com “Dues pescadores” (1899), “Al·lots al Jonquet” (1904 c.) i, en part, a “L’amo de Son Moragues” (1911 c.).

La preocupació per les perspectives immenses de Llorenç Cerdà es reflecteix en algunes teles de Fuster com “Costa Nord de Mallorca” (1910 c.), “Vall de Sóller” (1925 c.), “Vista de Palma des de Son Verí” (1929 c.), “S’Alqueria (Andratx)” (1935) i “Vista des de s’Alqueria (Andratx)” (1935).

L’evocació de l’informalisme colorista d’Anglada és present a “Crepuscle al mar” (1915 c.) i a “Vista de Palma a posta de sol” (1940 c.). L’exaltació angladiana de l’elegància femenina és present a “Retrat de l’esposa” (1915 c.). L’exuberància floral i cromàtica d’Anglada s’evoca a “Torrent de Sóller” (1918 c.).

L’interés pels jardins de Rusiñol sembla inspirar “Paisatge de sa Coma” (1906), “Jardí” (1906) i "Jardí de sa Coma” (1910 c.). L’afecció als paisatges nocturns de Rusiñol explica els experiments que Fuster fa amb "Nocturn amb figures" (1900 c.), “Crepuscle a l’estany de Son Moragues” (1904 c.), “Paisatge nocturn” (1914 c.) i altres. Els ametllers florits que porten Rusiñol a Mallorca gairebé cada any són presents a “Paisatge amb ametllers florits” (1915 c.) i a “Ametllers florits amb el Puig al fons” (1934).

L’afecció a les flors, als espais oberts i a les llums aclaparadores d’Eliseu Meifrén es veu evocada a “Terrat de cal pintor” (1920 c.) i “Paisatge amb la filla Joana” (1928 c.).

Sorolla fa una estada a Mallorca des de principi d’agost fins a principi de setembre de 1919. Pinta el Cavall Bernat de Cala Sant Vicenç amb la força d’un luminisme exaltat, que Fuster havia interpretat de manera força més personal a “Cala Llum” (1906 c.).

A Valldemossa es troba amb Henri Brugnot, pintor francès postimpressionista, l’estiu de 1908. Se fan amics i Brugnot pinta un retrat vigorós de Joan Fuster a contrallum. Fuster li explica alguns secrets del paisatge mallorquí, que mouen Brugnot a pintar, entre d’altres coses, una tela esplèndida de la cala de Deià (“Cala Deià”, 1908), després d’haver observat amb atenció “Cala Llum”, en la que s’inspira.

Tafaner i donat a investigar, analitzar i avaluar el que fan els pintors que coneix, s’interessa a fer proves amb les solucions alienes. No el mou l’esperit d’imitació, sinó l’afany d’aprendre i ampliar l’horitzó dels seus coneixements. Al bell mig de les proves que fa emergeix una personalitat ferma i potent que sap bé el que li agrada i l’omple i el que no li interessa gaire o no li interessa. Ho sap perquè no solament veu i mira, sinó perquè, a més, tasta, experimenta i investiga.


Miquel Alenyà Fuster
21 d’abril de 2013

Breu història de l'ensaïmada


Pastís propi de Mallorca fet amb farina de blat de força, aigua tèbia, sucre, ous, oli o saïm (mantega de porc), llet i llevat. És un producte antic i de gran tradició, que ha esdevingut un dels signes identificatius de Mallorca. Té forma de caragol enrotllat en el sentit de les agulles del rellotge. Habitualment s’hi posa sucre en pols per sobre abans de servir-la.

Segons Tugores-Santandreu (2013), tant els àrabs com els jueus tenen pastes dolces fetes en espiral, molt semblants a l’ensaïmada, que podrien explicar un origen comú. Possiblement, l’antecedent de l’ensaïmada sigui una pasta dolça en espiral, àrab o jueva, feta inicialment amb oli, que després del s. XIII passés a ser feta amb saïm, producte que li dóna el nom amb què ha arribat als nostres dies. Al final del s. XIII es produeix a les Illes Balears i a la Península una extensió considerable de les produccions ramaderes, especialment del ramat de porcs. Les primeres referències escrites al pastís són del s. XVII i parlen de llur relació amb la celebració de festes i solemnitats.

Hi ha diverses varietats d’ensaïmades. La llisa és la que no porta cap casta de farciment. La de cabell d’àngel porta un farciment de confitura de cabell d’àngel. Actualment, també n’hi ha de nata, crema, crema cremada, tallades (sobrassada, albercocs, carabassat...), xocolata, nata i xocolata, torró, melmelada, etc. L’ensaïmada entrunyellada, feta amb dos o tres cordells de pasta en forma de trena, és molt antiga, per bé que darrerament ha caigut en desús. De vegades es fan ensaïmades petites o mitjanes cobertes de crema o xocolata.

Poden ser petites o individuals, pensades per acompanyar el desdejuni de cafè amb llet o amb llet i cacau. Les grans, que poden tenir un diàmetre de 50 cm o més, es consumeixen a les postres i s’acompanyen sovint de gelat, xocolata desfeta, llet, orxata, taronjada, llimonada, etc.

El pintor Joan Fuster Bonnín i l'excel·lència

Joan Fuster Bonnín (1870-1943) va ser un pintor honest, sincer i treballador, que visqué de la pintura i per a la pintura. La seva vida girà a l’entorn dels pinzells en els que trobà una font viva de satisfaccions i la manera d’exercir una professió que des de ben jove donà sentit a la a la seva vida.

L’obra que va fer és extensa, variada i força interessant. Es relacionà amb el bo i millor dels pintors de Mallorca i amb alguns dels millors que visitaren l’illa entre els darrers anys del s. XIX i els difícils primers anys de la postguerra. Visqué de la pintura des del 1897 fins al 1943, durant 46 anys ininterromputs.

Mogut per la passió que sentia per la pintura i per les necessitats d’una família nombrosa al seu càrrec, treballà sense desmai i amb una constància admirable. Com a fruit del seu treball incansable ens llegà una obra rica i diversa que conté una llarga llista d’obres de primera línia, d’una excel·lència indiscutible, a les que volem avui dedicar un breu comentari.

Fan part obligada del conjunt de les obres més destacades del pintor, entre algunes altres, les 12 teles següents: “Passeig del Born” (1897), “Retrat de l’esposa” (1898), “Temps de verema” (1899), “Joveneta entre flors” (1902), “Cala Llum” (1906 c.), "Costa Nord de Mallorca" (1910 c.), “Jardí de Son Moragues” (1913 c.), “Retrat de l’esposa” (1915 c.), “Tarongers de Son Tries” (1920 c.), “Lectura a l’estany” (1927 c.), “S’Alqueria (Andratx)” (1935) i “Vista des de s’Alqueria (Andratx)” (1935). Onze de les obres relacionades es troben reproduïdes i descrites en el catàleg publicat per la Conselleria de Cultura, Educació i Esports del Govern balear amb motiu de l’exposició que li dedicà a sa Llonja el gener-febrer de 1995. No fa part del catàleg “Costa Nord de Mallorca”, que no surt a la llum pública fins el març del 2013.

“Passeig del Born” és un nocturn amb figures il·luminat pels fanals del passeig. La llum artificial dóna a la composició un aire de misteri en certa manera propi d’un món irreal, habitat per una munió de personatges que es mouen com a ombres d’una nit fosca, carregada de silencis i confidències. Es propietat de la Fundació Barceló.

“Retrat de l’esposa”, realitzat al pastel, és una simfonia de blancs que exalta la bellesa i la tendresa de la que serà la companya de la seva vida. És propietat de la família.

“Temps de verema” vessa una llum intensa que il·lumina una escena que traspua goig, alegria, satisfacció i afectes. Els personatges són el pintor, l’esposa i les germanes d’aquesta. Al fons s’obre un espai ple de vida, projectes i esperances. La pintura és d'un format molt gran.

“Joveneta entre flors” és un pastel sobre cartró propietat del Consell Insular de Mallorca. Hi predominen els verds, blaus, roses i daurats. La suma de dibuix i colors converteix la composició en un elogi de la innocència i la tendresa.

“Cala Llum” és una tela que mostra unes roques dures, de formes turmentades, que abracen una mar convertida en mirall de llum i colors. El sol ponent projecta sobre el Cavall Bernat rajos de foc que acaronen amorosament l’aigua del mar.

"Costa Nord de Mallorca" és un exercici de perspectives realitzat amb mitjans que destil·len flaires de dolcesa i suavitat que transformen en amable la duresa d'un paisatge de roques spolides i espais aclaparadors que besen una mar immòbil i silenciosa. L'obra pertany als anys anteriors a l'època en què a ka pintura de Fuster predoimina el color sobre el dibuix.

“Jardí de Son Moragues” és una tela magnífica que glossa la concepció de bellesa del pintor. És un treball de gust exquisit que mostra estimació pels verds, admiració per les aigües adormides de l’estany i satisfacció per la frondositat de la vegetació que desperta en primavera. L’obra parla d’austeritat, equilibris i alhora de diversitat i llibertat.

“Retrat de l'esposa" (1915 c.) és un oli vertical que treballa la figura de l’esposa amb colors obscurs. Hi predominen els blaus i els negres, acompanyats de tocs de marfil, daurats i blancs atenuats amb blaus imperceptibles. L'enquadrament i el posat de la dama recorden les solucions d'Anglada. Exalta la discreció i l’elegància.

“Tarongers de Son Tries” mostra un sementer de tarongers, pins, esbarzers i matolls de garriga, proper a la vorera de la mar. S’hi barregen símbols d’un ordre natural que no respecta les regles del dibuix lineal i imatges que elogien la flexibilitat i la convivència. Parla amb eloqüència del valor de la diversitat (varietat de la gamma immensa dels verds naturals), de la serenor d’una mar encalmada i amable, de la immensitat d’un cel obert a dimensions infinites i de l’artificiositat de les formes regulars de les piques d’aigua per regar. Aquesta obra és característica de l'època del pintor en què predomina el color sobre el dibuix.

“Lectura a l’estany” és un estudi de verds que abracen una taca central, el vestit vermell d’una nina que llegeix. Tot plegat transmet una vigorosa vibració cromàtica al conjunt. A la part inferior de la tela les aigües immòbils d’un estany parlen d’aspiracions de pau i harmonia.

“S’Alqueria (Andratx)” i “Vista des de s’Alqueria (Andratx)” són dues teles de gran format, molt ben treballades i acabades amb gran cura. La primera suma un exercici de perspectives que combina un gran desnivell inferior amb la llunyania gairebé inabastable de l'horitzó. La segona presenta un desnivell superior (que s’eleva des del punt de vista del pintor) per acabar amb una llunyania profunda, similar a la de l’altra composició. A la primera tela el pintor analitza la descomposició de la il·luminació en llum plena i ombres (solanes i obagues), mentre a la segona estudia els efectes d’un sol intens que il·lumina les coses com qui els dóna vida. Aquesta parella de quadres no es va descobrir fins després del tancament de la redacció del text del catàleg de 1995.

Moltes altres obres del pintor mereixen ser incloses en una relació d’excel·lència. Pensem amb “L’amo de son Moragues” (propietat dels descendents de l'arxiduc Lluís Salvador), “Vall de Sóller” (propietat del Banc d’Espanya), “Dues pescadores”, "Tarongers de Son Roca" (1926 c.), etc.

 Miquel Alenyà Fuster
21 d’abril de 2013




Joan Fuster Bonnín, "Cala Llum" (Cala de Sant Vicenç, Mallorca), oli/tela, 1905


sábado, 20 de abril de 2013

El pintor Joan Fuster i el joc de les perspectives

Joan Fuster Bonnín (1870-1943), pintor, deixà una obra extensa i atractiva, treballada amb seriositat i amb una constància poc comuna. Pintar va ser el seu ofici i, alhora, la seva font principal d’ingressos. L’atenció que prestà a les obres destinades a agradar a un sector ampli del públic es barregen amb treballs en què excel·leix el bon gust, el rigor professional, els coneixements tècnics i la creació d’una pintura sòlida i potent.

En aquest context i en el marc d’aquests paràmetres, el pintor mostra les seves preferències personals, que es decanten pels espais oberts i amplis, els paisatges immensos i profunds, els indrets solitaris i silenciosos, les marines d’aigües encalmades, la contemplació assossegada i tranquil·la d’imatges que sedueixen la mirada i captiven l’esperit. La cerca d’atmosferes d’assossec i de pau el porten de vegades a construir temes de llums nocturnes o crepusculars, com és el cas de les teles “Passeig del Born” (1897), “Nocturn del Molinar” (1899 c.), “Nocturn amb figures” (1900), “Crepuscle a l’estany de Son Mas” (1904 c.), etc. Això no obstant, també li agrada la llum aclaparadora dels dies estirats i de les hores de plenitud. Ho demostra a les teles “Dues pescadores” (1899), “Al·lots al Jonquet” (1914 c.), “Cala Llum” (1906 c.), “Vall de Sóller” (1920 c.), “S’Alqueria (Andratx)” (1935), etc.

Una obra del pintor no catalogada i fins ara desconeguda ha aparegut fa uns dies en el mercat a través d’una galeria d’art. L’obra combina amb excel·lència algunes de les característiques més destacades de l’obra del pintor. Es tracta d’un paisatge de la Costa Nord de Mallorca, que destil·la equilibris, serenitats, soledat, silencis, aigües adormides i flaires de garriga i de mar. És fet amb l’ajut d’un dibuix que suma delicadesa i rotunditat. Els colors, atenuats i suaus, acaronen la mirada barrejant verds, blaus, terres i cels, tots ells matisats amb dolcesa i suavitats. Representa un paisatge costaner en què el pintor ha volgut posar a prova la capacitat pròpia de construir un difícil i complex exercici de perspectiva amb resultats que desperten emocions. Suma un gran desnivell des de la posició del pintor al mar, que acompanya d’una profunditat extraordinària que es perd a l’horitzó.

La contemplació de la tela suggereix la voluntat de l’autor de comparar les habilitats pròpies amb les que Llorenç Cerdà demostra amb les teles “El cingle verd d’Ariant” (1906), propietat de l’Ajuntament de Palma, i “Penya-segat de la Costa Nord, Cova de les bruixes (Mortitx)” (1912), una tela reapareguda recentment (2012) a una subhasta a la Península. El protagonisme de l’obra de Fuster que comentem, que podríem titular “Costa Nord de Mallorca” (1910 c.), és ocupat pels jocs de perspectiva que es mostren amb una naturalitat i espontaneïtat sorprenents, allunyades de l’artificiositat pròpia d’un estudi de taller o d’un treball acadèmic convencional. L’obra colpeix no tant per la grandiositat del paisatge que contempla, com per la delicadesa, la suavitat i la sinceritat que respira la composició. L’anàlisi de la tela permet posar de manifest algunes de les claus que ajuden a entendre i valorar els mèrits de l’obra d’un artista que fa part del grup més eminent de la tradició plàstica mallorquina. Bo és recordar-ho i pregonar-ho en aquest temps d’oblits i d’urgències obligades.

Miquel Alenyà Fuster
20 d’abril de 2013

Breu història de la mel


La mel és el fluid dolç que produeixen les abelles a partir del nèctar de les flors. Rep el nom d’apicultura el conjunt de tècniques d’extracció de la mel i la cera de les bresques d’abella.

El color i el sabor de la mel depenen del tipus de flor de que s’extreu el nèctar. Es distingeixen la mel de castanyer, romaní, taronger, ametller, garrofer, flors del camp, esbarzer, etc.

L'abella apareix durant l'Era Terciària, fa uns 60 milions d'anys.

Es calcula que els humans començaren a collir mel dels ruscs el 10.000 aC. A algunes pintures rupestres del 8.000 aC es representa la recol·lecció de mel. L’Antic Testament la cita en diversos passatges. A Mesopotàmia els humans aprenen a dominar les abelles i a practicar tècniques d’apicultura entre el 6.000 i el 4.000 aC, durant l’època del Neolític.

Consta que la mel era emprada a l’Antic Egipte. A l’Antiga Amèrica també va ser coneguda i consumida.

La mel conté aigua, glucosa, fructosa i, en menor mesura, sacarosa. També conté minerals i vitamines. És emprada com a aliment i com a additiu per endolcir begudes (llet, infusions, etc.) i acompanyar diverses carns, hortalisses (albergínies amb mel), amanides i salses. S’utilitza en l’elaboració de diversos dolços i pastissos. Constitueix un remei eficaç com a reconstituent d’esportistes i de persones fatigades, afeblides o esbraonades a causa d’un gran esforç.

La mel sovint s’ha usat com a símbol de dolçor i d’excel·lència.

“Donar una ditada de mel” a algú vol dir afalagar-lo amb elogis. “Tenir mel a la boca” es diu de qui és molt amable. “Tenir mel a la boca i fel al cor” es diu de qui és hipòcrita. “La mel no és feta per a la boca dels ases” significa que les coses exquisides no poden ser compreses per les persones grosseres i incultes.

miércoles, 17 de abril de 2013

Breu història de la gallina i de l'indiot

La gallina és l’au femella de l’espècie gallus domesticus. El pollastre dóna carn i la gallina dóna carn, ous i cria. Sovint se n’utilitzen també les plomes.

Els especialistes creuen que la gallina té l’origen en el sud-est asiàtic i que és domesticada a la Xina vers el 6.000 a.C. Passa posteriorment a Mesopotàmia, des d’on s’estén a Egipte sobre el 1.500 a.C. Tot seguit passa als pobles semites (fenicis, jueus, àrabs...), a Grècia i a Roma.

De la mà dels fenicis arriben a la Península Ibèrica, on les primeres restes trobades de gallina domesticada pertanyen al s VII a.C. Sembla que els fenicis les introdueixen a través de l’actual regió de Màlaga, des d’on s’estenen per la Península.

Els conqueridors la duen a Amèrica el s. XVI. Saborosa i de baix contingut de greix, aviat  esdevé un aliment molt popular. A Mallorca durant molts d’anys ha estat el menjar habitual dels diumenges.

Sembla que l’indiot és domesticat a les terres del sud-oest dels EUA. Els indígenes amerindis precolombins els domestiquen vers el 2.000 a.C. És introduït a Europa el s. XVI, on aviat fa part de la taula dels poderosos i amb el pas del temps esdevé el protagonista de la cuina de les festes de Nadal i de Cap d’Any. De baix contingut greixós i amb poc colesterol, la seva carn és exquisida i bona de digerir.

Amb la carn de gallina o pollastre i d’indiot es fan plats tan bons com els escaldums de pollastre o indiot, aguiat de pollastre o indiot, pollastre farcit, indiot farcit, croquetes de pollastre, etc. Amb els ous es fan ous estrellats amb patata fregida, truita amb patata, truita a la francesa, truita amb ceba, truita amb espàrrecs boscans, greixera d'ous, etc.

“Pell de gallina” es diu del borró produït a la pell pel fred. “Sembla una gallina banyada” es diu d’un individu molt pusil·lànime. “Anar més estufat que un indiot” es diu d’una persona molt vanitosa.

martes, 16 de abril de 2013

Breu història del frit de xot

Plat de cuina pobre, pensat per aprofitar les deixalles del xot sacrificat per Pasqua. Antigament es menjava solament per Pasqua, però actualment es consumeix tot al llarg de l’any.

Consisteix en un plat que incorpora feixura de xot (cor, fetge, lleu, ronyons, budells, etc.) tallada amb trossos petits, sang cuita i tallada, ceba o grells, pebre vermell, pebre verd, tomàquet, pèsols tendres, carxofes, faves tendres, patates, alls aixafats lleugerament, colflori, pebre bo, pebre bord, pebre coent capolat, sal, fulla de llorer, fonoll picat i mig got de vi blanc. Es cou per parts a foc lent.

La freixura és habitualment de xot, però també pot ser de porc, cabrit o indiot. Per Nadal abunda el frit de porc i per Pasqua el de xot. Els especialistes en història de la gastronomia diuen que és un plat d’origen jueu per la semblança que té amb la cuina jueva sefardita i amb la cuina àrab. Els seus antecedents són molt antics, probablement anteriors a la nostra era.

Hi ha variants com el frit de sang (sense o amb poca freixura), frit variat (barreja freixura de xot, de porc i de cabrit), frit de verdures (sense freixura i amb verdura del temps tallada amb trossos petits) i l’esmentat frit de porc o de matances. Habitualment se consumeix acompanyat d’un got de vi negre de la terra.

Breu història del xot o ovella

L’ovella, també dita xot, xai, be, mè o moltó, és un mamífer hervíbor remugant del gènere ovis.  Fa uns 70 o 80 cm d’alçada i té un cos robust, cobert de llana. Es cria per la carn, la llet i la llana. Antigament la pell s'usava com a peça d'abric o de vestir. És una animal molt ximple i de marcat esperit gregari. Es diu moltó l’anyell castrat.

L’ovella és domesticada a Mesopotàmia entre el 9.000 i el 7.000 aC. És un dels primers animals domesticats per l’home. Possiblement és el primer domesticat després del gos. De l’Orient Mitjà passa a l’Antic Egipte i s’estén pel nord‘Àfrica entre el 6.000 i el 5.000 aC. També passa d’Egipte a l’Antiga Grècia i a Roma. Els romans la crien en gran escala i la fan present a tots els dominis del seu territori. Els conqueridors castellans la duen a Amèrica.

Té un fort component simbòlic en les tres religions monoteistes: judaisme, cristianisme i islamisme. Constitueix un exemple de mansuetud, innocència i docilitat. En el món antic és un dels animals objecte de sacrificis rituals o religiosos.

Es distingeix l’ovella (xot) de l’anyell (xai, mè). En general l’ovella és un animal de més d’un any i l’anyell, de menys d’un any. La carn de l’anyell és molt apreciada pel sabor que té i el seu consum ha estat considerat durant molts de segles un gran luxe. Es distingeixen moltes races: algunes són pròpies de Catalunya (ripollesa, aranesa, etc.), altres són valencianes (roja, rassa…) i n’hi ha que són pròpies de les Illes Balears (mallorquina, menorquina, eivissenca…).

Amb la carn d’anyell o d’ovella es fan plats tan gustosos com la cuixa de xot rostida, el rostit humit de xot, les costelles d’anyell a la brasa, el frit de xot, etc.

La paraula ovella prové del llatí (ovicella, diminutiu d’ovis). La paraula xot imita el soroll que fan els anyells quan mamen. Les paraules be i mè imiten el bel de l’animal. “Parlar d’ovella i mossegar de llop” es diu de les persones hipòcrites. “Beure com un xot” se diu de qui beuen més vi del compte.


domingo, 14 de abril de 2013

Breu història de les sopes mallorquines

Les sopes mallorquines, o simplement sopes, són un plat propi de Mallorca fet amb brou de verdures i llesques fines i seques de pa moreno o pa de pagès. El brou ha de ser absorbit per les llesques de pa. Són una varietat de les sopes escaldades amb brou que es fan a altres indrets de la Mediterrània com Catalunya, la Provença, Itàlia, etc.

Ramon Llull al llibre Blanquerna es refereix a les sopes de pa mullat amb llet o oli, tot posant de manifest que en aquell temps (s. XIII) les sopes consisteixen en llesques de pa xopat amb líquids com oli, llet o brou de verdures. El pas del temps fa que les llesques de pa es posin en un recipient i s’escaldin amb líquids com ara amb brou de verdures ben calent.

La incorporació a la cuina de Catalunya, València i de les illes del tomàquet a mitjan s. XVIII implica canvis en la definició del producte que afecten el seu sabor i el conjunt dels seus ingredients. Probablement no és fins a final del s XVIII quan es fixa la recepta de les sopes mallorquines que ens ha arribat a nosaltres. Sembla que els antecedents del pa amb oli a la mallorquina i de les sopes mallorquines són comuns i que la diferenciació dels dos productes es produeix els segles XIV i XV.

Es fan en una greixonera (cassola de fang) on es posen llesques o trossos de pa. S’hi afegeix el brou de verdures i es deixa bullir a bon foc fins que són al seu punt. Es mantenen a foc lent fins que ha desaparegut tot el brou. Aleshores es deixen reposar uns 5 minuts i se serveixen amb la mateixa greixonera.

Els ingredients del brou de verdures són un sofregit de base que es complementa amb verdures trossejades (col, coliflor, bledes o espinacs, pèsols, mongetes verdes, carxofes, esclata-sangs (rovellons), tomàquet, patata tallada, julivert, oli d’oliva, aigua, pebrebó i pebre vermell, sal, etc. Les verdures són les del temps i, per tant, els ingredients concrets són variables al llarg de l’any. És un plat que reutilitza les sobres del pa dels dies anteriors i del pa endurit pel pas del temps. A més incorpora les verdures que hi ha a l’hort. Opcionalment, s’hi poden afegir tossos de llom, de costelles altes de porc o de sobrassada.

Se serveixen com a primer plat per dinar o sopar. Es presenten en dos formats: les sopes bullides (sense brou) i les sopes escaldades o d’estiu (amb brou). Es poden menjar calentes o fredes. Es diu que reposades i fredes tenen més bon sabor. Les sopes bullides es mengen amb forqueta i les escaldades amb cullera (preferentment de fusta). S’acompanyen d’olives mallorquines (senceres o trencades), trossos de pebrot amanit amb oli d’oliva, rave, ravenets, envinagrat, pebres coents, etc.

El tomàquet que s’incorpora a la cuina catalana, valenciana, a la de les illes i a l’europea a mitjan s. XVIII complementa el producte habitual fins aleshores i l’enriqueix en sabor i interès gastronòmic.

“Estar fet una sopa” es diu d’una persona molt mullada i en sentit figurat es diu d’una persona embriagada. “Esser un sopes” es diu d’una persona curta d’enteniment. “Del seu pa farà sopes” és una dita popular d’ús freqüent que vol dir que tothom és lliure de fer el que vulgui, però si obra malament, al capdavall en pagarà les conseqüències.

Breu història del bes

El bes, la besada o el petó, és l’acció de tocar amb els llavis tancats la boca, les galtes, la mà o els peus d’un altra persona en senyal de salutació, afecte, amistat o reverència. Sovint significa amor o desig. Els llavis contenen terminacions nervioses que els converteixen en una zona erògena d’estimulació sexual.

L’acció de besar provoca l’emissió d’endorfines que passen a la sang i generen sensacions de benestar. També contribueixen a alliberar oxitocina, dopamina i adrenalina, que tenen efectes físics. La oxitocina enforteix els estímuls sexuals, la dopamina genera sensacions de fortalesa i benestar i l’adrenalina produeix canvis a la tensió arterial, el ritme cardíac i el nivell de glucosa en la sang. S’ha comprovat que el bes eleva i enforteix els sentiments d’autoestima i de seguretat en un mateix.

Les referències documentals més antigues que parlen del bes corresponen a l’Índia prop del 1.500 aC. L’Antic Testament també s’hi refereix a la història de Jacob. El Nou Testament parla del bes de Judes. “La Odissea” (s. VII aC) i Ovidi (s. I dC) parlen del bes com a símbol d’afecte, amor o admiració. El costum de besar el porten a Europa els homes d’Alexandre el Gran el segle IV aC. Els grecs i els romans el practiquen com a manifestació d’afecte i com a complement de diverses formalitats.

El bes ha estat objecte d’atenció per part de l’art, que l’ha representat i exaltat. Gustav Klimt pintà “El bes” i August Rodin esculpí una coneguda i apassionada representació escultòrica que porta el mateix títol. El cinema sovint ha dedicat al bes atenció i elogis. Són famoses les besades de Clark Gable i Vivien Leigh a “Allò que el vent s’endugué” (1939), la de Deborah Kerr i Burt Lancaster a “D’aquí a l’eternitat” (1953), la d’Eva Marie Saint i Marlon Brando al film “La llei del silenci” (1954), el d’Audrey Hepburn i George Peppard a “Desdejuni amb diamants” (1961), la de Kate Winslet i Leonardo DiCaprio a “Titànic” (1998), el bes sota l’a pluja de “El diari de Noa” (2004) i molts altres. Greta Garbo protagonitzà la pel·lícula “El bes” (1929).

El bes pot amagar sentiments de deslleialtat o traïdoria, com passa en el bes de Judes. També pot ser uns instrument de control i sotmetiment, com és el cas dels patricis romans que quan arribaven a casa seva besaven l’esposa a la boca per comprovar si anava beguda. El bes de la pau se simbolitza actualment a la missa catòlica amb una discreta estreta de mans.

El 13 d’abril és el Dia Internacional del Bes.

sábado, 13 de abril de 2013

Breu història dels gelats

Antecedents remots
 Els primers antecedents dels gelats es troben a la Xina el s. XIX aC. Una troballa arqueològica hi ha descobert en una excavació recent fideus de mill de fa 4.000 anys. A la Bíblia es troben cites referides a alguns antecedents del gelat en diversos passatges. Una de les cites més conegudes és la referida a Abraham, que prepara llet amb gel per al seu fill Isaac (s. XV aC).

Charles Panati a l'obra “Extraordinary Origins of Everyday Things” explica que els xinesos el s. XIII aC preparaven una massa d’arròs molt cuit, que mesclaven amb llet i espècies. El conjunt era refrescat amb gel o neu. També diu que alhora preparaven fruita gelada (sucs i polpa de fruites que barrejaven amb neu).

El segle V aC a Pèrsia se serveix als reis durant l’estiu unes postres gelades fetes amb aigua de roses i confitura de cabell d’àngel. El s. IV aC Alexandre el Gran es fa portar gel de les muntanyes per refredar els vins i els sucs de fuita.

 Antecedents antics
 El segle I aC tenen lloc a Babilònia concursos de begudes fresques. Els grecs afegeixen al gelat una porció abundant de suc de magrana. L’emperador romà Neró, el darrer de la família Clàudia, és afeccionat a refredar sucs de fruita amb neu duta de les muntanyes pels esclaus.

El s X els àrabs afegeixen al gelat mel, fruita tallada i ametlla picada i el serveixen amb copa. El s. XIII quan Marco Polo torna dels seus viatges a la Xina i porta receptes de postres gelades, el gelat arrela a Europa. El s. XIV es descobreix que el nitrat d’etil barrejat amb neu produeix una reducció de la temperatura que facilita la fabricació dels gelats.

Els espanyols el s. XV porten d’Amèrica el sucre de canya, que permet substituir amb avantatges la mel en l’elaboració dels gelats.

 Antecedents propers
 El gelat cremós que coneixem actualment s’elabora per primer cop a Florència el s. XVI a la casa de Cóssimo de Médici (la Toscana, Itàlia), que encarrega a Bernardo Buontalenti fer un dinar capaç de sorprendre a Felip IV, rei d’Espanya. Prepara unes postres gelades amb sucre de canya arribat d’Amèrica. Catalina de Médici traspassa l’invent a la cort de França en casar-se amb el rei Enric II.

El 1660 neix a Palermo Francesco Procope que obre a París una botiga de postres freds (considerada la primera gelateria) de gran èxit. Lluís XIV la visita personalment. A partir del s XVIII s’afegeixen als sucs de fruites dels gelats porcions de llet i nata. D’aquesta manera el gelat adquireix una textura suau i esponjosa.

 Els gelats actuals
 Actualment els gelats són unes postres dolces, conegudes arreu del món, de gran acceptació i elevat consum a l’estiu. Contenen llet i/o nata. Cal distingir els gelats de producció industrial, amb conservants i colorants i altres additius, i els gelats artesanals que no porten additius.

Els gelats més freqüents són els de vainilla (mantegat), xocolata, ametlla, ametlla torrada, avellanes, maduixa o maduixot, etc. Els sorbets són gelats de fruites (taronja, llimona, llimona i clara d’ou...) que no porten llet ni nata i serveixen per facilitar la digestió del dinar i refermar la mengera.

Els cornets de gelat se creen el 1903 poc a abans de la Fira Internacional de San Lluís (EUA). Registra (1903) la patent als EUA Vittorio Marchioni. Amb motiu de la fira citada el gelat s’ofereix al món (1904).

El gelat muntat com una petita peça de gel sobre un suport de fusta, generalment plana, rep del nom de “polo”, probablement en memòria de Marco Polo. 

Els granissats combinen sucs de fruita o d’altres productes aromàtics amb gel picat o trossejat. Els granissats més comuns són els de taronja, llimona, cafè i fruites del temps (meló, albercocs, prunes, peres, préssecs, magrana, maduixa, mandarina…).

“Ha romàs gelat” es diu d’una persona que ha quedat astorada, esglaiada o molt sorpresa. Gelat/gelada també pot significar menys calent del que cal, com s’esdevé quan algú diu a un altre “Trobaràs les sopes gelades”.