domingo, 30 de septiembre de 2012

Frida Kahlo (Coyoacán, Mèxic, 6 de juliol de 1907 – 13 de juliol de 1954)

Pintora. Filla de Guillermo Kahlo (1871-1941), nat Carl Wilhelm Kahlo, i de la seva segona esposa, Matilde Calderón González (1876-1932). És la tercera de quatre germanes: Matilde, Adriana, ella i Cristina. Tenia dues germanes més, Luisa i Margarita, filles del primer matrimoni del pare amb María Cardeña Espino. És inscrita en el registre civil amb els noms de Magdalena, Frida i Carmen. El pare, nat a Pforzheim (Baden-Wurtemberg, Alemanya), emigra (1890) a Mèxic als 19 anys. La mare, nada a Mèxic, és descendent d’espanyols. El pare treballa com a fotògraf i com a dependent del comerç. El 1913, quan té 6 anys, l’afecta la poliomielitis, que li deixa seqüeles importants al peu i a la cama dreta. El 17 de setembre de 1925, als 18 anys, pateix un terrible accident de trànsit quan l’autobús que la porta del col·legi a casa seva topa amb un tramvia. Resta greument ferida, amb conseqüències físiques i emocionals que li duren tota la vida. Passa un mes ingressada a l’hospital de la Creu Roja de Mèxic D.F., seguit d’una llarga convalescència que dedica a dibuixar i pintar. Aleshores pren classes de dibuix al taller de gravat de Fernando Fernández Domínguez. No consta on fa els primers estudis. S’ha dit que estudià al Col·legi Alemany, però en aquest centre no consta la seva matricula. El 1922 ingressa a l’Escuela Nacional Preparatoria amb el propòsit de preparar-se per a la carrera de Medicina, que és la que vol fer. El 1928, als 21 anys, s’incorpora al Partit Comunista de Mèxic, on es retroba amb l’antic company, el pintor Diego Rivera. S’enamoren i es casen el 1929. Poc després Rivera és expulsat del Partit Comunista i ella l’abandona voluntàriament. El 1930 la parella es trasllada a San Francisco (EUA), on Diego té alguns encàrrecs de feina. El 1931 coneix a San Francisco el metge Leo Eloesser, que serà el seu conseller mèdic la resta de la vida. El 1933 es trasllada a Nova York, on Diego pinta un moral per al Rockefeller Center. El 1934 marxen a Detroit (EUA) per motius de feina de Diego. El 1937 Frida posa la seva casa, la “Casa Azul”, de Coyoacán, a disposició de León Trotsky i Natalia Sedova. L’any següent fa la primera exposició individual a la Galeria Julien Levy, de Nova York. El 1939 exposa a Paris, a la Galeria Pierre Colle i coneix els pintors surrealistes. De retorn a Mèxic ella i Diego Rivera es divorcien a causa d’infidelitats mútues, per bé que pesen sobretot les relacions de Rivera amb Cristina, la germana menor de Frida. Malgrat la ruptura de la parella, el 1940 arriben a un acord amistós i es tornen a casar. A partir d’aleshores Frida combina i no amaga les seves relacions homosexuals i heterosexuals. El 1941 mor el pare, amb el qual havia mantingut sempre una relació positiva d’afecte i suport en els moments difícils. En canvi amb la mare la seva relació va ser difícil i contradictòria. El 1943 obté una plaça de professora a l’Escuela de Arte “La Esmeralda”, de Mèxic D.F., i el 1946 li és concedit pel Ministeri de Cultura el Premi Nacional de Pintura. El 1948 s’incorpora al nou Partit Comunista de Mèxic. A causa de les seqüeles que arrossega de la polio i de l’accident de trànsit, el 1950 ha de ser intervinguda 7 vegades de la columna vertebral i passa 9 mesos a l’hospital. El 1951 es veu obligada a usar cadira de rodes. Es per aquest motiu que el 1953 assisteix enllitada a la inauguració de l’exposició que li organitza Lola Álvarez Bravo. Poc després pateix l’amputació terapèutica de la cama dreta fins al genoll. La fragilitat de la salut i els dolors no li donen treva. El 13 de juliol de 1954 mor a la “Casa Azul”, on havia nat 47 anys abans. El 1958 s’inaugura a la casa natal el Museu Frida Kahlo, que és visitat per turistes i afeccionats a l’art. Després de la seva mort, el pas del temps ha convertit la seva figura en una icona del feminisme militant. Pintà unes 200 obres, en la seva majoria de petit format i amb abundància de retrats. Hi combina solucions surrealistes, expressionistes i ingenuïstes, en el marc d’una concepció bàsicament íntima, subjectiva i autobiogràfica. La temàtica es relaciona amb elements populars d’arrels indígenes i reflecteix, alhora, la influència de la pintura mural del seu marit i de la tradició muralista mexicana. Fa ús de símbols i al·legories, de sentit críptic de vegades. A través dels pinzells expressa sovint sentiments personals, fantasies pròpies, desitjos i emocions. Entre les seves obres més conegudes destaquen “Retrato de Miguel N. Lira” (1927), “Henry Ford Hospital” (1932), “Mis abuelos, mis padres y yo” (1936), “El suicidio de Dotohy Hale” (1938-39), “Las dos Fridas” (1939), “El venado herido” (1946) i altres. La vida de la pintora ha inspirat dues pel·lícules: “Frida, naturaleza viva”, de Claude Leduc (1984), i “Frida”, de Julie Taymor (2002). El 2007, amb motiu del centenari del seu naixement, el Palacio de Bellas Artes de Mèxic li dedica una àmplia exposició antològica que titula "Frida Kahlo 1907-2007”. Homenaje Nacional". La Fundació Pilar i Joan Miró (Palma) inclogué en l’exposició col·lectiva de març/abril de 1997 dues obres força interessants de la pintora.


Bibliografia

Andrea KETTENMANN, “Kahlo”, versió espanyola, Taschen ed., Colònia, 2008

Isolda P. KAHLO, “Frida íntima”, Dipon ed., 2004

Ian CHILVERS et al., “Diccionari d’Art Oxford” (versió catalana de “The Oxford Diccionary of Art”, 1988), Edicions 62, pàg. 421, Barcelona, 1996

sábado, 29 de septiembre de 2012

Joan Maria Thomàs Sabater (Palma, 7 de desembre de 1896 – 4 de maig de 1966)

Organista, compositor i musicòleg. Fill primogènit d’Antoni Thomàs Sintes, natural de Maó i maquinista de la Companyia Transmediterrània, i de Benvinguda Sabater González, natural de Manacor, fa els primers estudis en el col·legi de Sant Alfons. Als 9 anys comença (1895) els estudis eclesiàstics en el seminari diocesà de Mallorca. Hi ingressa el 1900 com a alumne intern per iniciar el cicle de filosofia. Obté autorització del bisbe per anar cada setmana a Barcelona a estudiar orgue, harmonia i contrapunt amb Eusebi Daniel i música religiosa amb Joaquim Mas Serracant. Ordenat de prevere, diu la primera missa a la parròquia de la Santa Creu el 24 de juny del 1919. El 1930 funda el “Comitè pro Chopin de Mallorca”, del qual n’és el director i animador. A finals de 1931 funda la Capella Clàssica de Mallorca. El 1932 és elegit acadèmic numerari de l’Acadèmia de Belles Arts de Palma. El 1934 és nomenat professor interí de solfeig i professor auxiliar d’harmonia de l'Escola Provincial de Música. Arran de la creació del Conservatori de Música (1935) s’encarrega de les classes d’Estètica i Història de la Música. Posteriorment és nomenat director del centre. El 1947 participa com a soci fundador en la creació de l’Orquestra Simfònica de Mallorca. El 1961 obté el premi “Antoni Noguera” dels Premis Ciutat de Palma per la composició “Jovellanos en Bellver”. El 1966 li és atorgada l’encomanda amb placa d’Alfons X el Savi. A causa del parkinson mor a l’edat de 69 anys a la mateixa casa on va néixer. El 31 de desembre del 1974 l’ajuntament el proclama fill il·lustre de Palma. Com a compositor, crea més de dues-centes obres. Entre elles “Bolero del dimoni” (piano), “Festa de Sant Antoni” (guitarra), “Magnificat” (orgue), “Cantata brevis de Sancta Maria” (cor), “Ex ore infantium” (missa) i moltes altres. La seva estètica reflecteix la influència del noucentisme. De la mà de la Capella Clàssica, dirigida per Joan M. Thomàs, vaig descobrir la fascinació que sent pel cant coral. Els diumenges de Quaresma dels anys 1949, 1950, 1951 i 1952, la Capella Clàssica actua al saló gran del Reial Club Nàutic de Palma, inaugurada el 1948. Hi interpreta composicions polifòniques per a veus mixtes amb un rigor extrem, que em crida la atenció. També em captiva la mirada el negre immaculat de la sotana de don Joan. Malgrat la meva edat infantil, adverteixo que tots plegats, director i cor, busquen la perfecció. Ho indiquen els silencis, el diapasó, l’atenció que cada un posa en la seva comesa, la precisió de les entrades, la coordinació del grup, etc. Canten sense acompanyament instrumental, a capella. El repertori inclou cançons de diferents formats: tradicionals mallorquines, pròpies del temps de Quaresma, de bressol, nadales, composicions de Joan M. Thomàs, populars catalanes, coples castellanes, llatines, etc. Record no sense emoció les interpretacions del Vou-veri-vou, A la ciutat de Nàpols, Muntanyes del Canigó, Muntanyes regalades, Pitgen sa neu i d’altres”. Hi assisteixo acompanyant, juntament amb la meva cosina Isabel, els oncles Catalina Alenyà i Bartomeu Planas Rosselló, aquest molt afeccionat a la mar i soci del club. El saló del Nàutic era sempre ple a vessar (així el record). Els aplaudiments eren sonors i perllongats. Bibliografia Joan COMPANY FLORIT, “Joan M. Thomàs”, ‘Tres músics mallorquins’, pàg. 77-144, Barcelona 1985. GRAN ENCICLOPÈDIA DE MALLORCA, t. 17, pàg. 186, Palma 1993 Joan PARETS SERRA et al, “Compositors de les Illes Balears”, pàg. 173, El Gall editor i Conselleria d’Educació i Cultura del Govern de les Illes Balears, Palma 2000.

Antoni Matheu Mulet (Palma, 11 d’octubre de 1933 – 13 d’octubre de 1984)

Organista, compositor i prevere. Fill de Gabriel i Antònia, neix a la barriada de Sa Vileta (Palma). Comença els estudis de música als 6 anys sota la direcció de Teresa Barceló. Tot seguit pren classes de piano amb Mn. Llorenç Catany, antic organista del seminari. El setembre de 1943 ingressa al seminari diocesà de Sant Pere, on cursa els estudis eclesiàstics. El 29 de juny de 1956, als 22 anys, és ordenat de prevere pel bisbe Jesús Enciso. Poc després és nomenat vicari de la parròquia de Sant Alonso Rodríguez (Palma). Dos mesos més tard és traslladat com a vicari a la parròquia de Nostra Senyora del Carme, del Coll d’en Rabassa (Palma), on resta durant 5 anys (1956-1961). Cap d’aquestes dues parròquies disposa d’orgue. El 1961 és nomenat organista titular de la parròquia de Santa Eulàlia (Palma), que té un orgue important. El càrrec, però, és exempt de retribució, cosa per la qual perd els ingressos que fins aleshores havia tingut com a vicari.

Als 10 anys (1943), quan ingressa al seminari, prossegueix durant 8 anys els estudis musicals amb Antoni Torrandell. Interessat en la música d’orgue, cursa durant 2 anys (1959-1961) estudis d’orgue a Barcelona amb el caputxí P. Robert de la Riba, organista de la basílica de Pompeia (Barcelona). El 1961 es matricula al Conservatori Superior Municipal de Música de Barcelona, on és deixeble de Montserrat Torrent. El 1965 hi obté el Premi d’Honor d’Orgue. El juliol de 1966 amplia estudis a l’Acadèmia Haarlem, d’Holanda. A Barcelona, rep classes de Julio Ribelles, estudia contrapunt i fuga amb Josep Poch i practica composició i interpretació amb Xavier Montsalvatge. El 1971 obté el títol de professor de piano del Conservatori Superior de Música de València. A partir d’aleshores exerceix com a professor de cant coral del Conservatori Professional de Música de Palma i, posteriorment (1977-1979), també com a professor d’orgue, d’història i d’estètica. Del 1974 al 1984 és subdirector del citat centre. L’abril del 1974 guanya per oposició la plaça d’organista titular de la Seu de Mallorca. El gener de 1978 obté el títol superior de professor d’orgue i el de composició i instrumentació del Conservatori Superior Municipal de Música de Barcelona.

Com a compositor crea una obra caracteritzada per un llenguatge marcadament modern (dodecafònic, atonal, politonal...). Són obres seves “Visions tristes” (piano), “Ecce sic benedicetur” (cor), “Suite. Als vells orgues mallorquins” (orgue), “Missa per a lector i versets d’orgue” (cantata), “Concert per a piano i orquestra” i moltes altres. Manté una molt bona relació d’amistat i col·laboració professional amb el P. Antoni Martorell Miralles TOR. Promou la revalorització del patrimoni organístic de Mallorca i participa en la creació de l’Associació Jordi Bosch d’Amics de l’Orgue, de la qual és impulsor i animador principal. El mateix any 1978 es veu afectat per problemes als ulls que l’obliguen a sotmetre-se a quatre intervencions quirúrgiques. Quatre anys més tard pateix un extravessament cerebral que el deixa hemiplègic. Aleshores es dedica tant com pot a la composició. Mor el 1984, dos dies després de fer els 51 anys. El 1986 el Consell Insular de Mallorca li concedeix a títol pòstum la Medalla d’honor i gratitud de Mallorca (medalla d’or). Conserv un record entranyable d’Antoni Matheu.

Era una persona senzilla, cordial, atenta i summament educada. Sobretot, era un home bo, bo de veres. Vaig assistir a la cerimònia de la seva ordenació a la Seu. Quan em vaig casar (1972) a Sant Agustí (Palma), per mitjà de Mn. Gabriel Mesquida acceptà tocar l’orgue durant la cerimònia. Posà tot l’interés del món a fer un intervenció brillant. Va acompanyar l’entrada de la núvia amb un tall magnífic de la marxa nupcial de Felix Mendelssohn i acomiadà l’acte amb un tall de la marxa nupcial de Lohengrin, de Richard Wagner. Era una època en la qual tenia pocs ingressos i per això s’ocupava en la vigilància nocturna d’un col·legi i prestava serveis d’organista a casaments i funerals. Té una entrada a la GEM i una altra al diccionari de compositors de les Illes Balears.


Bibliografia:

Joan COMPANY FLORIT, “Antoni Matheu”, ‘Tres músics mallorquins’, pàg. 147-205, Conselleria d’Educació i Cultura del Govern Balear, Barcelona 1985.

Joan PARETS SERRA et al., Antoni Matheu Mulet”, ‘Compositors de les Illes Balears”, pàg. 105-106, El Gall editor i Conselleria d’Educació i Cultura del Govern de les Illes Balears, Palma 2000.


GEM,.10,  358

viernes, 28 de septiembre de 2012

Andreu Crespí Salom (Palma, 26 de desembre de 1896 - 20 de febrer de 1982)

Polític, pedagog i catedràtic. Fill d’Antoni Crespí, camiser, i Catalina, neix a Palma i cursa el batxillerat a l’Institut General i Tècnic de Palma (1906-13). Comença la carrera d’Enginyer de Camins, que deixa per estudiar ciències (secció de ciències naturals). Obté el títol de llicenciat a la Universitat de Barcelona (1922). Durant els anys d’estudiant a Barcelona participa en el II Congrés Universitari Català (1918), presideix l’Associació Catalana d’Estudiants (1920-21) i col·labora amb la publicació humorística “L’Estevet”.

Andreu Crespí Salom

De retorn a Palma, el 1922 funda amb Francesc de Sales Aguiló Fortesa (1899-1956) el col·legi Cervantes, on treballa (1922-34) fins que guanya per oposició la càtedra de física i química de l’Institut de Felanitx (1934-36). Al col•legi Cervantes implanta mètodes d’ensenyament actiu i la cultura del respecte als drets humans. En aquests anys col•labora amb diverses publicacions catalanes, com “La Revista” i el Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural. El 1927 ingressa en el Partit Republicà Federal i a les eleccions municipals d’abril de 1931 és elegit regidor de l’ajuntament de Palma per aquest partit. Després de la proclamació de la II República, s’afilia al Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) (maig 1931). A les segones eleccions municipals del 1931 és elegit regidor de l’ajuntament de Palma pel PSOE i és president de la comissió municipal de cultura. A més fa part de les comissions de policia, govern, beneficència i sanitat, foment i hisenda. Dóna suport al Pla de Construccions Escolars. Com a membre de la Diputació provincial s’encarrega de la Clínica Mental i de l’orfenat. D’altra banda, participa en la fundació (1930) i és vicepresident de la Lliga Laica, l’objecte de la qual és la laïcització de l’escola. El 1932 és nomenat tinent de batle (1932-34), càrrec que ocupa fins a la suspensió de l’ajuntament a causa de l’anomenada Revolució d’octubre. Arran d’aquest fet se’n va a Paris, on resideix fins al gener de 1936. El febrer de 1936 recupera el càrrec de regidor de l’ajuntament de Palma, però el deixa per considerar-lo incompatible amb la direcció de l’Institut de Felanitx. Com a militant del PSOE representa la FSB en el XIII Congrés (1932) i fa part de la comissió de “El Socialista y prensa socialista”. És vicepresident i secretari de la FSB. A més, és vocal i comptador de la Junta de l’Associació per la Cultura de Mallorca. Publica col•laboracions a la “La Nostra Terra” i al Bolletí de la Societat Arqueològica Lul•liana. També és membre de la Federació de Treballadors de l’Ensenyança i organitza l’escola nocturna per a obrers de la Unió Obrera. Promou l’ús del català i la cultura mallorquina. El 1936 signa el manifest Resposta dels mallorquins al missatge dels catalans. Casat (1935) amb Maria Plaza, és pare d’Andreu Crespí Plaza (Palma 1943). Arran de l’aixecament militar de juliol del 1936 és empresonat al Castell de Bellver (30 juliol) i, posteriorment, al camp de concentració de la Fontsanta de Sant Joan (gener-març 1937), Can Mir (Palma) i a la presó provincial. El setembre de 1937 és condemnat per un consell de guerra a 30 anys de presó per adhesió a la rebel•lió. A més, el Tribunal de Responsabilitats Polítiques el sanciona (1939) amb una multa de 45.000 ptes. Alliberat el 23 de març del 1942, es desterrat a Alzira durant mig anys. Inhabilitat per a la docència pública, es dedica a l’ensenyament privat. Després del restabliment de la democràcia, participa en els actes públics del PSOE durant la campanya electoral de 1977 a Palma. Mor 9 anys després als 85 d’edat. A principi del curs 1961/62 faig part d’un grup d’estudiants del curs preuniversitari de l’Institut Ramon Llull (Palma) que dues vegades per setmana pren classes de reforç d’anàlisi matemàtica i física amb Andreu Crespí. A mesura que passen els mesos, alguns membres del grup es desanimen i deixen les classes de l’Institut i les de reforç d’Andreu Crespí. El desànim afecta cada vegada més estudiants del grup, de manera que aviat a les classes de reforç hi assisteixo sol. Per a mi aquestes classes en solitari constitueixen una experiència d’allò més intensa i enriquidora, que ell no vol suspendre. Tampoc no accepta de passar-me a un altre dels grups de reforç d’alumnes del mateix nivell provinents d’altres centres. Sempre he cregut que el fet responia a l’amistat que el lligava als meus oncles Miquel Alenyà Ribas (telegrafista), germà del meu pare, i Lluís Fuster Miró-Granada (arquitecte), germà de la meva mare i padrí meu de fonts, amb els quals compartia tertúlies, una d’elles a la Granja Reus. Havia estat condeixeble de batxiller de Lluís Fuster i era antic company de presó al Castell de Bellver i a Can Mir de Miquel Alenyà. Les classes, que fa en llengua catalana, no tenen interrupcions, ni talls per al descans, ni digressions, i duren hora i mitja. Fa les classes a un pis que és sobre el que ocupa com a habitatge familiar. Des d’una finestra que dóna a la plaça que hi ha al davant del Portal del Palau Episcopal sovint guaitava per indicar-nos, amb gestos i alguna veu, que acceleréssim la pujada a la classe. Record que detestava que els seus alumnes, quan raonaven o feien una exposició, establissin conclusions a partir de supòsits implícits. Per això s’agradava de demanar-los amb èmfasi que no “prenguessin acords” i que fossin rigorosos. Com a professor governa el ritme de les classes, hi desplega una gran activitat i manté viva l’atenció dels alumnes. Fa ús d’un to de veu alt i sonor. Sense dir-ho demostra la passió que sent pel saber, la docència i l’aprenentatge dels deixebles. En els darrers anys 70 vaig coincidir amb ell en diverses ocasions. ¿Com va l’economia? em demanava. Les meves respostes una mica exagerades i un tant destraleres el feien riure de bon gust. Bibliografia GRAN ENCICLOPÈDIA DE MALLORCA, “Crespí Salom, Andreu”, t. 4, pàg. 200, Palma 1993. FUNDACIÓN PABLO IGLESIAS, “Andrés Crespí Salom”, Diccionario biográfico, pàg. 441-442, Madrid 2012. Maria de la Pau GENER, “Andreu Crespí”, Memoria Civil, núm. 14, ‘Baleares’, 6-IV-1986. Joan MARTORELL, “Andreu Crespí. Apoximación biográfica”, Centre d’Estudis Gabriel Alomar, Palma 1989. Joan PLA GARCIA “Andreu Crespí i Salom”, ‘Las Orlas’, pàg. 22 i 23, Barcelona 1989. Jaume POMAR, "Maria Plaza", 'Memoria civil, núm. 2, 'Baleares', 12-I-1986.

miércoles, 26 de septiembre de 2012

Pere Joan Llabrés Martorell (Inca, Mallorca, 19 d’octubre de 1938 – Santa Ponsa, Calvià, Mallorca, 7 de juliol de 2006)

Teòleg, liturgista, historiador i prevere. Fill de Pere-Joan Llabrés Mulet i Maria Martorell Tortella, neix a Inca. Té una germana, Magdalena, més gran que ell, que als 16 anys ingressa a la Congregació de les Germanes Franciscanes Filles de la Misericòrdia. Assisteix a l’escola de les Germanes Franciscanes d’Inca i a l’escola parroquial. Ingressa en el Seminari Diocesà de Sant Pere el setembre de 1949, on estudia humanitats, filosofia i teologia. És prefecte del tercer curs de llatinistes a partir del setembre de 1958. El 1959 rep la tonsura i el 18 de març de 1961 és ordenat de diaca. El 1961 és enviat al Col·legi Espanyol de Sant Pere (Roma) com a becari diocesà. Es llicencia en teologia a la Universitat Gregoriana (1963) i es diploma en litúrgia a l’Ateneu Anselmià (1965). És ordenat de prevere a la capella del nou Col·legi Espanyol de Roma (Via Torre Rossa) el 19 de març de 1962. De retorn a Mallorca, inicia el ministeri pastoral com a vicari de la parròquia de Sant Nicolau (Palma), càrrec que ocupa durant 9 anys (1965-1974). El 1974 és nomenat rector de la parròquia de Santa Catalina Thomàs (1974-1986), que adapta a les exigències de la reforma litúrgica. Hi incorpora la imatge de Crist Resucitat, obrada per l’escultor Josep Maria Aguilar Collados, i el retaule de l’altar major dedicat a Santa Catalina Thomàs, obra del pintor Pau Lluís Fornès Isern. El 1986 és designat canonge prefecte de litúrgia de la Seu de Mallorca. Des del 1980 és president de la Comissió Diocesana de Litúrgia i el 1981 és elegit membre del consell de direcció del Centre d’Estudis Teològics de Mallorca (CETEM), del qual és director durant dos triennis (1986-1989 i 1996-1999). El 1995 és elegit secretari general del Sínode Diocesà de Mallorca i el 1999 és nomenat delegat diocesà de patrimoni cultural. Pel que fa a la seva dedicació a la docència, cal assenyalar que és professor de litúrgia del Seminari i de teologia litúrgica i sacramental al CETEM des de la seva fundació el 1970. A més és professor de llengua i literatura catalanes de l’Escola Universitària “Alberta Jiménez”, de les monges de la Puresa. Pel que fa a la seva dedicació a la conservació i promoció del patrimoni artístic i cultural, dirigeix la restauració de la capella de Sant Pere de la parròquia de Santa Maria la Major d’Inca (1990), el trasllat temporal de part del Museu Diocesà a la capella de l’antic seminari (Casa de l’Església) i l’ampliació i modernització de les instal·lacions del nou Museu Diocesà (Palau Episcopal), que s’inauguren després de la seva mort. Pel que fa a la seva dedicació a la litúrgia, cal assenyalar que fa part dels fundadors de l’Associació Espanyola de Professors de Litúrgia, és ponent en el III Congrés Litúrgic de Montserrat (1990) i dirigeix l’edició dels nous llibres litúrgics adaptats a les reformes del Concili Vaticà II. Estudiós de Ramon Llull, és designat (1991) magister de la Maioricensis Schola Lullística. Amb relació a la seva militància cívica, cultural i lingüística, cal destacar la tasca que desplega com a cap de redacció i animador de la revista Lluc (1974-1983), la participació com a vocal de la Junta directiva de l’Obra Cultural Balear sota la presidència de Josep Maria Llompart de la Peña, l'assistència a la reunió clandestina de s’Arracó de 1987, la participació en la fundació i animació del Grup Blanquerna al costat de Climent Garau Arbona i la participació en el II Congrés Internacional de la Llengua Catalana amb una comunicació sobre la llengua catalana i l’Església de Mallorca. El 2006 és designat per fer part del Consell Assessor de l’Obra Cultural Balear. Publica nombrosos escrits sobre temes teològics, litúrgics i històrics. Escriu col·laboracions a les revistes Quaderns de Pastoral, “Phase”, Revista Espanyola de Teologia, “Sal Terrae”. Publica nombroses entrades a la Gran Enciclopèdia de Mallorca i al Diccionari d’Història Eclesiàstica de Catalunya. Dirigeix la revista Comunicació, del CETEM. Entre les obres que publica, cal destacar les biografies de santa Catalina Thomàs (1980), sant Alonso Rodríguez (1988) i la beata Francinaina Cirer (1989). També publica “Sant Domingo d’Inca” (1987), “Celebrar Nadal a Mallorca” (1990), “El retaule de la Puríssima de Sant Bartomeu d’Inca” (2001) i “Gaudí a la Seu de Mallorca” (2002). Amb Nadal Trias Orell i Santiago M. Amer Pol té cura de la publicació de l’obra “Sínode Diocesà de Mallorca (1998-1999). Crònica, documents, decrets i constitucions sinodals” (2002).Tenen especial interès els seus treballs “El mestratge de Francesc de Borja Moll en les versions litúrgiques i bíbliques en català adaptades per a les Balears” (2002), “Les Germanes de la Caritat d’Inca” (1993) i la història de la congregació de les Germanes Franciscanes Filles de la Misericòrdia titulada “Dos cents anys de Caritat (1798-1998)” (3 toms) (2007). És distingit amb diversos premis, entre els quals excel·leixen el Premi Jaume I d’actuació cívica catalana de la Generalitat de Catalunya (1983). El 2001 rep el premi Josep Maria Llompart, dels Premis 31 de desembre, de l’Obra Cultural Balear, i el II Premi Fra Miquel Colom TOR, de l’OCB d’Inca. El 7 de juliol de 2006, als 67 anys, mor sobtadament, mentre pren un bany de mar a la platja després d’una jornada de treball. El bisbe de Mallorca, Jesús Murgui Soriano, presideix el funeral que se diu a la Seu l’11 de juliol de 2006. Després del seu traspàs li dediquen un homenatge el Grup Blanquerna i l’Obra Cultural Balear. En el marc d’aquest homenatge es presenta el llibre “La fidelitat obstinada. Homenatge a Mn. Pere Joan Llabrés i Martorell”. Gaudí d’una extraordinària capacitat intel·lectual i d’una intel·ligència brillant. Feiner de mena, treballà en l’anàlisi i la investigació de camps molt diversos, per bé que els seus interessos principals són la litúrgia, la teologia sacramental, la figura de Ramon Llull, la cultura popular de Mallorca, la història de les institucions religioses de l’illa, l’art, la conservació del patrimoni i la militància cívica a favor de la llengua catalana. Ens coneguérem el 1955: teníem 15 i 18 anys. D’aleshores ençà en diverses oportunitats disposem de la possibilitat de compartir experiències, converses, feines i ambicions, en el marc d’una amistat sincera i perllongada. En el curs 1957-58 coincidim com a prefectes de la secció menor (llatinistes) del seminari. Ell s’encarrega del tercer curs, Miquel Orell Sureda i Joan Puig-gròs Sbert s’encarreguen del primer curs i jo del segon. En els anys 70 li deman en diverses ocasions la revisió lingüística d’alguns escrits meus d’economia, cosa que sempre fa aviat, amb cura extremada i amb explicacions plenes de cordialitat. El 1986 coincidim casualment a la porta d’entrada del Palau Episcopal, on havia estat cridat pel bisbe Teodor Úbeda. Ell estava neguitós i preocupat perquè no sabia la raó de la convocatòria. Record que em repetí amb cara d’estranyesa “no sé perquè m’ha cridat, no ho sé”. Després vaig saber que el bisbe li havia demanat de rellevar-lo de la parròquia de Santa Catalina Thomàs per fer-lo canonge. En els anys 1996-2004 coincidim i ens trobem moltes vegades, mentre sóc director de l’Obra Social de Sa Nostra. En són la causa la meva col·laboració en el Sínode Diocesà amb una subponència sobre la realitat econòmica i social de Mallorca i la meva participació al costat del bisbe Teodor Úbeda i d’ell en dues rodes de premsa (la posterior a la primera sessió del Sínode i la de presentació de la mostra provisional del Museu Diocesà a la capella de la Casa de l’Església). Amb ell particip en la roda de premsa de presentació de la restauració del retaule de Sant Jordi de Pere Nissard, que té lloc al taller del restaurador José M. Pardo Falcón. Aquesta és per a ell una etapa molt atrafegada per l’acumulació de feines que havia assumit. Record la seva llarga resistència a adquirir un telèfon mòbil i a comunicar-se per mitjà del correu electrònic. Finalment ho assumí, per bé que a contra cor. Bibliografia GRAN ENCICLOPÈDIA DE MALLORCA, “Llabrés Martorell, Pere Joan”, t. 23 (Apèndix), pàg. 202, Palma 1991. Aurelio GARCÍA MACIAS, “Pere-Joan Llabrés Martorell (1938-2006)”, “Pastoral Litúrgica”, núm. 315-316, pàg. 197-201, Madrid 2010. Pere FULLANA PUIGSERVER, “Pere-Joan Llabrés Martorell (1938-2006)”, ‘Estudis Romànics’, Necrologies, t. 29, pàg. 668-670, Barcelona 2007. Antoni MARIMÓN RIUTORT, “Llabrés Martorell, Pere Joan”, Gran Enciclopèdia de Mallorca, t. 7, pàg. 292-293, Palma 1991.

lunes, 24 de septiembre de 2012

Miquel Codolà Camps (Blanes, La Selva, Catalunya, 4 de desembre de 1926 – Palma, 23 de setembre de 2012)

Empresari hoteler i promotor de l’associacionisme empresarial. Nat a Blanes, es llicencia en Dret a la Universitat de Barcelona i es titula en direcció d’empreses i activitats turístiques. Obté el títol d’agent de la propietat immobiliària. Establert a Mallorca, el 1966 obre a Peguera (Calvià) la Pensió Peguera, a partir de la qual funda la societat Hotelera San Valentín, posteriorment Valentin Hotels, inici d’una llarga carrera empresarial d’èxit. En els primers anys d’activitat destaca com un dels empresaris que millor gestiona a les illes el sistema general de finançació mitjançant l’ús de lletres de canvi. El 1969 tinc l’oportunitat de conèixer-lo i tractar-lo des del meu lloc de feina com a cap d’inversions de l’oficina del Banc Atlàntic de la plaça de Cort (Palma). El 2012 és president de Valentin Hotels, Mittenwald S.A. i Apartamentos Mercedes S.A., quan Valentin Hotels és titular i explota una cadena de 9 hotels distribuïts entre Mallorca, Menorca, Cadis, Gran Canària i la Riviera Maia. Convençut de la necessitat de l’associacionisme, participa en la creació (1975) de la Federació Empresarial Hotelera de Mallorca (FEHM), de la qual és elegit primer president. Fa part del grup promotor de la cooperativa hotelera COFEBA, avui desapareguda, que també presideix en l’etapa inicial. Participa (1977) en la creació de la Confederació d’Associacions Empresarials de les Balears (CAEB) i de l'Associació Nacional de Zones Turístiques d'Espanya (ZONTUR), de la qual és secretari durant uns anys. És vicepresident del Foment de Turisme de Mallorca i president del Comitè Organitzador de Tecnoturística. Durant un temps és membre del Patronat de la Fundació Illes Balears. El 1983 reclama i aconsegueix que Gabriel Canyelles, president del Govern de les Illes Balears, nomeni conseller de Turisme l'hoteler Jaume Cladera i Cladera, que manté el càrrec durant 10 anys (1983-1993). Dotat d’un singular do de gents i d’una gran simpatia personal, és reconegut entre els hotelers com un dels seus líders naturals més destacats. És recordat com una persona oberta, vitalista, carismàtica, franca, extravertida i disposada sempre a fer cas a tothom. Mai no perd l’hàbit de pensar en català i d’usar expressions pròpies de la seva llengua, que empra com a recurs d'identitat i prestigi. Tots els anys fa una estada a Blanes durant l'estiu per trobar-se amb els antics companys i amics d'infantesa i joventut. Casat amb Francisca Maria Bonet Sunyer, és pare d’una filla, Mercè, i dos fills, Josep i Gregori. Afeccionat al tenis, el practica habitualment durant molts d'anys. Al llarg de la vida obté nombroses distincions: l'Escut d'Or de l'Escola de Turisme de les Balears, la Placa d'Or de Cofeba, la insígnia d'Or de la Federació Empresarial Hotelera de Mallorca, el premi Foners del Foment de Turisme de Mallorca, la insígnia d'or al mèrit turístic de ZONTUR i la T d'or de Tecnoturística. El 2006 el Govern de les Illes Balears el distingeix amb el Premi Ramon Llull. El novembre de 2011 (3-XI-2011) rep un homenatge de gratitud de la Guàrdia Civil per la seva col·laboració amb el cos. Durant l'acte, realitzat a un hotel de Peguera, rep de mans del coronel de la Benemèrita Joaquín Molina una placa commemorativa i un obsequi consistent en un petit tricorni de gala. El 9 de setembre de 2012, mentre és a la seva casa d'estiu a la Colònia de Sant Jordi (Mallorca), pateix un extravessament cerebral, del qual no es recupera.

viernes, 7 de septiembre de 2012

Cristòfol Serra Simó (Palma, 28 de setembre de 1922 – 6 de setembre de 2012)

Escriptor en llengua castellana, traductor, polígraf, professor i erudit.

Nat a Palma, és fill de Cristòfol Serra Carbonell i Francesca Simó. És nebot de Jaume Serra Carbonell, durant molts d’anys professor titular de matemàtiques de l’Institut Ramon Llull (Palma). Compta sempre amb el suport de les seves germanes Pilar i Francisca.

De jove fa una llarga estada al Port d’Andratx per curar-se d’una tuberculosi. Estudia el batxillerat al col·legi dels teatins de Palma. Cursa estudis de dret a Barcelona i Madrid i es llicencia en dret (1946) a la Universitat Complutense (Madrid). Després d’estudiar a Barcelona i València, el 1963 es llicencia (1963) en filosofia i lletres (secció de llengua i literatura modernes) a la Universitat de València.

Exerceix de professor de literatura, anglès i fancès als col·legis Verge del Carme, de Santa Catalina (Palma), i Sant Lluís (El Terreno, Palma). Imparteix classes a l’Estudi General Lul·lià de Mallorca, Institut Ramon Llull (Palma), Escola Normal i Escola de Relacions Públiques.

Inicia la labor literària amb la publicació de “Péndulo” (1957), que amplia (1975) amb “Péndulo y otros papeles”. El 1965 publica “Viaje a Cotiledonia”, que completa més endavant amb “Retorno a Cotiledonia” (1973). El 1980 publica una obra autobiogràfica titulada “Diario de signos”, que completa amb “Con un solo ojo” (1986). El 1994 publica “Augurio Hipocampo”, relat de la vida d’un personatge imaginari. Definit com a un autor sense gènere, la seva obra, inclassificable i variada, transita en part pels viaranys de la literatura surrealista i de l’absurd amb una forta càrrega d’originalitat, moltes singularitats i influències de la filosofia oriental. Malgrat els elogis que li han dedicat José Bergamín, Pere Gimferrer, Octavio Paz i altres, és un dels grans desconeguts de la literatura contemporània en castellà.

Es dedica a la traducció d’autors com Wlliam Blake, Lao Tse, Edgard Lear, Herman Melville, Henri Michaux, Txuang Tzu, Jonathan Swift, Max Jacob i d’altres. Va ser col·laborador de “Diario 16” i “Diario de Mallorca”.

Els que el conegueren i tractaren el recorden com una persona divertida, irònica, tafanera, afectuosa i humil. Afeccionat a la lectura, reuneix una àmplia biblioteca de literatura i de temes diversos.

El 2000 és distingit amb el premi Ramon Llull pel Govern de les Illes Balears. El 2005 la Universitat de les Illes Balears (UIB) el nomena doctor “honoris causa” per la seva contribució a la creació literària i a la traducció. A l'acte d'investidura, que té lloc el 12 de gener de 2006, llegeix la lliçó magistral titulada "En torno a la autoexpresión o elogio de la sencillez".

Arran d’una caiguda en el carrer esdevinguda el maig del 2012 es veu obligat a restar al llit, la qual cosa li impedeix continuar treballant i afebleix la seva salut. Mor tres setmanes abans de fer els 90 anys. Descansa en el cementiri d’Andratx (Mallorca). El 2014 és declarat fill il·lustre d'Andratx.

Relació d’obres publicades:
Péndulo (1957),
Viaje a Cotiledonia (1965),
Retorno a Cotiledonia (1973),
Péndulo y otros papeles (1975),
Diario de signos (1980),
Guía para el lector del Apocalipsis (1980),
Con un solo ojo (1986), La noche oscura de Jonás (1984),
La soledad esencial (1987),
Augurio Hipocampo (1994),
Nótulas (1999),
Las líneas de mi vida (2000),
Visiones de Catalina de Dülmen (2000),
El asno invisible (2002),
El don de la palabra (2004).

Bibliografia: 
Sebastià ALZAMORA, “Cristóbal Serra és mort”, Diari de Balears, 8-IX-2012, pàg. 25. Carles CABRERA, "La vanitat incerta de Cristòfol Serra", 'Bellver', Diario de Mallorca, 13-IX-2012, pàg. 5. Maria I. DEYÀ i Antoni ROCA, "Cristòfor Serra, surrealista i espiritual" (entrevista), Pòrtula, núm. 227, agost 2000. Carlos GARRIDO, “Entre dos perfumes”, Diario de Mallorca, 7-IX-2012, pàg. 54. GRAN ENCICLOPÈDIA DE MALLORCA, t.16, pàg. 186-187. GRAN ENCICLOPÈDIA DE MALLORCA, t. 23 (apèndix), pàg. 343 Eduard JORDÀ, “En la otra orilla”, Diario de Mallorca, 8-IX-2012, pàg. 31. Eduard JORDÀ, "Cristóbal Serra regresa a Cotiledonia", 'Bellver', Diario de Mallorca, 13-IX-2012, pàg. 4. Ana LARGO, Mariana DÏAZ, “Cristóbal Serra, un ‘raro’ de la literatura”, Última Hora, 7-IX-2012, pàg. 51. José Carlos LLOP, “Cristóbal Serra”, Diario de Mallorca, 7-IX-2012, pàg. 55. José Carlos LLOP, "Tòfol y Cristóbal", Diario de Mallorca, 9-IX-2012, pàg. 33. Biel MESQUIDA, "Cristóbal Serra, creador verbal de singularitats", 'Bellver', Diario de Mallorca, 13-IX-2012, pàg. 8. Vicente Luis MORA, “Nota de urgencia sobre Cristóbal Serra”, Diario de lecturas, 6-IX-2012, vicenteluismora.blogspot. com.es. PABST and PESCH, "Cristóbal Serra Simó", www.pabstpesch.eu. Joan PLA GARCIA, “Las orlas”, pàg. 103, Palma 1989. Rosa PLANAS, “Tòfol Serra, el profesor”, Última Hora, 8-IX-2012, pàg. 70. Maria Elena VALLÈS, “Era puro sentido del humor y extravagancia”, Diario de Mallorca, 7-IX-2012, pàg.55. Carlota VICENS PUJOL, "Cristóbal Serra, entre libros", 'Bellver', Diario de Mallorca, 13-IX-2012, pàg. 5.