martes, 19 de enero de 2010

Miquela Vidal. Una plàstica vigorosa (2005)

La creació artística mai no ha estat una tasca senzilla, fàcil i lleugera: demana esforços, imposa tensions, exigeix sacrificis de les mans i de la ment. De manera més particular, la creació plàstica, en totes les seves manifestacions, requereix habitualment esforços propis d’una lluita aferrissada, d’un combat obstinat, d’una batalla acarnissada. Les formes, els colors, les textures, les línies, els materials, es resisteixen a obeir amb docilitat els desitjos del pintor i de l’escultor a l’hora d’aconseguir una combinació que colpesqui l’esperit, l’elevi i provoqui emocions estètiques.

Miquela Vidal, pintora, escultora i gravadora, ha dissenyat la seva vida i ha realitzat la seva obra a partir d’un plantejament que situa l’esforç continuat en la base d’un treball que cerca la perfecció i alimenta el talent, les habilitats, l’enginy i les capacitats de comunicar emocions. Les seves obres no poden ocultar que són filles d’un treball esforçat, ingent, titànic de vegades. La trajectòria de la artista ha estat, sobretot, un camí de treball tenaç, d’ànsies de superació, d’ànims tossuts, d’ambicions infatigables i d’uns resultats rics, diversos i admirables.

Ha construït les seves obres amb l’ajut de tècniques diverses i amb l’ús de materials molt dispars, que ha combinat amb imaginació i una envejable habilitat. Carbó, oli, collage, cera, lli sargit, tintes acríliques, material fotogràfic, brodats antics, roba treta de vells canteranos, claus rovellats, manuscrits antics, llapis, decalc, transferències i altres elements els ha posat en ús per traslladar a l’obra pictòrica sensacions d’autenticitat, d’arrelament a la terra, d’expressió de sentiments profunds, de fascinació per una experiència pròpia riquíssima i irrepetible, de manifestació d’allò que l’anima i li dóna impuls des del fons de l’esperit i des de la seva voluntat de combinar passat, present i futur.

Ferro, llautó, fusta, bronze, plata rovellada i envellida amb foc, capses de cartró o de fusta, pedra viva, marès i altres materials són els elements que fan el cos de les seves escultures, que amb mides diverses, diferents aparences i distintes concepcions, constitueixen un repertori riquíssim i brillant, que sedueix l’esguard, captiva l’atenció i sorprèn la mirada. Les escultures de gran format són fetes de ferro corten, que talla, envelleix, modela i construeix als tallers de Can Seguí. Les escultures de petit format li serveixen per reciclar i donar nova vida a perns, claus , aixetes, anelles, espirals i peces diverses de desballestament, que rescata amb cura i amb la ferma voluntat de posar de manifest que l’art pot ser una font eficient de reciclatge. Això és, per dir que la capacitat de recuperació d’una societat desbordada pel consum és més gran del que es pensa habitualment i del que es manifesta convencionalment. Amb unes altres paraules, per dir que la vida útil dels objectes creats per un industrialisme que contamina el medi natural és menor que la perdurabilitat dels efectes derivats de la pol•lució industrial que els va fabricar. A l’apartat de l’escultura de mides petites destaquen les seves construccions a partir de capses de cartró o de fusta, que vesteix amb ceres, tela de lli o seda, brodats antics, draps i parts de peces de vestir de la calaixera de l’àvia. Són objectes amarats de senzillesa, que destil•len essències de sinceritat, transparència, espontaneïtat, seducció, equilibri, veneració pel passat i respecte a la natura. A més, treballa petits objectes amb formes, sobretot, de galfons, pensades per servir com a fermalls, peces de collaret, arracades, anells, pins.

De les obres escultòriques de la artista cal destacar-ne quatre. En primer lloc hem de parlar de Deliberants, títol d’un conjunt d’onze peces que representen els membres d’un Jurat popular, de nou membres titulars i dos suplents, tot just abans d’emetre un veredicte. Cada una de les peces reprodueix la forma dels galfons, antigues frontisses mallorquines, ampliats a mides monumentals. L’alçada de la peça més gran és de 3 metres. L’obra està ubicada a la Ciutat de la Justícia, de València, a l’aire lliure i als peus d’un gran edifici de parets blanques i vidres fumats, obra de l’arquitecte Alfredo Batuecas. L’edifici acompanyat del conjunt escultòric vol ser un element emblemàtic de la València del segle XXI. Les peces del conjunt són fetes d’acer envellit i rovellat deliberadament per donar-li la textura desitjada, resistent, dura i aspre. Val a dir que les figures són amples d’espatlles per poder suportar el pes de la responsabilitat d’administrar justícia amb una decisió justa. D’altra part, les figures són totes diferents perquè la artista volgué construir la metàfora del fet que persones diferents reaccionen de manera distinta davant un mateix fet. El conjunt constitueix un símbol nou, actualitzat i encertat, de la Justícia, que s’allunya de la simbologia convencional. En segon lloc hem de referir-nos al conjunt de dues peces monumentals, titulat A cau d’orella, d’una alçada (5,5 i 6 m) i d’una envergadura més grans que les de les figures de “Deliberants”, de recent construcció, que la artista ha creat per encàrrec del Govern amb l’objecte de ser ubicades a una rodona d’una via destinada al trànsit de vehicles. La visió de l’obra suggereix les confidències que una parella d’enamorats es fan a l’hora del festeig i de les complicitats. La peça més gran, ample i gruixuda parla, mentre l’altra, més prima i estilitzada, escolta. La superfície de la primera és llisa i la de la segona porta les marques de les ferides que adesiara es feien a la part dels galfons que anava dins la paret per tal que s’hi aferressin més i millor. D’altra part, aquesta figura duu signes que evoquen el galfó que ha estat arrabassat de la paret, de la qual conserva algunes restes identificatives com ara pedra i ciment. També cal destacar el conjunt de tres peces (dues més grans i una més petita), titulat Salistre, situada sobre les roques que a Sa Colònia de Campos hi ha vora el mar. La seva contemplació evoca la presència d’una parella acompanyada d’un al•lot que desafia el salistre de la mar en el marc de records possiblement autobiogràfics. En el Museu Es Baluard hi ha una obra , d’uns 3 m. d’alçada, que es titula L’altra meitat, en referència a la part del galfó que no es veu perquè va clavada a la paret.

L’observació de l’obra escultòrica de la artista i la seva anàlisi permet posar de manifest que en ella s’hi amaga una combinació des tres realitats. D’una banda hi ha la realitat dels galfons, la realitat de les figures humanes que es representen i la realitat de l’acció que fan (deliberar, reflexionar, parlar a cau d’orella, mirar el mar, etc.). Són tres nivells de realitat que se superposen, es combinen, es confonen i es potencien mútuament. El resultat de la suma, però, s’acosta més a l’expressionisme actual que al realisme. L’autora no cerca la reproducció d’una realitat, sinó l’evocació dels sentiments que les formes distorsionades de les figures produeixen en l’espectador. El respecte que imposen els deliberants, la tendresa que acompanya els enamorats que parlen a cau d’orella, el temor que un cop d’aire desbarati l’harmonia d’uns pares i un fill assotats pel salistre del mar.

L’obra pictòrica de l’artista cerca l’equilibri del dibuix i de les formes en el marc d’una sòlida estructura constructiva. Cerca l’efecte de la sugerència més que el de l’explicació. Convida l’espectador a la reflexió silenciosa i a la recerca interior. Entra en contacte amb qui la contempla amb el respecte propi de qui porta l’encàrrec d’ajudar a recordar, de convidar a contemplar, de facilitar la ressonància interna dels sentiments, d’obsequiar l’esperit amb fragàncies que assenyalen camins diversos per fer anar la mirada, amb raons contraposades perquè la reflexió s’endinsi en les profunditats de la pròpia consciència i amb suggerències a penes esbossades perquè les emocions facin vibrar l’esperit i l’omplin de conhort, confiança, fruïció i plaer.

La maduresa que actualment exhibeix la artista és fruit d’un llarg procés d’aprenentatge i d’experimentació. Començà amb pintura d’un marcat aire acadèmic i figuratiu, però aviat va evolucionar vers un realisme subjectiu i colorista, de pinzellada agosarada i solta, que li va permetre fer paisatges molt suggestius, sobretot de Palma i de Campos. Els va exposar a la Galeria Bearn (1988). El 1985 va introduir l’ús del collage a la seva pintura i el 1991 va deixar el paisatge per concentrar l’atenció i els esforços en la recerca de nous temes i d’una nova concepció de la pintura. Varen ser anys d’incerteses, insatisfaccions, inquietud, esperança i tenacitat. Els treballs d’aquesta època els va exposar a la Misericòrdia (1993). Continuà en la tasca de recerca i de lluita fins que va aconseguir uns resultats prou satisfactoris i convincents, que va exposar al Casal Balaguer (1995). Tres anys més tard troba una línia pròpia, defineix una manera de fer i aconsegueix un nivell de maduresa que li dóna seguretat, anima les seva passió per la feina i li descobreix l’interès per l’escultura. Presenta aleshores al Casal Solleric (1998) l’exposició titulada “Recorregut per la memòria” que inclou pintura i algunes escultures. A continuació l’atenció que presta a l’escultura la durà a diversificar el seu treball, a ampliar les seves experiències i a enriquir l’esperit amb nous motius d’inspiració i amb nous afanys de superació. No abandona la pintura, que dedica a tractar temes anteriors com la tauromàquia i temes nous com l’erotisme. En algunes casos incorpora a la pintura materials de ferro. Mostra els seus treballs a la Casa Museu Benlliure, de València (2004).

També fa obra gràfica, per la qual sent una gran fascinació. En els primers anys de la dècada dels 90 va decidir fer l’aprenentatge de les tècniques corresponents. La seva producció l’ha mostrada en diverses exposicions individuals i col•lectives. En aquest sentit s’han de citar les exposicions que ha fet a la Galeria Bennàssar, de Madrid (1994), a l’Ajuntament de Calvià (1998) i a l’Auditori de Campos en homenatge a Damià Huguet (1999).

A l’obra de M. Vidal hom hi troba tres valors que alimenten, amb naturalitat i sense escarafalls, el seu treball, la seva inspiració i els seus desitjos de comunicació. Ens referim a la cultura pròpia de les illes, la preservació del medi natural i la defensa dels drets de la dona. Els galfons, els brodats antics, les paraules escrites en català a alguna de les seves pintures, els manuscrits de vells escrivans i d’altres elements que usa en les seves pintures donen testimoni de la seu fervor pels elements de la cultura de les illes, pel seu passat i pel seu futur. La cura del medi natural demana atenció, mesures adequades i accions decidides, entre elles les encaminades a potenciar la recuperació dels residus mitjançant el reciclatge. Tant la pintura com l’escultura de Miquela Vidal volen demostrar que el reciclatge eficient és possible i que amb ell, fins i tot, es pot fer art, art del bo i millor. S’agrada que li diguin que els seus treballs traspuen força, vigor, valentia i potència. S’enfada, però, quan algú li diu que les seves obres són molt masculines. Aleshores demana “perquè les dones no podem fer una pintura i una escultura arriscada, valenta, vigorosa i potent”. Ella mateixa es defineix com a pintora, escultora, esposa, mare i dona.

Després de mirar amb deteniment i amb reiteració l’obra de la artista, hom es troba amb un fet singular i poc freqüent. Ens referim a la preferència per dues matèries contraposades: la cera i el ferro. La pintura de Miquela Vidal es presenta guarnida amb un ús reiterat i abundant de cera, que és present també en alguns objectes escultòrics de petit format com ara capses i bibelots de materials reciclats. L’escultura de gran format és feta de ferro rovellat, aspre i dur. El ferro i la cera, la duresa del primer i la blanesa de la segona, la rigidesa d’un i la ductilitat de l’altra, porten a parlar d’una preferència per matèries contraposades i enfrontades. Més tost porten a parlar de la versatilitat de l’autora que sap usar amb destresa materials diversos, fins i tot els de característiques contradictòries, segons les necessitats del cas.

La artista, que va exposar a Palma per darrera vegada el 1998, ha fet 14 exposicions individuals a Mallorca, Pamplona, Madrid, Ginebra, La Rioja, València. Ha participat en nombroses exposicions col•lectives (Washington, Sevilla, Montpeller, Cuba, Barcelona, etc.). Ha rebut 24 premis i mencions. Destaquen el premi “Sa Nostra” corresponent al IX certamen de la vila de Santanyí (1986), el primer premi del I Certamen Internacional de Pintura, convocat amb motiu de la XXV edició del Trofeu Princesa Sofia de Vela, que va rebre (1994) de mans de la Reina i el primer premi del XVII certamen Pintor Sorolla, d’Alacant (1998). Hi ha obres seves a les col•leccions del Govern, Consell Insular de Mallorca, Museu Es Baluard, UIB, Sa Nostra, la Caixa, Banca March, Grup Serra, Junta d’Andalusia, Generalitat de València, etc. Han publicat anàlisis de la seva obra Gudi Moragues, Damià Huguet, Gabriel Jané Manila, Pilar Ribal, Pere A. Serra, Antoni Planas, M. José Corominas i Joan A. Blasco Carrascosa.

Els seus artistes preferits són Giacometti, Miró, Tàpies, Clavé. Professa una gran simpatia personal per Pere Quetglas “Xam”. Reconeix la influència que en els primers anys de professió va rebre d’Anglada, Sorolla i Sisley.

Avui podem admirar una selecta exposició que mostra obres dels diversos vessants dels treballs de Miquela Vidal. Es presenten a l’interior d’un espai recollit que parla de transcendència, meditació, reflexió, contemplació i elevació de l’esperit. La visita posa bé de manifest que l’esforç dels anys passats ha valgut la pena. D’un treball generós, abundant i constant ha sorgit la realitat d’una obra sòlida, rica, brillant, diversa i potent, que afalaga la mirada i commou l’esperit.

Palma, 18-II-2005

Imatge d'Horaci Sapere (2009)

Horacio Sapere és un pintor mallorquí nat al raval de Bones Aires fa uns 50 anys, massa lluny de ca seva. Per això tan bon punt com pogué, va fer cap a l'illa. Tenia aleshores vint i pocs anys. D’això ara fa uns 35 anys.

Sapere ens va dur aires de renovació i d’avanç que sacsejaren el món tranquil, distret, indolent i anquilosat de la plàstica mallorquina, que fins els anys 80 no va respirar una atmosfera de modernitat. Quan va arribar a Mallorca, el 1974, la seva pintura reflecteix influències del pop-art, del còmic i de la publicitat, d’acord amb corrents innovadors vigents en l’àmbit de la plàstica internacional. A partir dels 80 rebutja progressivament la figuració i es decanta per l’abstracció i la incorporació d’elements surrealistes. En la mesura en la qual el figurativisme no li bastava per copsar tota la realitat que li interessa, recorre al surrealisme, que li dóna ales, li brinda solucions, li permet volar alt i ser tan ambiciós com vol ser-ho.

En el curs dels 80 la seva pintura recupera les referències figuratives i neoexpressionistes d’abans, per bé que transformades pels seus pinzells en elements expressius depurats, estilitzats i simples. Amb elles crea composicions de sentit profund, que conviden a la contemplació i a la reflexió. A partir del 1985 la seva pintura experimenta un procés de fragmentació compositiva. Deixa de banda l’ús de la perspectiva, confronta plànols diversos, hi afegeix elements simbòlics i elements abstractes. Tots ells són de lectura complexa, perquè complex és el món en el qual s’inspira Sapere, el món real en el qual viu, observa i pinta.

Sempre li ha agradat combinar pintura i poesia. L’obra més representativa en aquest sentit és la composició “Poet’s Room”, que va fer part de la seva exposició a Sa Llonja i que no fa gaire vaig poder veure amb detall al seu estudi de Ses Salines. Als seus treballs mai no hi manca una espurna d’humor o d’ironia.

En la seva pintura actual s’hi poden identificar elements constructivistes, que evoquen la plàstica sòlida de Juaquín Torres Garcia. Hi ha elements surrealistes, que eleven l’esperit i transmeten goig i joia de viure. En el meu despatx tenc el dibuix d’una cadira plena d’ulls: n’hi ha al seient, al respatller, a les potes i a les voreres de tot el seu perfil. És una cadira tafanera, morbosament voyeurista, que mira de manera penetrant i, el que és més important, convida a mirar. A la seva pintura també s’hi veuen elements simbòlics gairebé sempre plans, que fan preguntes utilíssimes perquè són preguntes que no tenen respostes o bé no en tenen abastament. Hi ha grans taques de color plenes d’emotivitat, passió per la vida, afanys de superació i propostes de gaudi, del més sà de tots els gaudis: el que neix de la recerca de l’hedonisme o voluntat de gaudir perquè no hi ha res tan plaent i tan sà com el gaudi dels sentits, de l’ànima, de la raó i de la percepció estètica.

La pintura de Sapere convida a mirar, a pensar i a gaudir. És aparentment simple i senzilla: combina formes estilitzades, ambients poètics i masses generoses de color. No es pot estar al costat d’una pintura de Sapere sense mirar-la, sense sentir el seu batec, sense que l’esperit no es commogui i sense saber-se interrogat.

Pintor, gravador, dibuixant, escultor i, sobretot, un plàstic de mena, Així es com veig Sapere: com una gran persona i, sobretot, com un gran pintor. Aquesta és la imatge que tenc d’Horacio Sapere Grima.


Associació Cultural Koslowski (Bunyola)
Bunyola, 26-II-2009

La cultura del gaudi (1998)

Vivim en una societat que tendeix a valorar molt els coneixements i els sabers i a valorar menys les emocions. L’educació està orientada més al proveïment de coneixements instrumentals per a la vida productiva que al desenvolupament de la capacitat de pensar i, sobretot, no presta gaire atenció al desenvolupament de les capacitats de gaudir. Han contribuït a fer que les coses siguin així dos corrents dominants en el curs de la història occidental: la tradicional doctrina racionalista i la mitificació secular de l’ascetisme.

La concepció de la raó com a instrument únic per a l’obtenció dels coneixements necessaris per a la producció de béns, la subsistència, l’organització social, la preservació de la salut, la cura del benestar col.lectiu i el progrés, ha constituït un dels elements essencials del pensament dominant a Occident en el decurs dels darrers dos mil cinc-cents anys. Figures tan importants com Aristòtil, Tomàs d’Aquino, Descartes, Kant i Wittgenstein, entre molts d’altres, han alimentat una confiança gairebé il.limitada en la raó. L’avanç de la tecnologia n’ha confirmat la primacia. La confiança en la raó útil ha donat pas a la seva exaltació fins al límit de l’exageració.

D’altra part, durant molts d’anys ha predominat de manera gairebé universal la confusió de la perfecció humana amb la contradicció dels sentiments, l’exemplaritat amb la repressió d’algunes passions i la virtut amb l’ascetisme i la negació del gaudi. S’ha desconfiat sistemàticament dels sentiments i, sovint, les emocions, el plaer i el gaudi, han estat condemnats sense embuts.

Tot amb tot, en els darrers decennis s’ha donat un meravellós trencament de moltes falses creences. Una joventut més lliure que la de generacions anteriors, deslligada de vells prejudicis i més lúcida que mai, ha enriquit amb noves concepcions un món en transformació. Alhora, investigacions empíriques recents han demostrat que les emocions són un factor essencial en l’organització de la conducta humana; que les emocions són actives i tendeixen a generar acció i coneixement; que sense emocions positives no es dóna ni l’autoestima ni la confiança en un mateix; que la capacitat de percepció i comprensió depèn molt de les emocions; que una experiència vital joiosa procura una mentalitat oberta i flexible; que les emocions impulsen l’altruisme, la imaginació i les activitats creatives. També s’ha constatat que les emocions intenses tendeixen a saturar la capacitat de gaudi; que les emocions d’emergència (la ràbia, el pànic, etc.) poden generar conductes d’inadaptació; que les emocions extremes poden causar frigidesa de la conducta i rigidesa mental; que l’autoritarisme i el despotisme arrelen en societats intensament esporuguides i angoixades. Val a dir que, a pesar dels avanços de la ciència, fins ara, s’ha prestat més atenció a les emocions negatives (depressió, angoixa, ansietat, etc.) i al seu control que a les emocions positives i als seus efectes saludables.

Les emocions que neixen dels sentits generen diversió o entreteniment, quan són moderades, i generen plaer, quan són intenses. L’obtenció d’allò que hom desitja crea sentiments de satisfacció, goig o fruïció, si l’emoció és assossegada, i d’alegria, si l’emoció és viva i forta. La felicitat és l’estat d’ànim de qui està satisfet. L’entusiasme és un estat d’ànim exaltat i apassionat que es dóna associat a una satisfacció intensa. Dit això, convé aclarir que el gaudi no és plaer ni goig ni alegria ni entusiasme. El gaudi no és plaer perquè ultrapassa els sentits i toca l’ànima. Tampoc no és satisfacció ni goig ni alegria, perquè no es dóna a causa de l’obtenció d’una cosa desitjada, sinó com a conseqüència d’una emoció autònoma, gratuïta i no dependent d’una operació incerta de bescanvi o d’interès relatiu. El gaudi no és entusiasme perquè mai no neix d’emocions intenses i apassionades, més tost pròpies de persones simples. El gaudi és un sentiment moderat, suau i profund, que afecta l’ànima a partir d’una percepció sensual, racional, imaginària o inconscient i que consisteix en una sensació de plenitud.

No hi ha una sola casta de gaudi ni un sol camí per aconseguir-lo. El gaudi que generen les emocions sensitives és tan important com el que neix d’altres estímuls. L’aprenentatge, l’ús de les habilitats pròpies i el fruit del treball intel.lectual són fonts riquíssimes de gaudi. La tasca gratuïta d’aprendre per aprendre produeix un gaudi immens. La conversa amb els amics, la bona taula, l’erotisme i la voluptuositat guarden els secrets d’una rastellera llarguíssima de motius de gaudi. L’amor, l’amistat i el sexe són font de plaer i, també, de gaudi. La conducta inspirada en la generositat, la magnanimitat, la tolerància, la solidaritat i el servei als altres genera tot un món, vast i riquíssim, de motius de gaudi. La creació, la innovació, les ànsies de superació, la pràctica dels valors inspirats en la pròpia consciència i l’exercici del lliure pensament fan un univers il.limitat de possibilitats de gaudi. La música, la pintura, l’escultura, el teatre, la literatura, el cant, la dansa i el cinema són fonts riquíssimes de gaudi estètic, que és la culminació del gaudi humà.

Les persones no neixen amb una capacitat taxada de gaudi. Ben al contrari, poden engrandir-la a través de tres vies principals: l’hàbit de gaudir, l’educació de la sensibilitat i l’increment de l’interès per totes les coses de la vida. Fer del gaudi un objectiu de vida incrementa la capacitat de gaudir. L’educació de la sensibilitat i la cura del seu desplegament generen augments considerables de la capacitat de gaudi.

Tots hem nascut amb vocació de gaudir molt i de moltes coses. Aquells que, per manca d’informació, es limiten a tastar la fruïció d’una sola font, d’un únic redol, d’una sola cosa, es condemnen a desaprofitar moltes oportunitats. No té sentit ser aficionat solament a la música, o a la pintura, o a la lectura, o al teatre, etc. En té encara menys ser aficionat solament a la pintura antiga, o a la pintura moderna, o a la pintura contemporània. L’especialització és una necessitat professional per poder dominar un àmbit de coneixements en un món complex com ara l’actual, però no és una condició objectiva que afecti el món de les emocions. Per això, cal ser sensats: cal aprofitar totes les oportunitats de gaudi i cal fer de l’aprofitament de totes les oportunitats de gaudi un objectiu de vida plenària.

La diversió, el plaer, la satisfacció, l’alegria i l’entusiasme estan sotmesos a la llei dels rendiments decreixents, a causa dels efectes de saturació i fatiga dels sentits. El gaudi no genera ni saturació ni fatiga perquè no és una emoció dels sentits, sinó de l’ànima. Per això, el gaudi pot omplir tota una vida, pot mantenir-se sense interrupcions, pot conviure amb emocions negatives, que sap alleugerir i compensar, i pot enriquir una vida intensament joiosa, feta de magnanimitat, generositat i saviesa a doll

Una persona culta és aquella que sap pensar, reflexionar, informar-se, analitzar i, també i sobretot, sap aprofitar els motius de gaudi que té a l’abast i sap fruir de tot allò que genera emocions, sentiments, goig, plaer i gaudi. Una persona culta és una persona saberuda i satisfeta: entén les coses de la vida, sap gaudir-ne amb fruïció i sap que per sobre de la diversió, l’entreteniment, la satisfacció i el plaer, hi ha una categoria suprema de gaudi, el gaudi estètic.

Perquè la nostra societat sigui més solidària, més lliure, més tolerant, més dinàmica, més innovadora i, al capdavall, més sàvia, cal impulsar els processos que dinamitzen la capacitat de pensar amb llibertat i de gaudir sense prejudicis, sense malentesos seculars, sense reserves improcedents, sense confusions errònies i sense restriccions empobridores. En suma, cal definir, prestigiar, impulsar i difondre, d’acord amb l’avanç de la ciència i l’evolució de les demandes socials, una nova dimensió, rica i bàsica, de la cultura: la cultura del gaudi.

Balears Cultural, núm. 70, diumenge, 12 d’abril de 1998