martes, 19 de enero de 2010

Miquela Vidal. Una plàstica vigorosa (2005)

La creació artística mai no ha estat una tasca senzilla, fàcil i lleugera: demana esforços, imposa tensions, exigeix sacrificis de les mans i de la ment. De manera més particular, la creació plàstica, en totes les seves manifestacions, requereix habitualment esforços propis d’una lluita aferrissada, d’un combat obstinat, d’una batalla acarnissada. Les formes, els colors, les textures, les línies, els materials, es resisteixen a obeir amb docilitat els desitjos del pintor i de l’escultor a l’hora d’aconseguir una combinació que colpesqui l’esperit, l’elevi i provoqui emocions estètiques.

Miquela Vidal, pintora, escultora i gravadora, ha dissenyat la seva vida i ha realitzat la seva obra a partir d’un plantejament que situa l’esforç continuat en la base d’un treball que cerca la perfecció i alimenta el talent, les habilitats, l’enginy i les capacitats de comunicar emocions. Les seves obres no poden ocultar que són filles d’un treball esforçat, ingent, titànic de vegades. La trajectòria de la artista ha estat, sobretot, un camí de treball tenaç, d’ànsies de superació, d’ànims tossuts, d’ambicions infatigables i d’uns resultats rics, diversos i admirables.

Ha construït les seves obres amb l’ajut de tècniques diverses i amb l’ús de materials molt dispars, que ha combinat amb imaginació i una envejable habilitat. Carbó, oli, collage, cera, lli sargit, tintes acríliques, material fotogràfic, brodats antics, roba treta de vells canteranos, claus rovellats, manuscrits antics, llapis, decalc, transferències i altres elements els ha posat en ús per traslladar a l’obra pictòrica sensacions d’autenticitat, d’arrelament a la terra, d’expressió de sentiments profunds, de fascinació per una experiència pròpia riquíssima i irrepetible, de manifestació d’allò que l’anima i li dóna impuls des del fons de l’esperit i des de la seva voluntat de combinar passat, present i futur.

Ferro, llautó, fusta, bronze, plata rovellada i envellida amb foc, capses de cartró o de fusta, pedra viva, marès i altres materials són els elements que fan el cos de les seves escultures, que amb mides diverses, diferents aparences i distintes concepcions, constitueixen un repertori riquíssim i brillant, que sedueix l’esguard, captiva l’atenció i sorprèn la mirada. Les escultures de gran format són fetes de ferro corten, que talla, envelleix, modela i construeix als tallers de Can Seguí. Les escultures de petit format li serveixen per reciclar i donar nova vida a perns, claus , aixetes, anelles, espirals i peces diverses de desballestament, que rescata amb cura i amb la ferma voluntat de posar de manifest que l’art pot ser una font eficient de reciclatge. Això és, per dir que la capacitat de recuperació d’una societat desbordada pel consum és més gran del que es pensa habitualment i del que es manifesta convencionalment. Amb unes altres paraules, per dir que la vida útil dels objectes creats per un industrialisme que contamina el medi natural és menor que la perdurabilitat dels efectes derivats de la pol•lució industrial que els va fabricar. A l’apartat de l’escultura de mides petites destaquen les seves construccions a partir de capses de cartró o de fusta, que vesteix amb ceres, tela de lli o seda, brodats antics, draps i parts de peces de vestir de la calaixera de l’àvia. Són objectes amarats de senzillesa, que destil•len essències de sinceritat, transparència, espontaneïtat, seducció, equilibri, veneració pel passat i respecte a la natura. A més, treballa petits objectes amb formes, sobretot, de galfons, pensades per servir com a fermalls, peces de collaret, arracades, anells, pins.

De les obres escultòriques de la artista cal destacar-ne quatre. En primer lloc hem de parlar de Deliberants, títol d’un conjunt d’onze peces que representen els membres d’un Jurat popular, de nou membres titulars i dos suplents, tot just abans d’emetre un veredicte. Cada una de les peces reprodueix la forma dels galfons, antigues frontisses mallorquines, ampliats a mides monumentals. L’alçada de la peça més gran és de 3 metres. L’obra està ubicada a la Ciutat de la Justícia, de València, a l’aire lliure i als peus d’un gran edifici de parets blanques i vidres fumats, obra de l’arquitecte Alfredo Batuecas. L’edifici acompanyat del conjunt escultòric vol ser un element emblemàtic de la València del segle XXI. Les peces del conjunt són fetes d’acer envellit i rovellat deliberadament per donar-li la textura desitjada, resistent, dura i aspre. Val a dir que les figures són amples d’espatlles per poder suportar el pes de la responsabilitat d’administrar justícia amb una decisió justa. D’altra part, les figures són totes diferents perquè la artista volgué construir la metàfora del fet que persones diferents reaccionen de manera distinta davant un mateix fet. El conjunt constitueix un símbol nou, actualitzat i encertat, de la Justícia, que s’allunya de la simbologia convencional. En segon lloc hem de referir-nos al conjunt de dues peces monumentals, titulat A cau d’orella, d’una alçada (5,5 i 6 m) i d’una envergadura més grans que les de les figures de “Deliberants”, de recent construcció, que la artista ha creat per encàrrec del Govern amb l’objecte de ser ubicades a una rodona d’una via destinada al trànsit de vehicles. La visió de l’obra suggereix les confidències que una parella d’enamorats es fan a l’hora del festeig i de les complicitats. La peça més gran, ample i gruixuda parla, mentre l’altra, més prima i estilitzada, escolta. La superfície de la primera és llisa i la de la segona porta les marques de les ferides que adesiara es feien a la part dels galfons que anava dins la paret per tal que s’hi aferressin més i millor. D’altra part, aquesta figura duu signes que evoquen el galfó que ha estat arrabassat de la paret, de la qual conserva algunes restes identificatives com ara pedra i ciment. També cal destacar el conjunt de tres peces (dues més grans i una més petita), titulat Salistre, situada sobre les roques que a Sa Colònia de Campos hi ha vora el mar. La seva contemplació evoca la presència d’una parella acompanyada d’un al•lot que desafia el salistre de la mar en el marc de records possiblement autobiogràfics. En el Museu Es Baluard hi ha una obra , d’uns 3 m. d’alçada, que es titula L’altra meitat, en referència a la part del galfó que no es veu perquè va clavada a la paret.

L’observació de l’obra escultòrica de la artista i la seva anàlisi permet posar de manifest que en ella s’hi amaga una combinació des tres realitats. D’una banda hi ha la realitat dels galfons, la realitat de les figures humanes que es representen i la realitat de l’acció que fan (deliberar, reflexionar, parlar a cau d’orella, mirar el mar, etc.). Són tres nivells de realitat que se superposen, es combinen, es confonen i es potencien mútuament. El resultat de la suma, però, s’acosta més a l’expressionisme actual que al realisme. L’autora no cerca la reproducció d’una realitat, sinó l’evocació dels sentiments que les formes distorsionades de les figures produeixen en l’espectador. El respecte que imposen els deliberants, la tendresa que acompanya els enamorats que parlen a cau d’orella, el temor que un cop d’aire desbarati l’harmonia d’uns pares i un fill assotats pel salistre del mar.

L’obra pictòrica de l’artista cerca l’equilibri del dibuix i de les formes en el marc d’una sòlida estructura constructiva. Cerca l’efecte de la sugerència més que el de l’explicació. Convida l’espectador a la reflexió silenciosa i a la recerca interior. Entra en contacte amb qui la contempla amb el respecte propi de qui porta l’encàrrec d’ajudar a recordar, de convidar a contemplar, de facilitar la ressonància interna dels sentiments, d’obsequiar l’esperit amb fragàncies que assenyalen camins diversos per fer anar la mirada, amb raons contraposades perquè la reflexió s’endinsi en les profunditats de la pròpia consciència i amb suggerències a penes esbossades perquè les emocions facin vibrar l’esperit i l’omplin de conhort, confiança, fruïció i plaer.

La maduresa que actualment exhibeix la artista és fruit d’un llarg procés d’aprenentatge i d’experimentació. Començà amb pintura d’un marcat aire acadèmic i figuratiu, però aviat va evolucionar vers un realisme subjectiu i colorista, de pinzellada agosarada i solta, que li va permetre fer paisatges molt suggestius, sobretot de Palma i de Campos. Els va exposar a la Galeria Bearn (1988). El 1985 va introduir l’ús del collage a la seva pintura i el 1991 va deixar el paisatge per concentrar l’atenció i els esforços en la recerca de nous temes i d’una nova concepció de la pintura. Varen ser anys d’incerteses, insatisfaccions, inquietud, esperança i tenacitat. Els treballs d’aquesta època els va exposar a la Misericòrdia (1993). Continuà en la tasca de recerca i de lluita fins que va aconseguir uns resultats prou satisfactoris i convincents, que va exposar al Casal Balaguer (1995). Tres anys més tard troba una línia pròpia, defineix una manera de fer i aconsegueix un nivell de maduresa que li dóna seguretat, anima les seva passió per la feina i li descobreix l’interès per l’escultura. Presenta aleshores al Casal Solleric (1998) l’exposició titulada “Recorregut per la memòria” que inclou pintura i algunes escultures. A continuació l’atenció que presta a l’escultura la durà a diversificar el seu treball, a ampliar les seves experiències i a enriquir l’esperit amb nous motius d’inspiració i amb nous afanys de superació. No abandona la pintura, que dedica a tractar temes anteriors com la tauromàquia i temes nous com l’erotisme. En algunes casos incorpora a la pintura materials de ferro. Mostra els seus treballs a la Casa Museu Benlliure, de València (2004).

També fa obra gràfica, per la qual sent una gran fascinació. En els primers anys de la dècada dels 90 va decidir fer l’aprenentatge de les tècniques corresponents. La seva producció l’ha mostrada en diverses exposicions individuals i col•lectives. En aquest sentit s’han de citar les exposicions que ha fet a la Galeria Bennàssar, de Madrid (1994), a l’Ajuntament de Calvià (1998) i a l’Auditori de Campos en homenatge a Damià Huguet (1999).

A l’obra de M. Vidal hom hi troba tres valors que alimenten, amb naturalitat i sense escarafalls, el seu treball, la seva inspiració i els seus desitjos de comunicació. Ens referim a la cultura pròpia de les illes, la preservació del medi natural i la defensa dels drets de la dona. Els galfons, els brodats antics, les paraules escrites en català a alguna de les seves pintures, els manuscrits de vells escrivans i d’altres elements que usa en les seves pintures donen testimoni de la seu fervor pels elements de la cultura de les illes, pel seu passat i pel seu futur. La cura del medi natural demana atenció, mesures adequades i accions decidides, entre elles les encaminades a potenciar la recuperació dels residus mitjançant el reciclatge. Tant la pintura com l’escultura de Miquela Vidal volen demostrar que el reciclatge eficient és possible i que amb ell, fins i tot, es pot fer art, art del bo i millor. S’agrada que li diguin que els seus treballs traspuen força, vigor, valentia i potència. S’enfada, però, quan algú li diu que les seves obres són molt masculines. Aleshores demana “perquè les dones no podem fer una pintura i una escultura arriscada, valenta, vigorosa i potent”. Ella mateixa es defineix com a pintora, escultora, esposa, mare i dona.

Després de mirar amb deteniment i amb reiteració l’obra de la artista, hom es troba amb un fet singular i poc freqüent. Ens referim a la preferència per dues matèries contraposades: la cera i el ferro. La pintura de Miquela Vidal es presenta guarnida amb un ús reiterat i abundant de cera, que és present també en alguns objectes escultòrics de petit format com ara capses i bibelots de materials reciclats. L’escultura de gran format és feta de ferro rovellat, aspre i dur. El ferro i la cera, la duresa del primer i la blanesa de la segona, la rigidesa d’un i la ductilitat de l’altra, porten a parlar d’una preferència per matèries contraposades i enfrontades. Més tost porten a parlar de la versatilitat de l’autora que sap usar amb destresa materials diversos, fins i tot els de característiques contradictòries, segons les necessitats del cas.

La artista, que va exposar a Palma per darrera vegada el 1998, ha fet 14 exposicions individuals a Mallorca, Pamplona, Madrid, Ginebra, La Rioja, València. Ha participat en nombroses exposicions col•lectives (Washington, Sevilla, Montpeller, Cuba, Barcelona, etc.). Ha rebut 24 premis i mencions. Destaquen el premi “Sa Nostra” corresponent al IX certamen de la vila de Santanyí (1986), el primer premi del I Certamen Internacional de Pintura, convocat amb motiu de la XXV edició del Trofeu Princesa Sofia de Vela, que va rebre (1994) de mans de la Reina i el primer premi del XVII certamen Pintor Sorolla, d’Alacant (1998). Hi ha obres seves a les col•leccions del Govern, Consell Insular de Mallorca, Museu Es Baluard, UIB, Sa Nostra, la Caixa, Banca March, Grup Serra, Junta d’Andalusia, Generalitat de València, etc. Han publicat anàlisis de la seva obra Gudi Moragues, Damià Huguet, Gabriel Jané Manila, Pilar Ribal, Pere A. Serra, Antoni Planas, M. José Corominas i Joan A. Blasco Carrascosa.

Els seus artistes preferits són Giacometti, Miró, Tàpies, Clavé. Professa una gran simpatia personal per Pere Quetglas “Xam”. Reconeix la influència que en els primers anys de professió va rebre d’Anglada, Sorolla i Sisley.

Avui podem admirar una selecta exposició que mostra obres dels diversos vessants dels treballs de Miquela Vidal. Es presenten a l’interior d’un espai recollit que parla de transcendència, meditació, reflexió, contemplació i elevació de l’esperit. La visita posa bé de manifest que l’esforç dels anys passats ha valgut la pena. D’un treball generós, abundant i constant ha sorgit la realitat d’una obra sòlida, rica, brillant, diversa i potent, que afalaga la mirada i commou l’esperit.

Palma, 18-II-2005

No hay comentarios:

Publicar un comentario