Pregó de la Festa de l'Estendard (2005)

GLOSA I ELOGI DE LA FESTA

Excel·lentíssima senyora Batlessa de Palma,
digníssimes autoritats,
ciutadans i ciutadanes de Palma,
amics i amigues.

Demà farà 776 anys que el nostre gran rei Jaume I va conquerir la ciutat de Palma, dita aleshores Medina Mayurca, l’antiga Palma, fundada el 123 abans de Crist amb el nom del símbol de la victòria. L’entrada de Jaume I a la ciutat fa que celebrem demà una festa cívica, popular i religiosa, que volem tan gran, com gloriosa i gran va ser la gesta del rei i de les tropes que l’acompanyaven. A l’entorn del 1325 els jurats de Mallorca varen instaurar la festa de l’Estendard, de manera oficial i institucional, però des de molt abans el poble la celebrava de manera espontània, al matí, amb misses d’acció de gràcies i amb el vol de l’estendard reial dalt murada, i, a la tarda, amb bulla al carrer.

La celebració que feim avui i continuarem demà és un ritus antic, tradicional, arrelat i de profunda significació. Més que una victòria, més que un fet d’armes cabdal per a la nostra història, el que commemoram és el naixement de Palma a la llum de la modernitat, a la riquesa del repoblament, a la prosperitat del comerç amb els països de la Mediterrània, a la cultura catalana i, a través d’ella, a la cultura occidental. La commemoració que feim ens relaciona, ens uneix, ens solidaritza amb el record de les més de 30 generacions de ciutadans que ens han precedit des d’aquell venturós 31 de desembre de 1229. D’altra part, ens convida a la reflexió, a l’exploració de la nostra història, a l’anàlisi de la nostra identitat i a la seva afirmació.


La festa de l’Estendard

S‘hem fa difícil de fer aquest pregó, sense parlar breument de la història de la festa que celebram, dels seus antecedents, de la seva tradició i de seu l’arrelament antic. Record que d’al·lot mon pare en duia cada any, el 31 de desembre, a veure el quadre del rei Jaume I de la façana de l’Ajuntament, cosa que em va permetre conèixer de ben jove l’existència de la festa i el seu significat. Em mancaven, però, coneixements sobre la seva importància històrica, sobre la seva evolució al llarg del temps, sobre la seva antiguitat institucional i el seu gran arrelament popular.

La resposta a les meves inquietuds, la vaig trobar en la lectura de diverses publicacions del P. Gabriel Llompart i, sobretot, en la lectura del text que vaig tenir l’honor d’encarregar-li el 2001, amb motiu de l’exposició al Centre de Cultura de Sa Nostra a Palma del retaule de Sant Jordi, de Pere Niçard, arran de la seva restauració.

Segons els textos indicats, sobretot el darrer, publicat al catàleg titulat “El cavaller i la princesa”, consta que des del segle XIV, el dia de santa Coloma, el 31 de desembre, a primera hora del matí es formava una processó de clergues i de laics, que sortia de la Seu, anava pel carrer de l’Argenteria de dalt (avui de l’Argenteria) i pel carrer del Sindicat (antigament dit de Santa Coloma, perquè allà hi havia una capella dedicada a aquesta santa llegendària d’arrel mossàrab). Passava, després, per davant de l’hospital de Sant Antoni de Pàdua i sortia per la Porta de Sant Antoni al camp. Devora la creu de pedra situada a la part exterior del fossat que protegia la Porta, els assistents s’aturaven per escoltar el sermó d’un eclesiàstic distingit, que preceptivament havia preparat el parlament d’acord amb el còdex que any rera any n’era utilitzat com a guia. Aquest còdex memorable es conserva a l’arxiu de la Seu.

El ritual disposava que després del sermó, la processó avançàs fora murada cap a la Porta de Santa Margalida, on es feia una nova aturada, dedicada a cants litúrgics, fins que se n’obrien les portes i arribava l’estendard reial sostengut pel jurat més jove del consell municipal. La bandera era recollida per un grup de mariners enfiladissos, que amb l’ajut d’unes eixàrcies pujaven la bandera a dalt de la murada, per on la passejaven i la voltaven amb gran ostentació. Acabada l’exhibició, tornaven la bandera al jurat estendarder, que una vegada rodejat per la guàrdia d’honor, amb els sues joglars, cavalls i peons, entrava a la Ciutat. A continuació entraven l’esquadró de cavalleria de la noblesa i el batalló d’infanteria dels gremis, els quals eren seguits per la processó inicial. Tots es dirigien a l’església de Sant Miquel on es deia missa major d’acció de gràcies i continuaven, després, la marxa fins a la Seu.

A la tarda la festa popular continuava al carrer, amb balls, música i gresca grossa.


La festa de l’Estendard i la pintura de Pere Niçard

La importància de la festa de l’Estendard era molt gran per als ciutadans del XV. Això ho demostra de manera fefaent el retaule de Sant Jordi, l’obra plàstica més important de la nostra història col·lectiva. Val a dir que Pere Niçard el va pintar, per encàrrec de la Confraria de Cavallers en honor del seu sant patró. Destinat a la capella de Sant Antoni, hi va romandre instal·lat durant molts d’anys, fins que l’enderrocament de la capella va determinar que passàs al Bisbat de Mallorca, que el té integrat en el Museu Diocesà, com a peça capdavantera.

Aquesta obra singular, d’influència flamenca i de gran modernitat en el seu moment, representa la figura de Sant Jordi, tot recordant que, segons les cròniques i la tradició, havia protegit i havia donat suport a les tropes de Jaume I, en el seu assalt a Medina Mayurca. Aquest fet i la transcendència social de la festa de l’Estendard varen aconsellar que al costat de Sant Jordi, Pere Niçard hi reproduís la imatge de Palma, encerclada de murades, amb la Seu i l’Almudaina ben destacades sobre un conjunt urbà en el qual es veu, també, el que pot ser la part superior de la façana de Sant Nicolau.

Aquesta representació, feta en el XV, mostra la ciutat de Palma plena de gent al carrer i a les finestres. No és la imatge quotidiana d’un dia de feina. Tampoc no és la imatge d’un dia indeterminat de festa. La ciutat que va pintar Pere Niçard, es la ciutat festiva, bolcada al carrer per a la celebració de la festa de l’Estendard. Per a Pere Niçard i per als seus consellers la millor representació de Palma, la representació més emblemàtica de la Ciutat, la més viva i adient, era la que l’associava amb la seva festa més pròpia i més important, la commemoració del 31 de desembre.

Pere Niçard va viure a Palma dues festes de l’Estendard, les de 1468 i 1469.


Elogi de la festa

La festa de l’Estendard, la festa gran i essencialment cívica de Palma, la més entranyable pel que ha significat al llarg dels anys i el que significa actualment, ens porta a pregonar que les festes no són cosa de prendre amb frivolitat, no són excepcions tolerades, no són esdeveniments que demanin recels i prevencions. Les festes són bones, són necessàries, són un element de cohesió social imprescindible, són la manifestació del goig de viure i de la necessitat de conviure, són l’expressió del món interior que anima un poble, el fa bategar, vibrar i gaudir. Les festes demanen actes institucionals i, alhora, manifestacions d’alegria, bulla, bauxa, diversió, cant i música, que donen suport a afanys de superació i de millora personal. Les festes són fetes de seriositat, enaltiment i recolliment i, també, són fetes de converses, menjar, rialles, bromes, acudits i, tot això, amb un punt permès de sana desmesura. La virtut no és sempre restrictiva, no sempre consisteix en un punt intermedi entre dos extrems. La virtut de la festa, com ho ha estat sempre, demana un punt de desmesura.

La festa és tan antiga com la persona humana i fa part de la vida humana des d’abans de l’inici de la història. És part essencial de l’ésser humà. No hi ha eficiència col·lectiva sense l’acompanyament de la festa eficient. Tots tenim l’obligació de fer festa, en els seus tres vessants: el de l’enaltiment públic del fet que es commemora, el del descans i el de la bulla. És aquesta una obligació que tothom té amb ell mateix i és, alhora, una obligació que tots tenim amb tots. La festa ens fa més generosos, més feiners, més valents, més resistents, més lúcids, més conscients, més tolerants i, també, més amics dels amics, més solidaris amb els conciutadans i més ben disposats a fer pinya amb ells per construir una ciutat més humana, més maca, més moderna i més nostra. Per això, cal que facem festa amb il·lusió, entusiasme, convicció i plenitud.

Entre nosaltres, el concepte de festa, entesa en termes de manifestacions populars de goig i d’alegria, que són la part més cohesionadora de la festa, ha anat sovint associat a actituds severes, posats rígids, temors i, fins i tot, a condemnes i prohibicions implícites i silencioses, o explícites i contundents. La festa ha estat vista tradicionalment amb recels, amb recances, amb esglais. “Treballa i deixa’t de festes” és una antiga dita popular nostra que recomana aprofitar el temps i no tudar-lo amb beneitures, com és ara les festes. Davant la munió d’opinions crítiques amb les festes, s’imposa dir, amb claredat i contundència, que les festes mai no són dolentes: el que és dolent és no anar mai de festa.

Investigacions científiques recents demostren que les emocions són un factor essencial en la vida humana. Les emocions són actives i tendeixen a generar acció i coneixement. Una experiència vital joiosa procura, habitualment, una mentalitat oberta i flexible. Les emocions positives impulsen l’altruisme, la imaginació, l’esperit d’iniciativa i les activitats creatives. Fomenten, a més, la cohesió social, l’entesa col·lectiva, l’orgull de pertànyer a la pròpia comunitat i de contribuir al seu servei. Fruïm, per tant, de l’alegria de la festa amb la ment oberta i amb la voluntat disposada a passar-ho bé intensament.


Festa i gaudi

Les emocions que neixen dels sentits generen diversió i entreteniment. En canvi, les emocions que neixen de l’esperit poden generar diversió i entreteniment i, si s’assoleix un nivell superior de percepció, poden generar gaudi. Convé aclarir que el gaudi no és solament causa de diversió i entreteniment: el gaudi pot ser causa d’emocions que afecten l’esperit i el fan vibrar en un univers de sensacions que poden arribar a ser de plenitud.

No hi ha una sola casta de gaudi ni un sol camí per aconseguir-lo. La música, la pintura, l’escultura, el teatre, la literatura, el cant, la dansa, el cinema, són fonts de les que ragen oportunitats gairebé infinites de gaudi, sobretot de gaudi estètic, que és la culminació del gaudi humà, el qual, alhora, és la culminació de la festa.

La diversió, el plaer, la satisfacció, l’alegria de la festa, són elements que estan sotmesos a la llei dels rendiments decreixents, a causa de la fatiga dels sentits. Contràriament, el gaudi no genera ni saturació ni fatiga, perquè no és una emoció dels sentits, sinó de l’esperit. Per això, el gaudi pot omplir tota una vida, pot mantenir-se llargament sense interrupcions, pot conviure amb emocions negatives, que alleugereix o bé contraresta i ajuda a superar i, finalment, pot sostenir una vida intensament joiosa i festiva.

Una vida amarada d’emocions estètiques no és el resultat d’un cop de sort ni l’atribut gratuït d’uns privilegiats, sinó el fruit d’una lluita i d’una conquesta. És el fruit del treball d’aquells que s’atorguen el do de viure la cultura, de conviure amb l’art, d’assaborir-lo amb parsimònia i perseverància, de cercar el seu sentit i de fruir les emocions que suscita. És sobretot el fruit que troba aquell que no es conforma amb les coses fàcils, senzilles i clares que fan part d’un món que, vulguem o no, ja no és el d’avui.

Continuem la festa més enllà de la jornada d’avui i demà. Cerquem, amb afany, motius d’alegria i de goig en la dedicació de més temps i més atenció a la lectura, de novel·la, poesia i assaig; en la recerca d’ocasions per oir més i millor música; en l’aprofitament de les oportunitats de veure, mirar i contemplar la millor pintura.


Festa amb solidaritat

Perquè sigui plena i gran, la festa ha de ser de tots i amb tots: la festa és una activitat que es fa col·lectivament, amb participació d’amics, coneguts, familiars, veïnats, conciutadans i, també, dels que no poden fer festa sense ajut. Les festes són per a tots o no són festes vertaderes. Cal que la nostra festa col·lectiva arribi, també, a les persones amb discapacitat, a les persones grans amb limitacions d’autonomia, als malalts crònics, a les persones que pateixen discriminació, a les persones víctimes de violència, als sense sostre, a les persones soles, a tots. Si la festa arriba a tots, de manera que tots en puguin gaudir en la mesura de les seves possibilitats, la festa individual i col·lectiva serà més completa, més gran i més joiosa.

La festa es fa gran, l’alegria puja a vessar i el gaudi s’enfila, quan festa, alegria i gaudi, s’associen a l’atenció solidària i humanitària de persones en situació de necessitat, feblesa o desempara.


Festa amb confiança

Em permetin una darrera paraula dedicada a l’economia per dir i per pregonar que la festa de demà ha de ser una festa gran, d’alegria i de confiança. L’economia de les Balears, en el marc de l’economia espanyola i europea, al llarg del 2006 es comportarà millor que enguany. La bona pulsació econòmica del 2005 a les Balears ha estat positiva i, fins i tot, ha estat més positiva que el que han estimat algunes estadístiques. La demanda d’inversió ha crescut amb moderació, però amb fermesa, i la demanda de consum, públic i privat, ha augmentat més del que alguns models estimatius han establert. Inversió i consum continuaran el 2006 pel sender de la recuperació assossegada, pausada i segura.

Sapigueu que el 2006 serà a les Balears un any d’augment de l’ocupació i un any de prosperitat, de prosperitat moderada, però ferma i prou consistent. Hi ha motius fundats per a la confiança, la confiança econòmica i la confiança general.


Conclusió

És arribada l’hora de posar fi al pregó. Ho faré amb vots perquè els ciutadans i ciutadanes de Palma incorporin majors proporcions de gaudi a la seva vida, frueixin més i millor de la cultura i de l’art en totes les seves manifestacions, omplin els seus esperits de solidaritat i es lliurin, amb confiança, a l’alegria i a la bulla, perquè convé fer-ho i perquè hi ha motius per fer-ho.

Bona festa de l’Estendard i molts d’anys a tots i a totes.

Palma, 30 de desembre de 2005