viernes, 15 de enero de 2010

Pregó de festes de Sant Jaume d'Alcúdia (2005)

Senyor Batle d’Alcúdia,
autoritats,
senyores i senyors,
amics i amigues.

Vull, primer de tot, manifestar la meva satisfacció pel fet d’haver rebut del Sr. Batle d’Alcúdia l’encàrrec de fer el pregó de les festes de Sant Jaume. És per a mi un honor, molt gran i molt emotiu, donar compliment a aquest encàrrec, perquè Alcúdia és el solar dels meus avantpassats i perquè sempre he estat lligat a ella per vincles d’afecte a la ciutat, d’amistat amb alguns dels seus ciutadans, de simpatia amb tots els que hi resideixen, d’ús sovintejat de les seves infrastructures culturals (Can Torró, Can Fondo, l’Auditori), de visites freqüents als seus monuments (Pollentia, murades, teatre romà, plaça de la Constitució, pont de Vila-roja, etc.), de participació en esdeveniments populars com la triennal del Sant Crist, de treball a l’arxiu municipal i al parroquial, de passeig per les vies i carrers interiors, sobretot el carrer de l’Església, que és on varen tenir el seu sostre els avis dels meus avis. D’altra part, record, com si fos ara, que el juliol de 1967, convidat per Josep Melià, vaig participar en una agosarada taula rodona d’afirmació democràtica, al costat de l’organitzador, de Pere Adrover Baixeras, d’Antoni Nicolau i d’un jove d’Inca. La convocatòria, feta en el marc de la “Setmana de Cultura”, va reunir una ben nodrida assistència de públic, que va enriquir les aportacions dels cinc ponents de la taula amb nombroses intervencions de gran interès.

Els meus sentiments, però, no són solament de satisfacció, també ho són d’agraïment, de profund agraïment, perquè fer el pregó de festes és una comanda que distingeix el que la rep. En aquest cas, pens, que la distinció és portadora de tres intencions o, dit d’una altra manera, pens que té tres destinataris. D’una banda, crec que en certa mesura n’és destinatària una branca molt modesta d’una família, amb presència documentada a Alcúdia des de mitjan XIV, on va sobreviure gràcies a oficis tan senzills com el de candeler, escrivà, aiguader, trencador de pedra, conrador, vinyater, guaita, etc. D’altra part, pens que el destinatari de la distinció és l’esperit de la solidaritat humanitària que arreu del món, i també aquí a Alcúdia, representa una institució fundada el 1864 a Ginebra , que és present i treballa a 183 països del món, que es basa en la col·laboració de voluntaris i socis i que persegueix, per motius altruistes, l’objectiu de fer que els éssers humans en situació de risc i de desempara trobin l’ajut que necessiten. Em referesc a Creu Roja, com a entitat internacional, i també i sobretot a Creu Roja de les Balears i d’Alcúdia. En tercer lloc pens que el destinatari de la distinció és la voluntat de servei al país, a la llengua catalana i al coneixement de la realitat balear, que ha inspirat l’acció cívica i laboral d’un vell somniador, tan fantasiós com ingenu i més coratjós que eficaç.

He de dir que fer el pregó d’enguany em permetrà saldar un compte pendent, acreditat en una avinentesa anterior, situada a l’entorn del 1993, en la qual em va ser impossible atendre una invitació similar, a causa d’un minúscul càlcul renal, que en el seu assossegat i peresós trajecte de sortida, em va tenir de baixa cinc o sis llargues setmanes.

La comanda que he rebut és la de fer el pregó de festes; això és, la de fer de pregoner de les festes que són a punt de començar. En exercici de les funcions que se m’han assignat, entenc que he de fer l’elogi de les festes; he de fer saber que les festes no solament són bones, sinó que sobretot són necessàries personalment i socialment, individualment i col·lectivament, privadament i públicament; he de pregonar que les festes demanen alegria, optimisme, desitjos de diversió, afanys de superació i de millora personal. Pens que he de dir-vos que les festes són fetes de bulla, bauxa, cant, música, ball, converses, menjar, beure, rialles, bromes, acudits i un xic de desmesura. Vos convit, dons, a fer la festa grossa, completa, joiosa.

També he de recordar-vos que la festa fa part de la vida humana des de sempre, que és part essencial de l’ésser humà, que no hi ha treball eficient possible sense el revers o l’anvers de la festa eficient. Per això tenim l’obligació de fer festa, de divertir-nos, de fer broma, de fer anar les rialles. És aquesta una obligació amb diverses dimensions: és una obligació que tothom té amb ell mateix i és, alhora, una obligació que tots tenim amb tots: la festa ens fa més generosos, més feiners, més esforçats, més sòlids, més resistents, més lúcids, més conscients, més respectuosos. Això de les festes, de les festes que avui comencen, vos ho heu de prendre com una cosa seriosa i molt important, del tot necessària, socialment indispensable i utilíssima per al bé propi i per al bé comú. Anar de festa no és una broma intranscendent, no és una fotesa prescindible, no és un no-res, no és una frivolitat, no és un caprici. Cal que faceu festa amb il·lusió, amb entusiasme, amb convicció i amb plenitud.

He dit abans, que la festa ha de ser de tots i amb tots. I això vol dir que la festa és una activitat que es fa i es desfà col·lectivament, amb la participació dels amics, dels coneguts, dels familiars, dels veïnats, dels nouvinguts i, també, dels que no poden fer festa sense ajut. Les festes, sobretot les festes de Sant Jaume d’Alcúdia, o són per a tots o no són festa plenàriament. Cal que la nostra festa col·lectiva arribi també a les persones amb discapacitat, a les persones grans amb limitacions d’autonomia, als malalts crònics, a les persones que pateixen discriminació, a les persones víctimes de violència, a tots. Heu de saber que si feis que la festa arribi a tots, de manera que tots en puguin gaudir en la mesura de les seves possibilitats, la vostra festa individual i personal, la vostra festa íntima, serà molt més completa. La suma de totes les festes individuals dels alcudiencs i alcudienques d’aquests dies serà molt més joiosa, si cadascú de vosaltres fa un petit esforç perquè la festa arribi a tothom i sigui de tots.

Al llarg de la història i a les nostres contrades, el concepte de festa ha anat sovint associat a actituds severes, a posats amb cara de dos pams, a temors i, fins i tot, a condemnes i prohibicions implícites i silencioses, o bé explícites, contundents i sorolloses. La festa ha estat vista tradicionalment amb recels, amb recances, amb esglais. “Treballa i deixa’t de festes” vol dir que aprofitis el temps i no el tudis amb beneitures. “Anar (una cosa) com una festa de carrer” vol dir que aquella cosa ha anat de mala manera. “No és festa cada dia” es diu per indicar que no sempre és oportú fer allò que s’ha fet una vegada. “Les festes majors porten dolors” es diu perquè en les festes majors se sol abusar del menjar i del beure. ”Després de les festes es queden les bèsties” vol dir que les festes porten moltes despeses i poc profit. ”Festa de vila, tanca la porta i fila” és una expressió que recomana evitar les festes perquè provoquen incomoditats i molèsties. “La millor festa de casa és quan toca na Tomassa” vol dir que un bon menjar és millor que una festa. “Aquesta gerra ja festeja” vol dir que la gerra està rompuda o està a punt de rompre’s.

Davant aquesta munió d’opinions crítiques amb les festes fins al punt de proveir amb un bon nombre d’expressions el cabal de les dites populars del nostre país, s’imposa fer alguns aclariments. Les festes mai no són dolentes, allò que és dolent sempre es no anar mai de festa. Les festes poden ser, certament, una ocasió per abusar del menjar i del beure, però el que de bon de veres indueix a abusar del menjar i del beure és la insatisfacció amb un mateix, la manca d’autoestima, la manca d’habilitats per sortir-se’n en la tasca d’aconseguir ser feliç, la manca de joia en el context familiar en el qual un viu, la insuficiència dels incentius socials per esforçar-se en l’estudi o en el treball. Les festes són, de vegades, l’ocasió que alguns aprofiten per fer bestieses: en poden ser l’ocasió però no en són mai la causa. En el pòrtic de les festes de Sant Jaume, el seu pregoner vos vol convidar a deixar de banda els prejudicis, antics i nous, vells i de nou encuny, empobridors i desencertats, que hi ha sobre el concepte de festa, per tal de disposar-nos a gaudir-les amb serenitat d’esperit, amb el cor ample, amb la ment oberta i amb la voluntat predisposada a passar-ho bé intensament i fer-ho passar bé a tots.

Si em permeteu donar una passa endavant, gosaria dir que vivim en una societat que tendeix a valorar molt els coneixements i els sabers i a valorar menys les emocions. L’educació està orientada més al proveïment de coneixements útils per a la vida productiva que al desenvolupament de les capacitats de gaudi. L’escola no ensenya a desplegar les habilitats per al gaudi, la fruïció, el goig, la joia, la festa. Ens ensenyen a ser útils per guanyar-nos la vida, però no ens ensenyen a viure i encara menys a divertir-nos. Aquestes assignatures resten en mans de cada un dels ciutadans, com si no fos oportú explicar-les, com si s’expliquessin totes soles, com si es nasqués amb totes les habilitats desplegades per saber compaginar la utilitat social del treball amb la transcendència personal i social del fet de saber gaudir de les coses de la vida.

Investigacions empíriques recents demostren que les emocions són un factor essencial en l’organització de la conducta humana. Pocs posen avui en dubte que les emocions són actives i tendeixen a generar acció i coneixement. Les capacitats de percepció i de comprensió de la persona depenen molt de les emocions. Una experiència vital joiosa procura, habitualment, una mentalitat oberta i flexible. L’autoritarisme i el totalitarisme tendeixen a generar mentalitats rígides, dogmàtiques i doctrinàries. Les emocions positives impulsen l’altruisme, la imaginació, l’esperit d’iniciativa i les activitats creatives. A pesar del avenços de la ciència, fins ara, s’ha prestat més atenció a les emocions negatives (depressió, angoixa, ansietat, por, etc.) i al seu control que a les emocions positives i als seus efectes saludables.

Si encara no vos he cansat més del compte i m’ho permeteu, faria una altra passa endavant per dir-vos que les emocions que neixen dels sentits generen diversió i entreteniment. En canvi, les emocions que neixen de l’esperit poden generar diversió i entreteniment i, si s’assoleix un estadi superior de percepció, poden generar gaudi. Convé aclarir que el gaudi no és solament causa de diversió i entreteniment: el gaudi pot ser causa d’una emoció autònoma que afecta l’ànima i la fa vibrar en una sensació que pot arribar a ser de plenitud.

No hi ha una sola casta de gaudi ni un sol camí per aconseguir-lo. L’aprenentatge, el fruit del treball intel·lectual, els resultats positius d’una procés d’investigació, la comprensió d’un fet, l’aprehensió de coneixements, poden ser i són, sovint, fonts de gaudi. La conducta inspirada en la generositat, la magnanimitat, la tolerància, la solidaritat i el servei als altres, sobretot als que més ho necessiten, constitueixen tot un món, vast i riquíssim, de motius de gaudi. La creació, la innovació, les ànsies de superació, la pràctica dels valors inspirats en la pròpia consciència i en l’exercici del lliure pensament aporten un univers sencer de possibilitats de gaudi.

D’altra part, la música, la pintura, l’escultura, el teatre, la literatura, el cant, la dansa, el cinema, són fonts de les que es poden extreure ocasions gairebé infinites de gaudi, sobretot de gaudi estètic, que és la culminació del gaudi humà. He dit que el gaudi estètic pot ser el més alt de tots els gaudis humans perquè les sensacions que pot produir en l’esperit tendeixen a superar amb escreix els nivells de commoció i de satisfacció que es deriven d’altres fonts.

Les persones no neixen amb una capacitat taxada de gaudi. Ben al contrari, poden engrandir-la a través de distintes vies. Una manera de fer-ho consisteix en el desenvolupament de l’hàbit de gaudir: els que més interès i més temps dediquen a experimentar gaudi són habitualment els que aconsegueixen elevar més i millor els sostres del gaudi. L’educació de la sensibilitat a partir de la pròpia experiència, el contrast amb l’experiència d’altres persones educades pel que fa a la sensibilitat, l’intercanvi d’experiències amb persones dotades d’una sensibilitat ben formada i ben desplegada, constitueixen també una font d’ampliació de les capacitats de gaudi. Val a dir que fer del gaudi un objectiu de vida incrementa normalment la capacitat d’obtenir sensacions i emocions positives.

Tots hem nascut amb vocació de gaudir molt i de moltes coses. Aquells que, per manca d’informació, es limiten a tastar la fruïció d’una sola font, d’un únic redol, d’una sola cosa, es condemnen a desaprofitar moltes oportunitats. No té sentit ser aficionat solament a la música. Tampoc no té prou sentit ser aficionat solament al teatre o a la lectura o a la pintura. En té encara menys ser aficionat només a la pintura antiga, o a la pintura moderna o a la pintura contemporània, o a la pintura d’un sol autor o a una part de la pintura d’un sol mestre. L’especialització és una necessitat professional per poder dominar un àmbit del coneixement en un món complex com l’actual, però no és una condició objectiva que afecti el món de les emocions. Per això, siguem sensats: aprofitem totes les oportunitats de gaudi que trobem al nostre abast. Siguem avars i no desaprofitem cap oportunitat d’experimentar emocions que toquen l’esperit i engrandeixen la joia de viure.

La diversió, el plaer, la satisfacció, l’alegria de la festa, són elements que estan sotmesos a la llei implacable dels rendiments decreixents, a causa dels efectes de saturació i fatiga dels sentits. Contràriament, el gaudi no genera ni saturació ni fatiga, perquè no és una emoció dels sentits, sinó de l’ànima. Per això, el gaudi pot omplir tota una vida, pot mantenir-se sense interrupcions, pot conviure amb emocions negatives, que sap alleugerir i compensar, i pot enriquir una vida intensament joiosa, feta de saviesa i de sabre viure.

Una vida amarada d’emocions estètiques no és el resultat d’un cop de sort ni l’atribut gratuït d’uns privilegiats, sinó el fruit d’una lluita i d’una conquesta. És el fruit del treball d’aquells que s’atorguen el do de viure l’art, de conviure amb ell, d’assaborir-lo amb parsimònia i perseverància, de cercar el seu sentit i de fruir les emocions que suscita. És sobretot el fruit que troba aquell que no es conforma amb les coses fàcils, senzilles i clares que fan part d’un món que, vulguem o no, ja no és el d’avui.

El poder d’engrandir l’esperit que té l’art no ha estat encara ni prou ben descrit ni suficientment explicat. Malgrat tot, les grans suspicàcies i els desitjos d’instrumentalització que l’art ha suscitat entre el moralistes i els poderosos palesen la influència d’aquest sobre els éssers humans. Les tres grans religions monoteistes s’han servit sempre de la música per suscitar sentiments d’adhesió i devoció. Calví va condemnar la música voluptuosa, efeminada i desordenada, en una demostració d’ignorància musical corprenedora. Descartes, bon matemàtic però moralista confús, exigia a la música ritmes temperats i melodies simples per tal d’evitar, deia, efectes imaginatius excitants i immorals, quan l’art mai no és immoral. No hem d’oblidar que Oscar Wilde va ser empresonat després de publicar “El retrat de Dorian Gray”, una obra que avui es troba sense dificultats en els circuits comercials i que cap persona sensata que l’hagi llegit la considera inconvenient. Gustav Flaubert, el gran novel·lista francès, va ser sotmès a judici després d’haver escrit “Madame Bovary”, la seva obra cabdal i una de les millors novel·les que ens ha deixat el Romanticisme, de lectura recomanable des de tot punt de vista. Els dictadors de tots els temps han volgut condicionar l’art i els seus processos de creació perquè els consideraven font de riscos indesitjables per a ells. En els anys 30 del segle passat, les autoritats d’Alemanya varen prohibir l’art expressionista, que consideraven degenerat, malgrat que havia nat a Alemanya i hi havia donat fruits esplendorosos. Una cosa semblant varen fer amb relació a la música alemanya que es creava en aquells temps i que volgueren substituir pel que varen anomenar “nova música”. Anton von Webern, compositor de gran prestigi, deia que no sabia el que Hitler entenia per nova música, però que sí sabia que considerava que la música que ell i el grup de músics avançats feien era un delicte. A l’antiga URSS, també en els anys 30, Stalin va prohibir l’exposició i la producció de l’art de l’avantguarda russa. També va interrompre personalment la representació d’una obra de Dmitry Xostakovitx, el va comminar a composar bé, com Txaikovsky, li va dir, i el va condemnar a l’ostracisme.

Com a pregoner de les festes he de tornar al meu paper i vos he de demanar que faceu tot el que estigui al vostre abast perquè la bulla de les festes d’aquests dies sigui gran, excel·lent, intensa i llarga.

Però, vos prec que em permeteu de convidar-vos alhora a continuar la festa més enllà dels dies d’aquest mes de juliol. Vull convidar-vos a cercar, amb convicció i entusiasme, motius d’alegria i de goig en la dedicació de més temps i més atenció a la lectura, a la lectura de novel·la, poesia i assaig; en la recerca d’ocasions per oir més i millor música; en l’assistència sempre que vos sigui possible als concerts que es fan a l’Auditori; en l’aprofitament de les oportunitats que teniu i tindreu de veure, mirar i contemplar les obres de pintura i de plàstica que s’exposaran a Can Fondo.

També vull recomanar-vos que trobeu temps per a la joia i el gaudi que obtindreu en la tasca d’enriquir els vostres coneixements de la història del passat i de la realitat del present d’Alcúdia, a partir de la consideració del ric patrimoni cultural que la ciutat té en monuments de gran valor i en documents originals que fan referència als fets dels quals els nostres avantpassats en varen ser els protagonistes. També ens cal aprofitar els avantatges que ens ofereix en l’àmbit de la informació, la formació i l’adquisició de coneixement, l’ús de les tecnologies de la informació i la comunicació, per tal de no restar endarrerits en la cursa que ha determinat l’emergència de la societat del coneixement i l’avanç incontenible de l’anomenada bretxa digital.

He de dir-vos també que la festa es fa gran i que l’alegria puja a vessar, quan festa i alegria s’associen a l’atenció solidària i humanitària dels familiars, coneguts, veïns i conciutadans nostres que per raons de malaltia, vellesa, discapacitat física o mental, marginació o violència, es troben en situació de necessitat, precarietat, vulnerabilitat o desempara. Donau suport a les entitats sense ànim de lucre que treballen en aquestes tasques, siguin grans o petites, antigues o noves, internacionals o locals, generalistes o especialitzades. En aquest sentit, he d’agrir-vos avui en nom de Creu Roja les aportacions que ens vàreu destinar amb motiu de la catàstrofe del “tsunami”, esdevinguda el 26 de desembre del 2004. Amb motiu d’aquest fet els ciutadans d’Alcúdia vàreu demostrar un grau altíssim de generositat, que mereix ser reconegut i elogiat.

Deixeu-me un xic de temps per a alguns records i reconeixements. Primer de tot, un record per a tots els alcudiencs i alcudienques que han viscut i han treballat en aquesta terra des del temps de la seva població fa més de 3 mil anys. Un record i un reconeixement molt especial als primers pobladors de la ciutat d’Alcúdia, que varen dur la primera imatge i la devoció a Sant Jaume, el més gran dels apòstols, des de la desapareguda capella de Guinyent a aquest racó de la ciutat convertit en seu parroquial. Un record, un reconeixement i un agraïment emocionat als ciutadans que varen bastir el nucli urbà, que varen construir les seves murades, que aixecaren aquest temple i el varen reconstruir i que donaren vida a una ciutat cosmopolita, oberta, acollidora i integradora. Un record molt sentit pels alcudiencs que, amb generositat i valentia, varen participar al costat de Miquel Genovard (Renovard en els documents de l’època) en les lluites dels forans contra els ciutadans, que implicaren la condemna a mort i l’execució pública, el 1451, a la plaça de la Porta de Sant Antoni, de Palma, de Guillem Nadal, de Manacor, i de Miquel Genovard, d’Alcúdia. Els dos mereixen el nostre reconeixement i el benefici de la nostra protesta per la seva execució, injusta i il·legítima per contrària al perdó general que s’havia convingut entre els revoltats i les autoritats de l’illa.

Un record i un elogi d’admiració als alcudiencs que varen defensar la ciutat dels setges que li varen fer (1521 i 1522) els agermanats amb la intenció de prendre la ciutat. Arribat aquí el meu esperit es divideix entre els alcudiencs dissidents que abandonaren la ciutat (els dissidents sovint són els millors) i els que hi lluitaren amb bravura. Aquests en compensació varen rebre el títol de ciutadans fidelíssims i la dispensa per a ells i per a tots els seus descendents del pagament de tota casta d’impostos. No cal dir que aquesta dispensa va ser derogada silenciosament poc després. Un record i un reconeixement pel seu valor i per la seva generositat a tots els alcudiencs que, segons consta al llibre de defuncions de la parròquia, varen participar i moriren en la defensa de Barcelona contra el setge de les tropes hispano-franceses comandades pel duc de Berwick fins que la ciutat va caure l’11 de setembre de 1714. Un record i un reconeixement per la seva fidelitat a Alcúdia en favor d’aquells que en el moments difícils del despoblament de la ciutat, hi restaren, acolliren els pobladors nouvinguts i participaren en la reconstrucció d’un espai urbà i cívic devastat. Un reconeixement en favor dels alcudiencs i alcudienques que avui viuen a la ciutat o als nuclis urbans de les rodalies i que amb el seu treball i esforç han contribuït a fer de la ciutat un espai amable, acollidor i ben dotat en infrastructures. Fa goig veure la ciutat engrescada en nous projectes culturals, educatius, sanitaris, assistencials, esportius i altres. Fa enveja constatar que Alcúdia ha esdevingut en pocs anys un indret més obert, més cult, més tolerant i més lliure que mai.

En les referències anteriors es contenen records personals de les quatre branques dels Alenyà d’Alcúdia, que s’identifiquen pels seus antics malnoms. La branca dels Xaquellí-Canyet-Gata és la que va restar a la ciutat i a la qual pertanyen els que actualment resideixen al municipi: tots descendents de Bartomeu. La branca Cabussó, que s’establí a Bunyola, i posteriorment es va estendre a Andratx, integra els descendents de Gabriel, teixidor, que va abandonar la ciutat amb motiu de la lluita contra els agermanats, cosa per la qual va ser condemnat a pagar una elevada composició (multa dinerària). La dels Roget, descendents del causidic (avui en diríem procurador) Martí, que s’establí a Palma a finals del XVII. Posteriorment, els seus descendents passaren a Sencelles arran de l’herència que varen rebre per via materna de la possessió de s’Eriçal. I la branca Fuada que incorpora els descendents de Joan, que va abandonar la ciutat en els primers anys del XVIII per fer de forner a Palma. A tots els descendents de les quatre branques, que sumen un centenar molt just de persones, els vull dedicar un mot de simpatia i d’amistat.

És arribada l’hora de començar la festa i per tant és hora de posar fi al pregó. Ho faré amb el desig que aquestes festes siguin tan profitoses com cal i més si és possible, amb el desig de prosperitat per a tots i totes, i amb vots perquè la història d’Alcúdia continuï endavant xuclant de l’exemple del passat les forces necessàries per afrontar amb encert i èxit els reptes actuals i els futurs.

Molts d’anys i bones, molt bones festes.

Alcúdia, 20 de juliol de 2005

No hay comentarios:

Publicar un comentario