L'art de mirar (1999)

La pintura és més que una il•lusió: és un excés dels sentits i de l’esperit, que atorga la condició de realitat a allò que solament és aparença. El pintor és un il•lusionista que provoca en l’espectador la percepció d’un miratge, la vivència d’un ensomni. La pintura no és solament l’objecte visual que arriba a la retina de l’espectador; és el que hi ha darrere de l’objecte visual i dins d’ell. Pint com ho faig, perquè això em permet introduir en el quadre cada vegada més i més coses: drama, angoixa, dolor, amor, etc. A través dels ulls de l’espectador tot això esdevé, de bell nou, una emoció o una idea (Willem de Kooning).

Sorpresos per la il•lusió i moguts per les aparences, els contempladors d’un quadre reben el primer impacte dins l’àmbit de l’emoció. Vénen després la reflexió, la interrogació, la introspecció. Mirar una pintura és, sobretot, un procés de trànsit des de la visió sensible (acceptació de la il•lusió) a l’emoció estètica (acceptació de la transcendència de l’obra d’art). Consegüentment, l’acte de mirar ha de ser assossegat, silenciós i reiteratiu.

La desitjable situació de connivència entre pintor-il•lusionista i espectador-còmplice, quan es dóna, fa que aquest vulgui conèixer el procés de creació del quadre: tècniques, materials, suports, textures, veladures, mescles, etc. L’espectador necessita investigar el mètode de treball de l’autor per descobrir els seus trucs, les seves habilitats i el seu enginy. El coneixement dels mecanismes de la il•lusió no limita l’emoció que aquesta genera, sinó que l’amplia i l’engrandeix. Com més clara, definida i conscient és la il•lusió de partida, major i més duradora serà la resposta emocional. La pintura, al capdavall, no és un engany: és l’acceptació d’una suggestió que commou l’esperit perquè neix d’una il•lusió.

La pintura és una invitació a la interrogació, la reflexió, l’anàlisi interior. Veure, mirar, contemplar, i pensar, fan part d’un procés complex, però estretament lligat i força integrat. Veure amb deteniment és mirar, mirar lentament és contemplar, contemplar conscientment és pensar, pensar amb coherència és raonar, raonar és establir línies d’anàlisi i de crítica. La contemplació impulsa i alimenta el pensament. L’acció de pensar estimula la capacitat de veure i de mirar. Ampliar la visió de les coses és engrandir l’esperit de l’espectador. Per això, hi ha poques pràctiques més enriquidores i més cultes que l’hàbit (l’acció reiterada) de mirar pintura.

La pintura constitueix, també, una apel•lació a la capacitat de gaudi. L’acte de contemplar un quadre mou i commou la raó, l’experiència intel•lectual, els desitjos d’investigació de l’espectador. Però, sobretot, la pintura mou els sentiments i les emocions, que són eina de coneixement, perquè exploren àmbits inaccessibles a través d’altres vies. El pragmatisme i el racionalisme que impregnen les urgències de la vida actual tendeixen a primar la raó sobre les emocions, el saber sobre les sensacions, la comprensió sobre els sentiments. L’hàbit de mirar pintura (sobretot, pintura contemporània) fa que l’espectador adquireixi noves capacitats de gaudi i noves aptituds per viure les emocions i els sentiments. Veure, mirar, contemplar i pensar són accions que prenen sentit i justifiquen la seva transcendència a través del plaer que generen, provoquen o susciten. L’espectador passa de veure a mirar, de mirar a contemplar i de contemplar a pensar, gràcies als sentiments de fruïció, satisfacció i emoció espiritual que el procés d’avanç intel•lectual provoca en l’ésser humà. Val a dir, però, que l’opinió segons la qual l’art ja no cerca la bellesa, sinó la veritat, ens sembla esfereïdorament empobridora.

Contemplar un quadre és un acte creatiu que demana certes habilitats i alguns coneixements. Cal aprendre a mirar, contemplar, pensar i sentir. Si bé tothom pot obtenir grans beneficis de la contemplació d’un quadre, el desenvolupament de la sensibilitat i l’adquisició d’hàbits i coneixements fan possibles beneficis més grans. Les persones aferrades a la tebior de les idees fixes (moltes més de les que pensam), a la comoditat dels prejudicis, a l’escalfor de les idees superficials, esquemàtiques, simples i, per això, autoritàries, necessiten un canvi interior per poder mirar amb plaer, contemplar amb gaudi i pensar amb emoció. Tots ells són convidats a aprendre a mirar la pintura. Però no solament ells: tots podem incrementar les nostres capacitats de veure, mirar, contemplar i gaudir. Calen noves actituds, nous objectius i, sobretot, cal repetir, una i una altra vegada, l’acció de mirar amb ulls d’interrogació i amb l’ànim obert a idees noves, a reptes nous i a paradigmes superiors de convivència.

Cal mirar, moltes vegades, molta pintura. Cal mirar-la des de la certesa que és una pràctica necessària i utilíssima per a la vida quotidiana. Cal mirar-la amb la convicció que l’art no és una cosa reservada a poques persones: està destinat a tothom. Cal mirar i remirar pintura, pintura antiga, moderna i contemporània, amb el desig d’adquirir capacitats noves per veure-hi més i més coses. En suma, cal mirar molta pintura per aprendre a mirar.

Diari de Balears, Balears Cultural, núm. 115, 21-III-1999, plana. I.