La pintura moderna a Mallorca (1830-1970) (1996)

A la primera meitat del XVIII, excel·leixen a Mallorca dos pintors singulars, adscrits al barroc: Guillem Mesquida Munar (Palma, 1675-1747) i Gabriel Femenia Maura (Palma, 1685-1752).

Durant la segona meitat del XVIII i les primeres dècades del XIX la pintura mallorquina resta òrfena de grans figures. Fins al tercer decenni del XIX no apareix una nova generació de grans mestres. Aleshores, el barroc ja era superat i a Europa el que predominava era un nou estil clàssic.

En el decurs dels cent quaranta anys que abasta el període que consideram (1830-1970), l’activitat pictòrica es desplegà amb intensitat i força, la qual cosa la mantingué immensa en una dinàmica de progressiva superació i constant actualització. Sota la influència del classicisme europeu, el romanticisme francès, el modernisme i el noucentisme català, l’avanç de les avantguardes i el reeiximent de l’informalisme, la pintura mallorquina protagonitzà una història, densa i valuosa, que constitueix reflex, compendi i explicació de la història general de l’illa. L’economia, el pensament, els comportaments col·lectius, els graus de consens i dissens socials, els ideals polítics, la creació literària, les creences populars, l’ús de la tecnologia i altres fets col•lectius han repercutit en els manifestacions de la pintura més que en altres indrets i molt més del que comunament es pensa.

La trajectòria de la pintura del 1830 ençà, la consideram dividida en sis grans etapes. La primera, entre el 1830 i 1870, correspon a una època de ressorgiment i de recuperació, impulsada per la presència de tres grans mestres: Agustí Buades, Salvador Torres i Joan Mestre Bosc. La segona abasta el període comprès entre el 1870 i la fi del segle. S’hi manifesten els moviments romàntics i postromàntics amb aportacions d’interès molt notable en el paisatgisme, la pintura d’història, el realisme costumista i, sobretot, en l’eclecticisme de Ricard Anckermann. La tercera etapa coincideix amb la renovació modernista que s’imposà en els primers anys del nou segle de la mà de Rusiñol, Mir, Degouve i Antoni Gelabert.

La quarta etapa, entre el 1915 i l’inici de la Guerra Civil, va discórrer entre l’afirmació gairebé general del lideratge d’Anglada i la seva negació per part del corrent noucentista. La cinquena comença amb la reacció academicista de la Postguerra i continuà amb la descomposició de l’academicisme en derivacions realistes cada vegada més allunyades de la simple descripció de la realitat. Tot seguit, Miquel Llabrés i Josep Robert Torrent incorporaren al paisatgisme un llenguatge plàstic modern i actualitzat.

Les referències a pintors de l’avantguarda, com ara Juli Ramis, Joan Junyer i Pere Quetglas, “Xam”, són incompletes i d’una gran brevetat. Això és així perquè s’ha pretès que la seva consideració fos la que corresponia al període que s’analitza, anterior a l’eclosió de l’informalisme i l’abstracció.

EL CLASSICISME PRE-ROMÀNTIC (1830-1870)

En els primeres decennis del XIX, Mallorca conegué transformacions profundes. Dins d’aquest marc, l’interès per la pintura s’incrementà i donà lloc a una etapa d’intensa creació plàstica. L’inici d’aquest període coincidí amb la mort de Ferran VII (1833) i la proclamació de la regència de Maria Cristina. El seu final coincidí amb l’esclat de la revolució de setembre de 1868, que destronà Isabel II.

El 1830, arran de l’ocupació d’Alger per França, desaparegué l’assot del cors nord-africà. Aquest fet, que implicà un tall profund amb el passat, permeté el desenvolupament del comerç amb l’exterior i l’augment dels nivells interiors d’activitat econòmica.

D’altra part, l’avanç del liberalisme propicià la implantació de canvis i de reformes que afectaren els àmbits de la propietat, l’organització social, els nivells d’instrucció, les creences i el pensament.

Els dos fenòmens esmentats (desaparició del cors i avanç del liberalisme) crearen les condicions perquè es desplegàs una etapa de creació plàstica de gran qualitat, que comptà amb el suport d’una demanda puixant.


Desaparició del cors nord-africà (1830)

A partir de 1830 es donà un procés d’avanç, accelerat i ràpid, del comerç, gràcies a la desaparició del cors. La competitivitat de la producció insular i la capacitat d’adaptació del sistema productiu als requeriments de la demanda exterior varen ser els elements en els quals es basà el progrés econòmic.

Gradualment, les exportacions tradicionals de blat i d’oli perderen pes en favor d’altres mercaderies més rendibles (garroves, llegums, vi, aiguardent i calçat). Els superàvits de la balança d’operacions corrents generaren increments de la renda. La producció deixà de mirar només el mercat interior per obrir-se a l’exterior. L’augment de l’activitat econòmica permeté la transformació d’una economia de subsistència en una economia més dinàmica i rendible.

En aquest marc, es produí el desenvolupament de diverses especialitzacions agrícoles com la vinya, que es localitzà sobretot a Felanitx. A més, es donà un procés d’industrialització que es concentrà en el tèxtil i en el calçat.


Millora del transport exterior (1834)

El 1834 s’establí el primer servei, no regular, de transport de passatgers i mercaderies entre Palma i Barcelona.

A la vista dels resultats, un grup de comerciants i financers mallorquins decidí de crear una empresa destinada a explotar de manera regular, i amb freqüència setmanal, el servei esmentat. Amb aquesta finalitat es va adquirir el vapor El Mallorquín, que inicià la seva singladura l’octubre del 1837.


La desamortització de Mendizàbal (1834-51)

L’Església es veié bocada a una situació de pèrdua d’influència, de rendes i de patrimoni arran de la desamortització de Mendizàbal (1834). Concebuda pels il•lustrats del XVIII, la desamortització es proposà d’evitar la concentració de la propietat en poques mans i de retornar a l’àmbit del mercat bona part dels béns eclesiàstics, municipals, del patrimoni reial i de la Inquisició. Hi hagué diversos processos de desamortització. El més important va ser el del període 1834-51.

D’altra banda, l’aristocràcia patí una pèrdua progressiva de pes econòmic a causa de l’emergència d’una nova burgesia, de base comercial, naviliera i industrial, que s’enriquí gràcies a un comerç força actiu amb Amèrica, la Península, el sud d’Europa i el nord d’Àfrica. La reducció de la quota d’excedent de la vella aristocràcia, allunyada del procés de transformacions econòmiques, va provocar una reducció de la demanda de pintura. L’augment de la quota d’excedent de les famílies navilieres i mercantils generà un nou corrent de demanda, amb preferències específiques i temes propis.

Les relacions entre el públic i la producció artística eren pràcticament inexistents. La necessitat de possibilitar-les i impulsar-les era palesa. Atès això, la Diputació Provincial de Balears organitzà, a partir de 1848, diverses exhibicions denominades Exposicions Industrials, de caràcter no regular, encaminades a acostar la pintura al públic.


Reformes urbanes i obertura interior de Palma

Palma es convertí en centre d’atracció d’una immigració provinent del camp, atreta per les oportunitats derivades del progrés econòmic i de l’ampliació del comerç amb l’exterior.

La desamortització serví perquè diversos espais urbans es dedicassin a places d’ús públic i a l’obertura de noves vies de circulació. Així, aparegueren la plaça Major, la plaça de la Reina (1864), el carrer del Conquistador (1845), la costa de la Seu (1842-45), la plaça de Sant Francesc (1855), el carrer del Palau Reial (1868), la plaça d’en Quadrado, etc.

Es reordenà l’espai del Born i s’hi construí (1825) el passeig del Born. En el seu perímetre es col•locaren bancs d’obra i arbres. El passeig es convertí en el lloc de trobada i esplai de la joventut benestant de la ciutat. El 1827, es féu una reforma semblant a la Rambla.

També es feren algunes reformes interiors no derivades directament de l’aplicació a nous usos dels espais desamortitzats. Entre 1862 i 1975, es va obrir, en forma de gran via, el carrer de Colom, destinat a facilitar la comunicació rodada entre la plaça Major i la mar a través de la plaça de Cort i els nous carrers del Palau Reial i del Conquistador.

A l’exterior de les murades, més enllà dels 1.250 m de servitud, sorgiren nuclis residencials d’estiueig. Devers el 1830 s’inicià la creació de sa Vileta, son Serra, son Llull i son Rapinya. A l’entorn de 1850 començà la formació dels ravals del Tereno, Portopí i es Molinar.

Per millorar les condicions sanitàries de la ciutat i reduir la incidència del paludisme, el 1848 es va dessecar el pla de Sant Jordi.


Creació de l’Institut Balear (1836)

Un dels objectius prioritaris de la burgesia fou la implantació a Palma dels estudis de batxillerat, que es consideraven imprescindibles per donar suport al procés de desenvolupament econòmic.

L’any 1836 es creà l’Institut Balear, que ocupà els locals de l’antic convent de Monti-sion.


Les primeres societats recreatives i mutualistes

La societat tradicional es caracteritzava per l’absència d’associacions cíviques de caràcter recreatiu, cultural, assistencial, ideològic i esportiu. Aquesta situació entrà en crisi en el decenni dels anys quaranta, en el decurs del qual sorgiren iniciatives que quallaren en la creació d’institucions privades. Algunes assoliren una incidència important. El 1840 un sector de la burgesia creà el Casino Palmesà, de caràcter recreatiu i cultural. L’Associació Patriòtica es transformà l’any 1841 en la societat Casino Balear, que s’orientà a la difusió dels ideals de llibertat i progrés i, alhora, a l’organització d’actes recreatius.

L’any 1847, es fundà el Liceu Balear i el 1851 aquesta societat i el Casino Palmesà es fusionaren per crear el Cercle Mallorquí, que reuní una àmplia representació de la burgesia. El 1853, es fundà el Casino Artístic i Industrial, destinat a la classe treballadora. En aquests anys també sorgiren les primeres societats mutualistes de caràcter popular, com la Protectora (1844) i l’Assistència Palmesana (1858).


Fundació de l’Acadèmia (1849)

La Societat Econòmica Mallorquina d’Amics del País, fundada el 1778, reuní les energies dels il•lustrats. Una de les primeres iniciatives fou la creació i el sosteniment d’una escola de dibuix, l’Acadèmia de Nobles Arts. A partir d’aquesta experiència i gràcies a les gestions de Bartomeu Sureda i Miserol, l’any 1849 es creà l’Acadèmia Provincial de Belles Arts, que restà sotmesa a l’Acadèmia de San Fernando, de Madrid.

La implantació de l’Acadèmia donà un gran impuls a les concepcions classicistes i academicistes. Els primers presidents de la nova entitat varen ser Joan Despuig Safortesa (1849-53) i Faust Morell Orlandis (1853-80).

L’Acadèmia, de segon grau, solament podia impartir estudis mitjans, ja que els superiors eren reservats a les acadèmies de primera classe (Barcelona, València, Sevilla, etc.). Malgrat això, es feren diversos intents per aconseguir la incorporació d’estudis superiors.


Quatre grans mestres

Les principals figures de la pintura practicaren un classicisme convençut, per bé que tardà i de formes moderades. Destacaren Agustí Buades Frau, Salvador Torres Sanxo, Faust Morell Orlandis i Joan Mestre Bosc. Les seves creacions elevaren el nivell de la pintura i el seu grau d’acceptació. A més, iniciaren un procés que posà les bases dels avanços que la pintura mallorquina assoliria en el darrer terç del segle. Els quatre mestres esmentats, malgrat la importància de les seves aportacions, no han obtengut encara el reconeixement que mereixien.

A partir dels anys trenta excel•liren dues figures eminents. Agustí Buades Frau (Palma, 1804-1871) s’especialitzà en el retrat. També va fer obres de temàtica religiosa i paisatges de taller. Féu retrats per a l’aristocràcia, la burgesia comercial, institucions públiques i institucions eclesiàstiques. Destaquen els retrats de Ramon Despuig, comte de Montenegro (1834), Miquel Lladó, batle de Palma (1860) i Bartomeu Sureda Miserol (1838). Salvador Torres Sanxo (Palma 1799-1882) va ser professor de la sala de dibuix de l’Acadèmia de Nobles Arts de Palma fins que ingressà a la Companyia de Jesús. Treballà la temàtica religiosa i d’història. Després de l’exclaustració de les ordres religioses (1835) tornà a Mallorca, on realitzà la tela central del retaule de la capella de Sant Pere, de la Seu. La seva obra incorpora elements neoclàssics i renaixentistes.

En els anys cinquanta s’incorporà a l’activitat plàstica una nova generació de grans mestres, amb dues figures de gran relleu. Faust Morell Orlandis (Palma, 1821-1880), hisendat, aristòcrata, polític i pintor, es dedicà a temes religiosos i d’història. Presidí l’Acadèmia Provincial de Belles Arts i el Foment de la Pintura i Escultura (1876-1880). La seva obra, adscrita a un classicisme pur, tengué una extraordinària influència. Joan Mestre Bosc (Palma, 1824-1893) treballà el retrat, la qual cosa no impedí que prestàs atenció als temes d’història, bíblics i al paisatge. A partir de 1875, condicionada per la prosperitat que es donà associada a la Restauració, la seva obra s’orientà vers un realisme que accentua els elements d’elegància i distinció.


Dos grans animadors del món de la pintura

El món de la pintura es veié animat i fortament dinamitzat per les gestions de dues personalitats capdavanteres: Bartomeu Sureda i Joan O’Neille.

Bartomeu Sureda Miserol (Palma, 1769-1851), empresari, enginyer mecànic, gravador i pintor, estudià dibuix a l’Acadèmia de Nobles Arts de Palma. Fou director de les Reales Fábricas de Paños de Guadalajara, de la fàbrica de vidre de San Ildefonso i de la fábrica de ceràmica de la Moncloa. Jubilat, tornà a Mallorca el 1836. Introduí diverses innovacions, com ara el teler de la llançadora volant i l’asserradora de xapes fines per a la indústria del moble. Impulsà la tècnica de la litografia i donà suport a l’Acadèmia de Nobles Arts. Realitzà aquarel•les, dibuixos, gravats, litografies i pintà paisatges, de format petit i factura lluminosa, inspirats en Claudio de Lorena (1600-1682).

Joan O’Neille Rossinyol (Palma, 1828-1907), aristòcrata, hisendat i pintor, va ser secretari de l’Acadèmia Provincial de Belles Arts i del Foment de la pintura i Escultura. La seva afecció al paisatge el mogué a fer que visitassin Mallorca els paisatgistes Aureliano de Beruete (1874 i 1877) i Carlos de Haes (1877). Encomanà la seva afecció a Ricard Anckermann i Antoni Ribas, amb els quals sortí sovint a pintar al ras. Escriví Tratado del paisaje (1862), destinat a recollir regles i instruccions per facilitar la pràctica de la pintura de paisatge. És considerat l’impulsor del moviment paisatgista mallorquí.

EL MOVIMENT ROMÀTIC (1870-1900)

A partir dels primers anys seixanta es consolidà la prosperitat del comerç amb l’exterior i aparegué una burgesia de segona generació, menys atrafegada que l’anterior, menys austera i més interessada en la pintura. Les seves preferències es decantaren pel realisme, els temes de caire brillant i els elements de sumptuositat i virtuosisme, aliens als gustos de la generació anterior. Alhora, es donà la irrupció d’una nova generació de pintors joves.

A Europa feia anys que s’havia imposat un nou corrent artístic, el romanticisme. El seu èxit es basà en l’esgotament del classicisme, l’acostament als gustos populars i l’afirmació de la llibertat de creació.


Una nova generació de grans mestres

A la dècada dels anys setanta sorgí una generació nova de grans pintors: Gaspar Terrassa (1840-1910), Ricard Anckermann (1842-1907), Joan Bauzà (1844-1915), Bartomeu Maura Montaner (1844-1926), Antoni Ribas Oliver (1845-1911) i Antoni Fuster Fortesa (1853-1910).

L’assumpció dels nous corrents vigents a Europa, acostats al romanticisme i basats en la llibertat de creació, constituïren el tret diferencial dels nous mestres. Els seus viatges a París, Londres, Roma, Barcelona i Madrid, els posaren en contacte amb els cercles més avançats quan el romanticisme plàstic havia iniciat la seva fragmentació tot donant lloc al naixement de noves formulacions, com és ara el paisatgisme, el realisme, l’historicisme, l’exotisme i l’ecleticisme.


Fundació del Foment de la Pintura (1876)

A Barcelona s’havia creat, i hi havia funcionat amb resultats positius, la Societat per a les Exposicions de Belles Arts. Era una entitat privada, impulsada pels mateixos artistes, orientada a obrir per a la pintura canals nous de venda. Arribà a construir i mantenir (1868-74) un palau de Belles Arts a Barcelona, en el qual es feren exposicions periòdiques. El 1870, organitzà una exposició extraordinària en la qual participaren dos artistes mallorquins, Joan Bauzà i Antoni Ribas. El 1871, organitzà una exposició general en la qual Joan Bauzà va obtenir una medalla de primera classe.

L’experiència de l’esmentada societat i l’existència d’una demanda emergent de pintura que s’avenia malament amb el sistema antic de l’encàrrec, feren que s’obrís pas la idea de crear a Palma una societat artística similar. L’objectiu bàsic consistia a popularitzar el gust per l’obra d’art, incrementar la seva demanda, facilitar les transaccions de petit nivell i, sobretot, fer possible que la producció entràs, directament i lliurement, en contacte amb el públic.

Ricard Anckermann, amb la col•laboració d’Emili Pou, enginyer de camins i afeccionat a l’art, decidí promoure la creació de la nova societat, que es digué Foment de la Pintura i Escultura. Emili Pou va ser el primer signant del document de constitució, la qual cosa li valgué el mèrit de ser reconegut com el primer fundador de la societat. Entre els pintors signaren el document Ricard Anckermann, Joan Bauzà, Faust Morell, Antoni Ribas, Joan O’Neille, Gaspar Terrassa, Antoni Fuster, Francesc Maura, Salvador Torres, Ricard Carlotta, Agustí Buades, Damià Boscana, etc. Entre els afeccionats a l’art signaren el document Ernest Canut Choussat, Miquel Fluxà Palet, Gabriel Maura Montaner i d’altres.

La societat restà constituïda a començaments de març de 1876, amb domicili social al carrer Constitució, núm. 92. La primera Junta Directiva, presidida per Faust Morell Orlandis, aconseguí el patrocini de l’Acadèmia Provincial de Belles Arts i el suport econòmic de la Diputació Provincial i de l’Ajuntament de Palma.

La vida de la societat es basà en l’organització d’exposicions ordinàries, de periodicitat mensual, destinades a la venda per mitjà del sistema de sorteig entre els associats. A més, féu una exposició extraordinària anual, que habitualment es feia el mes de desembre. L’experiència reeixí i la societat tengué una vida duradora. El públic pogué manifestar lliurement les seves preferències i els artistes s’acostumaren a escoltar els dictats de la demanda. L’entesa entre els dos pols del mercat féu que la producció s’incrementàs notablement i la demanda presentàs un dinamisme desconegut fins aleshores.

Després de la mort de Faust Morell, varen ser presidents de l’entitat Ricard Anckermann i Alexandre Rosselló. Amb caràcter accidental ho varen ser Antoni Ribas i Joan O’Neille. Exerciren el càrrec de secretari Joan O’Neille i Antoni Ribas.


Carlos de Haes visita Mallorca (1877)

Aureliano de Beruete, deixeble de Carlos de Haes, visità Mallorca la primavera del 1874, convidat per Joan O’Neille. Tornà el mes de gener del 1877 amb Carlos de Haes. La premsa donà compte del fet i digué que havien reconegut l’illa en companyia de J. O’Neille.

Les estades a Mallorca de Beruete i la venguda de Carlos de Haes serviren per impulsar el paisatgisme, al qual O’Neille dedicava tota la seva devoció des de feia anys. En diversos documents consta que s’agradava de fer passejades pel camp en companyia de dos pintors joves, Antoni Ribas i Ricard Anckermann, per trobar indrets pintorescos i prendre apunts. La pintura feta al ras (plenairisme) havia estat coneguda a París per Anckermann. La tela Antoni Ribas i la seva germana Concepció pintant a l’aire lliure, del 1872/1873, n’és un exponent rellevant.

L’interès de Joan O’Neille, el mestratge de Carlos de Haes i d’Aureliano de Beurete i l’experiència parisenca d’Anckermann contribuïren a posar les bases per al desenvolupament de la pintura de paisatge. La resposta del públic a través del Foment de la Pintura donà suport decidit al paisatgisme, que esdevengué el gènere de més demanda.

Dos paisatgistes eminents

El realisme, en la seva vessant paisatgística, comptà amb dos grans mestres: Antoni Ribas Oliver i Antoni Fuster Fortesa.

Antoni Ribas Oliver (Palma, 1845-1911) realitzà retrats, obres de gènere, temes costumistes, però excel•lí com a paisatgista. Evolucionà des de posicions naturalistes fins a un realisme minuciós, brillant, intimista i evocador, que aconseguí una gran acceptació. Gràcies a Ribas el paisatgisme esdevengué una temàtica obligada per a tots els pintors.

Antoni Fuster Fortesa (Palma, 1853-1902), fill d’una família acomodada de comerciants, féu una obra que reflecteix una realitat assossegada, ordenada, acollidora i encisadora. Hi incorpora referències romàntiques més paleses que les d’Antoni Ribas.


Realisme i costumisme

El corrent realista no solament donà lloc a la difusió del paisatgisme, sinó que, a més, orientà l’interès d’artistes i del públic vers la pintura destinada a reflectir la realitat humana i social. La història anònima, senzilla i quotidiana de les persones constituí un motiu d’interès artístic perquè a través d’aquesta és possible de copsar el batec de la vida.

La realitat humana, des de l’anècdota a la categoria, alimentà un procés de creació artística que tengué en Joan Bauzà el seu exponent més destacat. Sota la seva influència, prestaren també atenció a aquest vessant del realisme Antoni Ribas i Ricard Anckermann.

Joan Bauzà Mas (Palma, 1844-1915), fill d’una família de comerciants benestants, féu obres d’història, paisatges, temes costumistes i composicions de figura. Les seves descripcions, sòbries i allunyades del preciosisme fortunyista, no es limiten a la superficialitat de l’anècdota, sinó que pretenen comunicar l’emoció que es deriva d’una realitat que és transcendent perquè és humana. La pintura (ca. 1880) és una apologia del procés de creació artística. Vell malloquí acompanyant el viàtic (1888) és una reflexió sobre la brevetat de la vida i la inevitabilitat de la mort. Notícies de Cuba (1896) és un contundent al•legat contra la guerra. Interior de la Llonja (1901) és l’exaltació de la perennitat de la pintura. Anciana a la Llonja (1902) és el mirall de la lucidesa que s’assoleix amb l’ancianitat. Jaume I i els germans Montcada (ca. 1909) explica l’ambígua superioritat de l’experiència dels grans sobre la gosadia dels joves.


La pintura d’història

El paisatgisme, el realisme costumista i els temes d’història varen ser els eixos de la pintura. Les obres d’història eren considerades les de més nivell. En feren Anckermann, Bauzà, Joan Mestre, Antoni Ribas, Ricard Carlotta i, més tardanament, Faust Morell Bellet.

L’evocació de les gestes i els personatges del passat, sobretot de l’edat mitjana, constituí un motiu que suscità l’interès del romanticisme europeu. A Espanya, prestigiaren aquest tipus de pintura les Exposicions Nacionals de Belles Arts que, bianualment, tenien lloc a Madrid. La teatralitat i la solemnitat de les obres d’història resultaven grates a una societat benestant, protagonista i beneficiària d’una notable prosperitat econòmica.

A Mallorca, la demanda d’aquest tipus de pintura provengué d’institucions públiques, d’entitats privades, d’aristòcrates, de comerciants i d’hisendats.

Ricard Ankermann, tot just després d’arribar de París i Londres, va fer per al palau del rei Sanç, de Valldemosa, diverses obres amb motius de la història de la vila. Per al paranimf de la Universitat de Barcelona realitzà (1884) Els Consellers de Barcelona demanen a Alfons V reial cèdula per a la creació d’uns estudis generals a Barcelona (1405). L’any 1888 va obtenir el primer accèssit del concurs convocat per La Ilustración Española y Americana amb l’esbós de l’obra Recepció de Colom pels Reis Catòlics a Barcelona, de la qual féu una versió sobre tela. Per a la decoració de can Morell realitzà Juli César davant el bust d’Alexandre (1896). Per al Cercle Mallorquí pintà Lliurament de la Zuda (1898).

Joan Bauzà realitzà per al paranimf de la Universitat de Barcelona El cardenal Cisneros rep de mans del fill de l’impressor el darrer plec de la Bíblia Políglota Complutense (1884). Per al Cercle Mallorquí pintà Arribada a Palma de Carles V (1898). Per encàrrec de Valentí Schembri va fer Jaume I rep la submissió de walí de Mallorca (1910) i Carles V rep els Jurats de Ciutat (1910). Poc abans havia realitzat, amb pinzellada solta i esbossada, una obra de format petit, però de qualitat singular, Jaume I i els germans Montcada (ca. 1909).

Joan Mestre Bosc realitzà per a Antoni Blanes Rendició del walí de Mallorca al rei En Jaume (1878) i Salvació de Moisés de les aigües del Nil, actualment a la capella de Sant Salvador d’Artà.

Antoni Ribas féu (1902) Desembarcament a Santa Ponça per a la decoració de son Vida. Ricard Carlotta Miró pintà Martiri de Joanot Colom (1899) i altres obres d’història.

Faust Morell Bellet realitzà La batalla de Llucmajor (1902) i Entrada a Palma de Jaume I (1903), destinades als salons de son Vida. Per encàrrec de la Diputació Provincial va fer Jaume I atorgant la Carta de Franqueses a Mallorca (1919). Per iniciativa pròpia pintà Vetla de la despulla de Jaume III (1924) i Carels V adorant la Veracreu (1925), adquirides després de la seva mort per l’Ajuntament de Palma.


L’eclecticisme

El romanticisme, el realisme, el paisatgisme, l’historicisme i el classicisme de la primera meitat del XIX confluïren entre ells i donaren lloc a l’eclecticisme, caracteritzat per la combinació d’elements de tots els corrents. Contribuïren al seu eiximent diversos factors, com ara la publicació de les primeres històries d’art il•lustrades; els viatges dels pintors als principals centre d’animació artística; la creació dels grans museus de pintura; el desenvolupament de les comunicacions i la progressiva popularització de la imatge.

A Mallorca, el corrent eclecticista va estar dominat per Ricard Anckermann, la figura més eminent de la pintura del XIX. Val a dir que tots els pintors de la segona meitat de la centúria, d’alguna manera i en alguna mesura, reberen la influència de les propostes eclecticistes. Això no obstant, la figura capdavantera va ser Anckermann, un eclèctic tan pur com ric en recursos i habilitats.

Ricard Anckermann Riera (Palma, 1842-1907), nét d’un militar alemany de Leipzig, guanyà per oposició la càtedra de dibuix del natural i anatomia pictòrica de l’Escola de Belles Arts. El 1879 fou designat director del centre. La seva vàlua personal i artística i una forta personalitat, el convertiren en el líder de la pintura mallorquina del darrer terç del segle. A la seva empenta es degué la creació, el 1876, del Foment de la Pintura i Escultura i la seva animació tot al llarg de gairebé trenta anys. Les seves obres més conegudes són la decoració del palau del rei Sanç (Valldemossa), la concepció i l’execució de la decoració i les pintures del saló de ball del Cercle Mallorquí i la decoració del menjador de son Vida.

La decoració del saló de ball del cercle Mallorquí, probablement l’obra plàstica més important de la segona meitat del s. XIX a Mallorca, combina elements romàntics (la llibertat, el mal, la melangia, la innocència...) amb elements classicistes (Venus, Apol•lo, Artemis...), historicistes (referències a Guillem Mesquida, Ramon Llull...), exòtics (figures egípcies, pentinats i lligadures klaft...) i d’altres.

La composició de l’òvul és feta de tal manera que els seus perfils, deixant de banda la consideració dels diversos nivells en els quals es troben situats els personatges, dibuixen tres lletres: la i, la ela i la hac. Són els símbols de tres paraules: igualtat, llibertat i germandat/solidaritat. El sentit de l’obra transcendeix el contingut individual dels elements. La interpretació singularitzada de cada un d’aquests no és suficient per copsar el significat del conjunt. Anckermann, a través d’una simbologia complexa, diu que la llibertat, la igualtat i la solidaritat són els elements amb els quals és possible bastir un paradís a la terra.


LA RENOVACIÓ MODERNISTA (1900-1915)

El realisme postromàntic evolucionà cap a formules més agosarades i, cada vegada, més allunyades dels paràmetres propis de la fotografia amb la qual competia. A París s’imposà l’impressionisme, basat en visions de temes quotidians, desempallegats de grandiloqüència i solemnitat. El nou corrent artístic es recolzà en la utilització d’una paleta de tons clars i en una pinzellada lliure, solta i, adesiara, esbossada.

Santiago Rusiñol i Ramon Casas, arran de les seves estades a París, varen ser els importadors de les noves tendències a Catalunya. Les exposicions que feren a la Sala Parés (Barcelona) a partir del 1890 varen ser rebudes amb gran interès i causaren el trencament de la situació convencional anterior. Les seves propostes renovadores foren qualificades pel crític Raimon Caselles de modernistes, la qual cosa féu que el nou corrent fos conegut a Catalunya, i també a les Balears, amb aquest nom.

El darrers anys de la dècada dels noranta es visqueren en un clima generalitzat de crisi econòmica. En foren les causes el col•lapse del comerç amb les Antilles, la reducció dels nivells d’activitat de la indústria i els estralls de la fil•loxera de 1891-92. Conseqüentment, es registrà un procés d’emigració, que provocà la reducció de la població absoluta insular. La crisi econòmica i les seves seqüeles es perllongaren fins a la primera meitat de la segona dècada del nou segle.

El Saló Beethoven (1898)

L’ambient de preocupació i pessimisme que envaí la societat mallorquina en els darrers anys de la centúria no solament no impedí sinó que impulsà que la nova generació d’intel•lectuals, pintors, músics, professionals, empresaris i afeccionats a la pintura i a la música se sentís moguda a ocupar l’escena pública, i aportàs anhels de renovació, ambicions de modernitat i l’afany de redreçament d’una situació que demanava fórmules noves i idees noves.

En aquest context, un grup d’afeccionats a la música i a les lletres fundà a Palma la societat Saló Beethoven, en el qual s’integraren les antigues tertúlies musicals de can Joan Bennàssar i can Banquer. Els seus promotors varen ser Antoni Noguera Bennàssar, els germans Joan i Antoni Marquès Luigi, Melcior Oliver, Ferran Alzamora Gomà i Josep Tous Ferrer.

Les activitats de la societat s’iniciaren al llarg del 1898, pere bé la inauguració oficial va tenir lloc la vigília del dia de Reis del 1899 (5-I-1899). El nombre d’associats superà aviat els quaranta. Les activitats consistien en la realització de concerts vetlades musicals, lectures de poemes i de peces de prosa, homenatges en honor d’hostes il·lustres, banquets i tertúlies.

El local social, cedit per Josep Tous Ferrer, era situat al carrer de la Llum, en els baixos de la redacció de La Última Hora. El presidia un bust de Beethoven, modelat en fang, obra del jove escultor Miquel Frau.

En el local de la societat es realitzaren, ocasionalment, exposicions de pintura. Es poden esmentar les exposicions de Pere Blanes Viale de juny del 1899 i de Llorenç Cerdà de febrer de 1904.


La venguda a Mallorca de Degouve, Rusiñol i Mir

L’agost del 1899 arribà el pintor francès, nacionalitzat belga, William Degouve de Nuncques. Es relacionà amb Antoni Gelabert, Miguel Sarmiento, Ferran Moragues, Miquel dels Sants Oliver, Ricard Roca Amorós, etc. Restà a l’illa on va pintar i treballar fins a principis de 1902.

El 1900 s’establí a Mallorca el pintor català Joaquim Mir Trinxet amb el doble propòsit de conèixer Degouve i de trobar nous motius d’inspiració.

Santiago Rusiñol, convalescent d’una intervenció quirúrgica, amb companyia de l’esposa i de la filla, s’establí a Palma l’octubre de 1901 amb la intenció de fer-hi una estada llarga, que es perllongà fins a mitjan desembre de 1902. Hi va fer una nova estada entre la tardor de 1903 i el març de 1904. Posteriorment va visitar l’illa en diverses ocasions.

La presència simultània de Degouve, Rusiñol i Mir i les exposicions de Degouve i Rusiñol de 1902 constituïren un revulsiu per al món de l’art illenc, el qual posaren en comunicació amb les noves tendències de la plàstica europea. La influència d’aquests fets sobre els pintors mallorquins va ser important. Gairebé tots aclarien les paletes. Els sienes i els ocres es varen atenuar i alguns els substituïren per cadmis i blaus. El dibuix perdé importància davant les possibilitats expressives d’un nou llenguatge eminentment cromàtic.


Els primers crítics d’art

La turbulència del moment i l’agitació que es vivia en el món de la pintura propiciaren l’aparició dels primers crítics d’art professional. Aquests varen ser Joan Torrendell i Miguel Sarmiento.

Joan Torrendell Escalas (Palma, 1869- Buenos Aires, 1937), periodista, crític d’art i pensador, treballà a Palma, Barcelona, Buenos Aires i Montevideo. Fundà i dirigí Nova Palma, La Veu de Mallorca i La Roqueta. A l’Argentina fundà l’Orenella i l’editorial Thor. En els primers anys del segle publicà crítiques d’art a La Almudaina, La Roqueta i Nova Palma. Defensà la renovació de la pintura, el corrent modernista i la necessitat de superar el paisatgisme academicista.

Miguel Sarmineto Salom (Las Palmas, 1876-1926) fou redactor i crític d’art de La Última Hora i pintor. El 1902, realitzà el teló de boca de l’escenari del Teatre Líric. Defensà la pintura modernista, especialment la d’Antoni Gelabert, i s’oposà al convencionalisme de la pintura tradicional.


Exposicions d’Antoni Gelabert (1902)

El dia 28 de setembre de 1902, Antoni Gelabert inaugurà la primera exposició individual. Ho féu, de la mà de Santiago Rusiñol i Joaquim Mir, a la Sala Parès, de Barcelona. Hi presentà una vintena d’obres. Tenia 25 anys.

Que un pintor mallorquí fes una exposició individual a Barcelona no tenia precedents. Per això, acabada l’exposició i de retorn a Palma, Gelabert rebé l’homenatge dels seus amics, que li dedicaren un dinar-banquet en el restaurant can Tomeu el diumenge 12 d’octubre. Hi assistiren vint-i-vuit persones, entre les quals hi havia cinc pintors: Santiago Rusiñol, Gaspar Terrassa, Joan Fuster, Francesc Rosselló i Joan Pizà.

El mes de novembre del 1902, Antoni Gelabert va inaugurar a Palma una exposició individual en la qual presentà gran part de les obres exhibides a la Sala Parès. Hi afegí els retrats al pastel de Gabriel Alomar, Joan Torrendell, Rafel Ballester i Miguel Sarmiento. Val a dir que a Palma les exposicions individuals no eren habituals. Per això, les exposicions de Gelabert, especialment les de Palma, constituïen un fet que no podia deixar de provocar reaccions en una societat petita, predisposada a les enveges i amarada de gelosies. A més, la pintura de Gelabert aportava aires de renovació i, també, de crítica implícita respecte de la pintura tradicional.


La polèmica entre Sarmiento i O’Neille (1902-1903)

A finals de l’any 1902 es produí un debat públic entre els defensors de la nova i la vella pintura.

L’ambient estava escalfat des de l’exposició de Gelabert. Tot amb tot, l’espurna que féu esclatar la polèmica va ser l’article que Miguel Sarmiento publicà a La Última Hora el 20-XII-1902. Es referia a l’exposició habitual del Foment del mes de desembre. Entre d’altres coses va escriure: “Deixen aquests quadres la trista impressió d’un certamen de labors d’un col•legi de senyoretes”.

Nou dies més tard, el 29 de desembre, Joan O’Neille, president en funcions del Foment de la Pintura, adreçà al diari un comunicat “de protesta”, signat en nom dels socis artistes del Foment de la Pintura.

Seguiren intervencions de Miquel del Sants Oliver, Gabriel Alomar i Villalonga, Fèlix Escalas, Joan Torrendell i d’altres.

El Foment de la Pintura intervengué amb altres comunicats, llargs i reiteratius, escrits i signats per Joan O’Neille. Finalment, La Última Hora tallà la polèmica en negar-se a publicar el darrer comunicat del Foment, “atesa la manca d’interès per al públic”. Això no obstant, acceptà d’adjuntar-lo al número de 17 de gener del 1903 en un full solt, pagat pel Foment.

La poca equanimitat, l’escassa objectivitat, la inoportunitat i el grau d’apassionament dels comunicats del Foment erosionaren la cohesió i el prestigi de l’entitat.


Dos anys de grans canvis (1902-1903)

En el món de la pintura, el 1902 va ser un any agitat. Les exposicions de Degouve, Rusiñol i, sobretot, la de Gelabert engegaren un procés de debats i discrepàncies, que arribà més lluny del que era previsible. Els vols i els fonaments del món de l’art restaren commoguts.

En el decurs de l’any, el bisbe de Mallorca, Pere Joan Campins, comanà a l’arquitecte modernista Antoni Gaudí (1852-1926) la reforma interior de la Seu per adequar-la a la nova litúrgia. La importància del fet i les tensions que provocà impulsaren els canvis que es vivien en el món de la plàstica i donaren suport a les propostes renovadores.

D’altra banda, l’Ajuntament de Palma, després d’una llarguíssima tramitació, havia obtengut de l’Estat la cessió de les murades. Una vegada aprovat el Pla de l’Eixampla (Pla Calvet), obtengué la llicència per enderrocar-les. Les obres començaren l’agost del 1902.

El 1902 s’instal•là en el solar de l’Hort del Rei, de Palma, el primer cinematògraf. L’èxit popular que assolí fou proporcionat a la novetat de l’enginy i a la transcendència dels canvis que implicava i anunciava en els àmbits de la comunicació, l’entreteniment i la difusió de la imatge.

El dia 10 de febrer del 1903 s’inaugurà el Grand Hotel, instal•lat en un edifici modernista de nova planta, que decorà el seu menjador amb teles de Rusiñol i Mir. L’edifici i la decoració interior reforçaren i prestigiaren la nova plàstica.

En el curs del 1903, s’inicià a Palma el servei de subministrament d’energia elèctrica per a usos industrials, domèstics i d’enllumenat públic. Altrament, s’incrementaren i milloraren les comunicacions amb la Península gràcies a l’entrada en servei del vapor Miramar.


El Foment de la Pintura dóna pas al Cercle de Belles Arts (1904)

El Saló Beethoven es veié trasbalsat el març del 1904 per la mort del compositor Antoni Noguera, el seu principal promotor i animador.

D’altra part, el Foment de la Pintura i Escultura, tocat per les controvèrsies que s’havien suscitat a finals del 1902, necessitava una renovació profunda, un canvi d’imatge i un lideratge nou.

La Societat de Concerts Beethoven i el Foment de la Pintura, per raons d’interès mutu, acordaren fusionar-se. La nova entitat s’anomenà Cercle de Belles Arts. En fou elegit president Ricard Roca Amorós, industrial de relleu, deslliurat de compromisos anteriors. Es decidí de condicionar la nova seu, situada al passeig de la Constitució (avui passeig del Born), núm. 12, que s’inaugurà el 4 de desembre del 1904 amb una exposició col•lectiva i amb un concert a càrrec del jove pianista Antoni Torrandell.

La combinació de manifestacions pictòriques i musicals donà bons resultats. La vida de la societat s’animà, la seva projecció es consolidà i tot plegat dinamitzà el mercat de la pintura.


Meifrén, director de l’Escola d’Arts i Oficis (1907-1910)

El 9 de març del 1907 morí a Palma, als 64 anys d’edat, Ricard d’Anckermann, director de l’Escola d’Arts i Oficis (abans, Escola de Belles Arts).

El 22 del mateix mes, la premsa local informà del nomenament d’Eliseu Meifrén (1857-1940) com a nou director de l’Escola. Meifrén havia fet abans una breu estada a Mallorca per pintar. Era amic de Rusiñol i tenia 50 anys.

Ocupà el càrrec tres anys (1907-10). El seu mestratge i el seu prestigi abonaren i consolidaren l’acceptació dels corrents de renovació de la pintura.


La crisi del Cercle de Belles Arts (1910)

La bona marxa del Cercle de Belles Arts durant els primers anys d’existència i l’optimisme desmesurat d’alguns directius, feren que la societat passàs de l’animació a l’eufòria. El mes de setembre del 1907 acordà adquirir uns nous locals, amplis i costosos, a l’edifici que es construïa al carrer de la Marina (actualment d’Antoni Maura), devora el Teatre Líric. La inauguració del local es dugué a terme el mes de juliol del 1908.

El 8 de novembre es féu una Junta General Extraordinària per afrontar els problemes financers de l’entitat. La Junta Directiva hi proposà l’emissió d’un emprèstit de 6.000 ptes. a 15 anys, amortitzable a raó de 400 ptes. anuals. L’objectiu de l’operació era atendre les necessitats de finançament derivades de l’adquisició i del condicionament del local.

L’eufòria dels darrers dos anys, la manca de realisme d’algunes actuacions de la Junta Directiva i, sobretot, el fracàs de l’emissió d’obligacions, feren que la societat entràs en una situació irreversible de crisi.

Els darrers mesos del 1909, un grup nombrós de socis es manifestà força preocupat i inquiet. La poca atenció que es prestava a la pintura, la manca de regularitat en l’organització d’exposicions i la mala gestió econòmica de l’entitat n’eren les causes principals. Aquest estat de coses féu que alguns pintors i afeccionats a l’art decidissin de crear una nova societat.


L’Associació d’Artistes Pintors (1910)

El 12 de gener del 1910, es publicà la notícia de la propera constitució d’una societat dedicada a l’organització mensual d’exposicions-sorteigs. Per estalviar despeses no tendria locals propis i les exposicions es farien a can Lassalle, del carrer de Sant Nicolau, núm. 31, de Palma.

El mes de gener, s’acordà que la societat es diria Associació d’Artistes Pintors. Legalment constituïda, en va ser elegit president Ricard Roca. S’hi integraren els pintors Vicenç Furió, Francesc Rosselló, Llorenç Cerdà, Joan Pizà, Gaspar Terrassa, Antoni Gelabert, Pere Càffaro, Miquel Arcas, Joan Bauzà i Pilar Montaner. El dia 1 d’abril feren la primera exposició.

Els pintors Antoni Ribas Oliver, Joan Fuster, Joan Pellicer, Jordi Anckermann Ribas, Josep Pons Frau, Antoni Ribas Prats, Vicenç Llorens i l’escultor Joan Grauches, es mantengueren fidels al Cercle de Belles Arts. Les idees exagerades d’estalvi, la renúncia a uns locals adequats i la ruptura innecessària amb una entitat arrelada com era el Cercle no agradaren als vuit artistes esmentats. Tots ells dedicaren temps i esforços al redreçament de la situació del Cercle. La societat es traslladà a uns locals modests del carrer Constitució i inicià una nova singladura. Tot seguit, l’abril del 1910, reprengué l’organització de sorteigs mensuals.

La competència entre les dues societats animà el mercat, la qual cosa féu possible la viabilitat d’ambdues durant uns anys. La rivalitat inicial es dissipà progressivament i alguns membres de l’Associació d’Artistes Pintors, com ara Joan Bauzà, participaren en les exposicions del Cercle de Belles Arts.


La Lliga d’Amics de l’Art (1913)

La difusió i l’arrelament del modernisme en els àmbits de la plàstica, l’arquitectura i la literatura catalanes propiciaren, per reacció, el naixement d’un nou corrent, el noucentisme. Aquest reivindicava la vigència de les normes clàssiques de l’art, l’interès per les coses antigues, la vàlua de l’art tradicional i la importància de la senzillesa, l’austeritat, la sobrietat i el bon gust.

L’agost del 1913, aparegué a la primera plana de La Almudaina un manifest que anunciava la creació a Palma de la Lliga d’Amics de l’Art. Explicava el seu ideari noucentista i invitava els amants de Mallorca a adherir-s’hi. El document era signat per Francesc Salvà, Josep Ramis d’Aireflor, Antoni Gelabert, Joaquim Pascual, Francesc Rosselló, Joan d’Olesa, Miquel Ferrà, Francisco Bernareggi, Damià Vidal i Bartomeu Ferrà Juan. En dates posteriors es feren públiques les adhesions dels escriptors Joan Alcover, Miquel Costa i Llobera, Maria Antònia Salvà, Salvador Galmés, Llorenç Riber i Antoni M. Alcover. També s’hi incorporaren els pintors Joan A. Fuster Valiente, Joan Bauzà Mas, Joan Pizà i Faust Morell Bellet.


El Veloz absorbeix el Cercle de Belles Arts (1915)

La tensió i les inquietuds que provocà l’inici de la Gran Guerra enrariren el mercat de la pintura. D’altra part, el sistema de vendes mitjançant sorteigs mensuals no responia tan bé com anys enrera als gustos i a les preferències dels col•leccionistes i afeccionats a l’art. Es desitjaven canals més amplis, més directes i més lliures d’accés a l’oferta. L’arribada d’Anglada i d’un grup de pintors joves afegí elements de saturació i d’incertesa. El temps es presentaven difícils. Tot plegat féu que l’Associació d’Artistes Pintors i el Cercle de Belles Arts cercassin el suport d’una societat més gran i més forta. El Veloz Sport Balear s’agradà de les seves propostes i acceptà d’acollir-los.

El dia primer de gener de 1915, el Cercle de Belles Arts absorbí l’Associació d’Artistes Pintors i, tot seguit, fou absorbit per la societat recreativa i esportiva Veloz Sport Balear. Alhora, aquesta creà una secció dedicada a l’organització d’exposicions de pintura i de concerts de música, a la qual es donà el nom de Cercle de Belles Arts.

Exposicions al Veloz Sport Balear (1915)

L’avinentesa de l’absorció del Cercle de Belles Arts pel Veloz Sport Balear s’aprofità per fer, del 20 al 27 de gener, una exposició-sorteig. Hi hagué un lot de 200 ptes., dos de 100, quatre de 75 i deu de 50. Desset premis en total. Presidí la sala un retrat d’Emili Pou, en record de qui havia estat, l’any 1876, el primer signant del document de constitució del Foment de la Pintura i Escultura.

S’exposaren 50 obres de 10 artistes: Francesc Rosselló, Joan Fuster, Josep Pons Frau, Vicenç Furió, Joan Pizà, Llorenç Cerdà, Joan Pellicer, Miquel Arcas, Antoni Gelabert i Joan Bauzà. Aquest participava per darrera vegada en vida en una exposició. Morí el primer de març del 1915, als 70 anys d’edat.

El modernisme plàstic a Mallorca

El corrent modernista, que s’imposà a Catalunya el darrer decenni del XIX, incloïa i barrejava elements impressionistes, postimpressionistes, simbolistes i luministes.

A Mallorca, l’apogeu de la pintura modernista s’entengué entre els primers anys del nou segle i els primers anys de la segona dècada. En aquesta època, gairebé tots els pintors, amb poques excepcions, es deixaren influir pels grans mestres de la renovació plàstica: Degouve, Rusiñol, Mir, Meifrén i Gelabert. Feren una obra eminentment modernista Joan Fuster Bonnín, Pere Blanes Viale, Pilar Montaner i Sebastià Junyer Vidal. Un grup de pintors combinà l’academicisme amb la utilització de recursos modernistes, com ara Llorenç Cerdà i altres professors de l’Escola d’Arts i Oficis. Restaren al marge del modernisme Faust Morell Bellet i Vicenç Furió Kobs.


Rusiñol, capdavanter del modernisme

Santiago Rusiñol Prats (Barcelona, 1861-Aranjuez, 1931), pintor i escriptor, entre el març i l’abril de 1893, amb 32 anys, va visitar l’illa en companyia de l’escriptor i crític d’art Raimon Casellas, el metge Font Tomé i el seu secretari Genís Muntané. Amb motiu de la visita va pintar unes set o vuit teles. L’octubre de 1901 hi va tornar en companyia de l’esposa i la filla per passar-hi una temporada que es perllongà, amb breus interrupcions, durant catorze mesos. S’instal•là a l’hostal de can Barnils, del carrer de Conquistador i, després, a una casa del Terreno. Esdevengué un personatge popular, conegut i apreciat de tots. Participà assíduament a les tertúlies del Saló Beethoven, de can Tomeu i a les dels diumenges de can Joan Alcover.

Desplegà una gran activitat plàstica. El mes d’octubre de 1902 exposà als salons del Cercle Mallorquí i, tot seguit, al casino La Unión de Sóller. A mitjan desembre, acabades les teles destinades al Grand Hotel, marxà de Mallorca, la qual cosa fou motiu perquè els seus amics li dedicassin un comiat multitudinari al port de Palma. El gener de 1903 Antoni Gelabert, camí de París, el visità a Sitges. El 30 de gener va inaugurar a la Sala Parès una exposició de 31 quadres de Mallorca, 4 de València i 1 d’Horta.

Tornà a la tardor del 1903 i anà a Sóller, on pintà i escriví. El mes de gener del 1904, de Sóller estant, publicà quatre articles a La Almudaina en defensa d’Antoni Gelabert, arran dels atacs anònims que li feien des de les planes del diari La tarde. El febrer va pintar a Valldemossa. Poc després exposà al Saló Beethoven i als aparadors de can Bonet i de can Guasp. Marxà a Barcelona a mitjan març del 1904. El 22 de febrer de 1905 va ianugurar a la Sala Parès una exposició monogràfica titulada Impressions de Mallorca, que constava de 21 quadres amb temes de Sóller, de Valldemossa i del Torrent de Pareis. A partir d’aquestes dates va tornar sovint a l’illa, per bé que les visites s’espaiaren gradualment. Tot amb tot, hi mantengué el lideratge de la pintura fins més enllà del 1912.

Amb ell visitaren Mallorca molts pintors, com ara Ramon Casas, Miquel Utrillo, Joaquim Terruella, Oleguer Junyent i d’altres, que varen contribuir a consolidar a l’illa l’estètica modernista i el lideratge de Rusiñol.

El 1922, es va publicar L’illa de la Calma, que edità Antoni López. El 1923, l’Ajuntament de Palma, presidit per Guillem Fortesa Pinya, acordà dedicar a l’artista un carrer i organitzar un homenatge públic, que consistí en una funció de gala al Teatre Líric i un sopar al Grand Hotel. Alhora, a La Veda es féu una exposició del pintor i l’Ajuntament hi va adquirir la tela Bunyola.


Tres grans mestres del modernisme

La difusió del modernisme plàstic comptà, a més del mestratge de Rusiñol, amb les aportacions de tres grans pintors: William Degouve, Joaquim Mir i Eliseu Meifrén.

William Degouve de Nuncques (Monthermé/França, 1876- Stavelot/Bèlgica, 1935), pintor paisatgista i membre del grup simbolista La Jeune Belgique, féu part del “Cercle des XX” (1884-1893) i de “La Libre Esthétique” (1893-1914), que varen ser els nuclis de l’avantguarda pictòrica belga. Atret a Mallorca pel paisatge, hi treballà entre l’agost de 1899 i el gener del 1902, acompanyat de la seva esposa Juliette Massin, també pintora. Féu una exposició de comiat al Cercle Mallorquí el gener del 1902.

Després d’uns inicis simbolistes, a partir de l’estada a Mallorca, s’orientà cap a un paisatgisme que combinà un realisme minuciós amb una visió subjectiva i lírica. Féu una pintura d’empasts suaus, tocs lleugers i tons difuminats. Al Museu de Belles Arts de Brussel•les és representat per l’obra Puig Major.

Joaquim Mir Trinxet (Barcelona, 1873-1940) es va traslladar a l’illa per conèixer Degouve. Sota la influència de Degouve la seva pintura s’impregnà de simbolisme i derivà vers una interpretació exaltada del paisatge. Féu a Barcelona dues exposicions de temes de Mallorca (octubre de 1901 i 1903). Un accident a la Calobra, esdevengut en els primers mesos de 1904 posà fi a la seva etapa mallorquina. El 1907, obtengué una medalla de primera classe a l’Exposició Internacional de Belles Arts de Barcelona amb l’obra El Rovell/ Torrent de Pareis.

Eliseu Meifrén Roig (Barcelona, 1859-1940), amic de Rusiñol, en els primers anys del segle féu una estada breu per pintar. Després de la mort d’Anckermann, fou nomenat (1907) director de l’Escola d’Arts i Oficis de Palma. El 1910, abandonà el càrrec per traslladar-se amb la família a París. Contribuí de manera rellevant a refermar la renovació modernista.


Els modernistes mallorquins

El mestratge dels pintors catalans i l’èxit amb el qual exposaven a Barcelona paisatges mallorquins feren que el corrent modernista arrelàs a l’illa.

Tots els pintors es deixaren influir per l’esperit del nou corrent artístic, fins i tot els grans mestres com Anckermann, Ribas i Bauzà. Diversos pintors treballaren dins una línia bàsicament modernista. Aquest fou el cas d’Antoni Gelabert, Pilar Montaner, Joan Fuster i Pere Blanes.

Antoni Gelabert Massot (Palma, 1877- Deià, 1932), becat per l’Ajuntament de Palma, entre el gener i el juny de l’any 1903 estudià a l’Escola de Belles Arts de París. De caràcter complaent i servicial, convertí casa seva en el centre d’acollida de molts pintors de fora: Degouve, Rusiñol, Mir, Sargent, Meifrén, Brugnot, Anglada i d’altres.

La seva pintura, la més emblemàtica del modernisme a Mallorca, evolucionà des d’una concepció intimista i lírica de la realitat a una anàlisi molt personal del paisatge. El tema dels emparats, que predomina en la darrera etapa, constitueix un exponent de la simplificació de la pintura i de la seva capacitat de suggestió i emoció.

Joan Fuster Bonnín (Palma, 1870-1943), deixeble de Ricard Anckermann, dedicà els primers anys de professió a les composicions de figura humana, a l’oli i al pastel. A partir de l’inici del nou segle, sota la influència de Rusiñol, Mir i Meifrén, realitzà una producció paisatgística netament modernista. Després del 1915, evolucionà vers solucions acostades a Anglada. Excel•lí en el tractament de la gamma inabastable dels verds de Mallorca.

Pilar Montaner de Sureda (Palma, 1878-Valldemossa, 1961) es formà als tallers d’Antoni Ribas, Ricard Anckermann i Joaquim Sorolla. El 1910, encoratjada per Eliseu Meifrén, féu a Palma la primera exposició individual. La seva temàtica se centra en el paisatge de Valldemossa i de Palma, en el retrat (Unamuno, Rubén Darío, etc.) i en composicions de figura. La influència que rebé (1907-10) d’Eliseu Meifrén va ser decisiva per orientar el seu treball en una línia marcadament modernista.

Pere Blanes Viale (Mercedes,1878-Montevideo/Uruguai,1926) a París conegué Anglada i féu amistat amb Bernareggi. La seva obra, eminentment modernista, es complementa amb solucions academicistes i impressionistes.


Entre l’antiga i la nova pintura

L’impacte del modernisme sobre la pintura mallorquina va ser molt gran. El sector més partidari dels convencionalismes acadèmics no va ser aliè a aquest fenomen. Els pintors d’aquesta tendència prengueren del nou corrent un nombre elevat de recursos i solucions. D’acord amb la nova orientació de la pintura, prestaren al paisatge una atenció preferent i feren ús freqüent del llenguatge cromàtic modernista. Incorporaren als seus treballs el protagonisme de la llum i de la seva força expressiva.

El pintor més representatiu d’aquest corrent va ser Llorenç Cerdà, director de l’Escola d’Arts i Oficis de Palma. Al seu costat se situaren alguns professors de l’esmentada escola, com ara Francesc Rosselló, Joan Pizà, Pere J. Barceló i d’altres.

Llorenç Cerdà Bisbal (Pollença, 1862-Palma, 1955) fou professor de l’Escola d’Arts i Oficis de Palma. Obtengué la càtedra de dibuix a la mort d’Anckermann. En la primera etapa féu una producció de caire realista i costumista. Entre el 1904 i el 1919, sota la influència del modernisme, centrà l’atenció en el paisatge, especialment el de Pollença. A partir del 1920 s’acostà al luminisme de Sorolla.


Seguidors de la vella escola

A pesar que la influència del modernisme arribà a gairebé tots els pintors, alguns en restaren al marge. Entre aquests cal esmentar Faust Morell Bellet i el seu deixeble Vicenç Furió Kobs.

Faust Morell Bellet (Palma, 1851-1928) realitzà retrats, quadres religiosos, alguns paisatges i obres de gènere. Mantengué una relació intensa amb els pintors espanyol més destacats del moment. El visitaren a casa seva Joaquim Sorolla (1919), Ignacio Zuloaga (1927) i d’altres. Participà en diverses exposicions organitzades amb fins benèfics. L’any 1912 féu una exposició individual al Cercle Mallorquí. La seva rellevància social i el seu prestigi personal varen constituir un contrapunt davant els agosaraments renovadors de la pintura.

SOTA EL LIDERATGE D’ANGLADA (1915-36)

Durant la segona dècada del segle es donà una progressiva recuperació de l’activitat econòmica. El mercat de la pintura s’animà. Augmentà el volum de transaccions i s’incrementà el nombre d’exposicions.

En aquest marc es registraren dos fets rellevants. D’una banda, el Cercle de belles Arts del Veloz Sport Balear es mostrà incapaç d’acollir i donar cabuda al procés d’ampliació i transformació del mercat de la pintura. D’altra banda, la presència d’Anglada i d’un grup nombrós de pintors, deixebles i amics seus, aportà elements de dinamització de l’oferta i la demanda d’art.

En el món de la creació plàstica s’imposà el lideratge d’Anglada, que només fou contestat per dos grups minoritaris: els noucentistes i els avantguardistes.

Pel que fa al mercat de la pintura, l’antic sistema de vendes per mitjà de sorteigs fou desplaçat i substituït per la fórmula de la venda directa que popularitzaren les exposicions de La Veda (1916-28). El 1928, l’obertura de les Galeries Costa significà l’aparició de la primera empresa especialitzada en la producció de serveis d’intermediació de pintura. La seva presència aportà al mercat fluïdesa, dinamisme i professionalitat.


Anglada s’estableix a Mallorca (1914)

L’arribada d’Hermenegild Anglada, acompanyat d’un grup de pintors joves, marcà una fita important en el curs de la història local de la pintura.

El prestigi i l’anomenada internacional d’Anglada, l’èxit de vendes a l’estranger, el colorisme vibrant, l’agosarament de la pinzellada, el decorativisme de les composicions, els empats generosos, la temàtica fantasiosa i una forta personalitat artística torbaren el món insular de la pintura i el condicionaren fortament. Altrament, Mallorca i els seus pintors li descobriren la importància del paisatge.

Sota l’influx d’Anglada, els pintors tengueren noves motivacions per cercar solucions renovadores i assajar nous sistemes de composició. La pinzellada és féu més gruixuda i més empastada. La paleta cobrà intensitat i força. Es renovà l’interès pel retrat i les composicions de figura.

La iconografia d’Anglada, sobretot la de les figures femenines, deixà sentir la seva capacitat de suggestió entre els pintors. En aquest sentit cal esmentar tres obres destacades: Dona asseguda en una butaca (1907), d’Antoni Gelabert, Al•lota endiumenjada/Gitana (1914), de Joan Bauzà, i Retrat de l’esposa (1915/17), de Joan Fuster.

Adoptaren posicions divergents de les d’Anglada els pintors més acostats al corrent noucentista (Ferrà i Fuster Valiente) i els avantguardistes Jacob Sureda, Joan Junyer i Juli Ramis.


El saló àrab de La Veda (1916-1928)

La secció artística Cercle de Belles Arts del Veloz Sport Balear no reeixí segons els projectes dels promotors. Les vendes de pintura mitjançant el sistema de sorteigs mensuals no satisfeien al públic. El mercat demanava nous mètodes de comunicació entre l’oferta i la demanda.

La societat recreativa La Veda, per iniciativa de Gabriel Villalonga Olivar i Maties Mut, el 1916 acordà destinar l’anomenat saló àrab de la seva seu a la sala d’exposicions. La temporada 1916-17 s’inaugurà amb una exposició de Roberto Montenegro a la qual seguiren exposicions de Hans Popplreuter, Antoni Gelabert i Joan Fuster. La temporada es tancà amb una exposició col•lectiva. Els resultats varen ser positius pel volum i la qualitat de l’obra exposada i per la bona acollida del públic. La temporada 1917-18 s’obrí amb una mostra col•lectiva de luxe que, sota el títol de Saló de Tardor, reuní obres de vint-i-quatre artistes. La temporada 1919-20 va ser la més important. El seu punt culminant vengué donat per les exposicions de Tito Cittadini i Francisco Bernareggi, que els consagraren com a figures capdavanteres.

El saló de La Veda esdevengué un centre permanent d’exposicions, a través del qual mostraren la seva producció tots els pintors. Hi exposaren Roberto Montenegro (1916 i 1918), Antoni Gelabert (1917 i 1921), Joan Fuster (1917, 1919, 1924 i 1926), Tito Cittadini (1920 i 1927), Erwin Hubert (1920), Llorenç Cerdà (1921, 1922, 1924 i 1927), Narcís Puget (1921), Joan Junyer (1925), Anglada (1927), Francisco Bernareggi (1920 i 1928) i molts d’altres.

El 1928, el canvi de seu de la Veda determinà la desaparició del saló àrab.


Exposició Regional d’Art (1920)

Arran de l’animació que es vivia en el món de la pintura, l’Ajuntament de Palma, per iniciativa del regidor Ferran Pou Moreno, organitzà una exposició destinada a reunir obres de tots els pintors de l’illa. La manifestació, convocada en forma de concurs, comptà amb un jurat presidit per Hermén Anglada i integrat, a més, per Joaquim Pascual i Josep M. Tous i Maroto.

Es presentaren més de cent obres i se’n seleccionaren unes setanta. Entre d’altres, hi participaren Antoni Gelabert, Joan Fuster, Pilar Montaner, Joan A. Fuster Valiente, Tito Cittadini, Pere Càffaro, Cristòfol Pizà, Francesc Rosselló, Joaquim Tudela, Josep Tarrés, Joan Pizà, Miquel Arcas i Luis Derqui.

S’atorgaren dos primers premis de 3.000 ptes. El de la secció primera, l’obtengué Gabriel Villalonga Olivar per Puig Tomir. El de la segona va ser per a la tela Ferida a la muntanya de Tito Cittadini.


Segona Exposició Regional d’Art (1921)

Diversos sectors d’opinió es varen manifestar en desacord amb els premis de l’exposició de l’any 1920. Es digué que reflectien la personalitat aclaparadora d’Anglada i la debilitat dels altres dos membres del jurat.

L’Ajuntament de Palma, a la vista d’aquests fets i tenint en compte que l’exposició de l’any 1920 havia obtengut l’èxit previst, acordà convocar una segona exposició que es féu el mes de juny de l’any 1921.

La manifestació també tengué forma de concurs. Integraren el jurat Hermén Anglada, Tito Cittadini, Francisco Bernareggi, Bartomeu Ferrà i Joan Antoni Fuster Valiente. La presidència correspongué a Anglada.

La participació d’artistes i l’assistència de públic varen ser similars a les de l’any anterior. El primer premi s’adjudicà a Cristòfol Pizà per Acàcies i el segon, a Pere J. Barceló per Estellencs.

La presidència d’Anglada a les dues Exposicions Regionals d’Art suposà la consagració oficial del lideratge de l’artista.


Anglada, impulsor d’una nova etapa

Anglada i els deixebles que l’acompanyaren varen formar un grup que mai no volgué ser tancat, que cercà de relacionar-se amb els pintors mallorquins, que tractà d’integrar-se en la societat illenca i que s’acostà al públic a través d’exposicions individuals i col•lectives.

L’entorn d’Anglada s’amplià amb la incorporació d’altres pintors, com ara Francisco Vecchioli, Guillem Bestard, Bartomeu Seguí Palou, Joan Vives Llull, Dionís Bennàssar i Simeó Cerdà. El grup inicial es dispersà en bona part poc després d’acabar la Gran Guerra, en decidir molts dels seus components tornar als països d’origen.

H. Anglada, els seus deixebles sud-americans i els seus deixebles d’aquí marcaren profundament la pintura mallorquina des del 1915 fins més enllà del final de la Guerra Civil.

Hermenegild Anglada Camarasa (Barcelona, 1871-Port de Pollença, 1959) s’instal•là a París el 1897 i l’any següent participà al Salon du Champs de Mars, que convocava els pintors més avançats. El 1902, inicià un seguit d’exposicions a Alemanya, Regne Unit, Itàlia, Holanda i Bèlgica, la qual cosa li permeté de bastir una projecció internacional. Entre 1897 i 1904, realitzà obres de petit format, amb temes de la nit parisenca.

El 1904 va fer una estada a València, important per al desenvolupament de la seva iconografia i, tot seguit, tornà a París. Possiblement el 1909 vengué a Mallorca, atenent els consells d’Antoni Gaudí. L’agost del 1913, visità l’illa amb alguns deixebles: Tito Cittadini, Roberto Montenegro, Gregorio López Naguil, Rodolfo Franco i Jorge Enciso. El juliol de 1914, abans de l’esclat de la Gran Guerra, s’establí a la cala de Sant Vicenç i, poc després, al Port de Pollença. Entre 1904 i 1914 realitzà figures de cos sencer (la valenciana, l’alacantina, la madrilenya), que sovint porten algun objecte: un ventall, una gerra, una pinta, etc. A partir de 1911 s’imposà el tema de les gitanes.

De Mallorca estant, consolidà i incrementà la seva projecció internacional. En els anys de la Gran Guerra exposà a Barcelona, Madrid, Bilbao i Buenos Aires. L’any 1920 tornà a exposar a París. El 1924, amb el suport del Carnegie Institut, féu exposicions als EUA (Pittsburg, Nova York, Dallas, Los Angeles, Filadèlfia, San Diego, Chicago, Washington). Entre 1914 i 1937 s’ocupà, sobretot, del paisatge. Elaborà les obres al taller, lentament i acuradament, la qual cosa féu que s’allunyassin de la realitat de la qual partien.

L’esclat de la Guerra Civil el sorprengué a Barcelona. D’idees republicanes, pocs dies abans de la caiguda de Barcelona s’exilià a França. En els anys d’exili (1939-1948), féu natures mortes, ramellers, conjunts de flors i temes gitanos. Les obres esdevengueren més complexes i més carregades.

El desembre de l’any 1947 exposà a la galeria La Pinacoteca, de Barcelona. El 1948 pogué tornar a Espanya i s’instal•là al Port de Pollença. El 1950, Mallorca li dedicà un homenatge amb una exposició antològica al Cercle de Belles Arts.


Els deixebles estrangers d’Anglada

Adam Dhiel, Roberto Ramaugé, Felipe Bellini, Gregorio López Naguil, Roberto Montenegro, Tito Cittadini i d’altres varen ser els deixebles d’Anglada. Des del punt de vista de la pintura mallorquina, els més importants varen ser Cittadini i Montenegro.

Tito Cittadini Podesta (Buenos Aires, 1886- Palma, 1960) el 1911 s’instal•là a París i ingressà a l’acadèmia d’Anglada. El 1914, fixà la seva residència al Port de Pollença. Entre 1912 i 1922, féu una obra de caire modernista que incloïa sovint referències simbolistes i desplegà una intensa activitat expositiva (Roma, Venècia, Buenos Aires, Montevideo i Palma). A partir del 1922, s’allunyà del modernisme i realitzà un paisatge mesurat, sobri i serè, volgudament acostat a les solucions noucentistes, amb reminiscències de Cézanne. A partir de 1925, l’artista féu simultàniament una pintura en la qual inclogué elements fauvistes i expressionistes. Entre 1922 i 1939, amplià l’activitat expositiva als EUA (Nova York, Pittsburg, Iowa) i al Regne Unit (Londres, Liverpool, etc.). A partir del 1940, només exposà a Palma, Barcelona, Madrid i Buenos Aires. Els paisatges, les marines i els retrats d’encàrrec ocuparen la major part de la seva producció.

Fou un artista prolífic, de gran habilitat i de recursos abundants. Assolí una gran projecció.

Roberto Montenegro (Guadalajara, 1885-Pátzcuaro/Mèxic, 1968) el 1907 s’instal•là a París. Residí a Mallorca entre el 1914 i el 1919 i hi féu tres exposicions individuals: al Veloz Sport Balear (novembre 1915) i a La Veda (novembre 1916 i desembre 1918). Realitzà al fresc (1916-19) la decoració del fris d’un saló del Cercle Mallorquí. Tornà a Mèxic el 1919, on desplegà una activitat destacada. En els seus treballs excel•leix una imaginació rica, un decorativisme acurat, un subjectivisme mesurat i gran habilitat tècnica.

Fundació del diari El Dia (1921)

L’any 1921 Joan March Ordinas fundà a Palma el diari liberal El Dia, que prestà gran atenció a la crítica d’art, a la qual incorporà tres figures joves. La importància de llur tasca i el ressò de llur treball contribuïren a renovar i animar el món de la pintura.

Ernest M. Dethorey Camps (Barcelona, 1901- Estocolm/Suècia, 1922), periodista, escriptor i traductor, entre el 1920 i el 1929 residí a Palma, on es dedicà al periodisme. Des del 1921, col•laborà a El Día, del qual fou redactor i crític d’art. També féu la crítica d’art de La Nostra Terra (1928-29). Defensà l’avantguarda i el noucentisme enfront del localisme acadèmic i postimpressionista. Es traslladà a Suècia el 1929.

Joan Alomar Cifre (Palma, 1895-1969), periodista, fill de Gabriel Alomar i Villalonga, es formà a Barcelona dins el corrent modernista. El 1920, conegué Jorge Luís Borges i Guillermo de Torre i s’adherí a l’ultraisme. Fou redactor d’El Día fins al 1931. En les seves crítiques d’art s’oposà a la pintura naturalista i objectivista i defensà la pintura subjectivista. La seva posició eclèctica entre el modernisme i l’avantguarda li permeté valorar positivament l’obra dels modernistes locals i, alhora, participar en la defensa de l’avantguarda.

Miquel Àngel Colomar (Palma, 1903-1970), periodista, poeta, crític d’art i dibuixant, de molt jove publicà col•laboracions a la premsa. Del 1921 al 1936 féu part de la redacció d’El Día, on s’encarregà de la crítica literària. També hi publicà crítiques d’art. A més, col•laborà a Brisas, La nostra terra, Baleares i La Última Hora. Començà donant suport el noucentisme, des d’on evolucionà cap a la defensa de l’avantguarda. Valorà, sobretot, la creativitat personal i l’afany d’innovació.


El Manifest Noucentista de Miquel Ferrà (1921)

El corrent noucentista, iniciat a Barcelona entre el 1906 i el 1911, fou una reacció contra el modernisme. Davant l’èmfasi que aquest posava en la valoració de la subjectivitat, la imaginació, el decorativisme i el preciosisme, el noucentisme es basà en l’afirmació del racionalisme clàssic, l’harmonia de les formes, l’equilibri de la composició i la perfecció tècnica.

L’eco del noucentisme arribà aviat a Mallorca. Després del Manifest dels Amics de l’Art (1913), el 1921 s’hi produí una afirmació noucentista bel•ligerant i dotada d’una vocació clara d’influència. Es tracta dels articles que Miquel Ferrà publicà a El Día.

Les manifestacions de Miquel Ferrà varen ser contestades des de les pàgines de La Última Hora (19-VIII-1921) per Miguel Sarmiento, que demanava originalitat, subjectivisme i individualisme.

En l’àmbit literari, el noucentisme tengué en Miquel Ferrà el seu representant més destacat. En l’àmbit de l’arquitectura, excel•lí Guillem Fortesa Pinya. Pel que fa a la pintura, els artistes més representatius varen ser Joan Antoni Fuster Valiente i Bartomeu Ferrà Juan.



Els pintors noucentistes

El corrent noucentista es basà a Mallorca en la negació del lideratge d’Anglada. Bartomeu Ferrà, en una crònica publicada al Correo de Mallorca (22-VI-1920), deia: “El Sr. Anglada és, sens dubte, un gran pintor, però certament no és indiscutible. La seva obra té un valor positiu, però el seu esperit no és probable que informi robustes escoles futures com és el cas d’un Cézanne”. A continuació transcrivia una crítica d’Anglada publicada per Eugeni d’Ors a la premsa de Barcelona.

El desplegament del noucentisme a Mallorca es produí en els anys vint i trenta. Les seves realitzacions es concretaren, sobretot, en un paisatgisme equilibrat, serè, ordenat i ben construït.

Bartomeu Ferrà Juan (Palma, 1893-1946), fill de Bartomeu Ferrà Perelló i germà de Miquel ferrà, el 1915 féu les primeres exposicions a Palma i a Barcelona. Casat el 1917 amb Anna M. Boutroux, s’instal•là a la cel•la núm. 2 de la Cartoixa de Valldemossa, on obrí el Museu Chopin-George Sand.

De conviccions regionalistes, s’encarregà (1917-19) de la crítica de pintura de La Veu de Mallorca. Posteriorment, féu crítiques de pintura a altres diaris i publicà diverses obres. L’amistat amb Joan Miró donà lloc a una abundant correspondència entre els dos a partir del 1918, de gran interès.

L’afecció per els coses del passat el dugué a reconstruir les imatges de les antigues murades de Palma, que ell havia conegut en els anys d’infantesa. A partir d’un treball de recerca, realitzà entre 32 i 35 aquarel•les, de distintes mides i formats. El 1940, n’exposà 29 a Galeries Costa, que varen ser adquirides per l’Ajuntament de Palma. La seva pintura, feta en un llenguatge sobri, serè i equilibrat, es basà en l’ús d’una paleta de tons moderats, amb predomini dels blancs, grisos, verds tendres i violetes.

Joan Antoni Fuster Valiente (Palma, 1892-Sitges/Barcelona, 1964) el 1917 concorregué a l’Exposició General de Pintura, Escultura i Arquitectura de Madrid i exposà per primera vegada a Palma. Ho féu a La Veda amb motiu de l’exposició col•lectiva de primavera.

Entre 1916 i 1928, residí a Deià, on va fer paisatges i marines. L’any 1928, es traslladà a Palma, on residí fins al 1950, per bé que mai no deixà de fer estades a Deià. En aquests anys centrà l’atenció en el Mollet de Palma, la qual cosa el dugué a pintar drassanes, vaixells i barques de pesca i escenes del món mariner. A partir del 1940, sense deixar la temàtica del Mollet, prestà atenció a altres indrets de la ciutat i també al món rural.

Realitzà una producció orientada a l’exaltació de la llum i de la claredat mediterrànies. Féu ús d’una paleta de tons sobris i cercà l’harmonia de les formes, el dibuix i les masses de color.

L’inici de la pintura eivissenca es deu a Narcís Puget Viñas (Eivissa, 1874-Santa Eulàlia, 1960), que es formà a Barcelona i Madrid. De tornada a Eivissa, visqué de la fotografia perquè la pintura no li ho permetia.

L’any 1917, Joaquim Sorolla féu una estada a Eivissa. El sorprengué trobar Puget descoratjat i allunyat dels pinzells. Debades intentà animar-lo. L’estiu de 1919 Sorolla passà per Mallorca i, després, tornà a Eivissa per trobar Puget. L’informà de les bones perspectives del mercat de l’art, del saló àrab de La Veda, de l’animació que hi havia al mercat artístic de Mallorca, de l’acceptació que hi tendria la seva pintura, de les visites que havia fet als pintors mallorquins Llorenç Cerdà, Faust Morell, Pilar Montaner i Guillem Bestard.

El 1921, als 47 anys, féu la primera exposició al saló àrab de La Veda, amb bons resultats de vendes i de crítica. Després exposà a Barcelona (1925). Seguiren altres exposicions a Mallorca, Eivissa, Maó, Barcelona i Madrid.

L’obra de Puget, acostada estilísticament i conceptualment a Sorolla, propicià una florida de la pintura a Eivissa, amb figures destacades com Josep Tarrés Palau, Marià Tur de Montis, Antoni Marí Ribas, Ramon Medina i altres. El pintor català Laureà Barrau Bunyol realitzà a Eivissa una obra luminista i brillant, imbuïda de sorollisme. Entre 1930 i 1936 residí a Eivissa el pintor txec Bruno Beran, que hi realitzà una obra expressionista plena de lirisme.

El Manifiesto del Ultra (1921)

A París, Anglada conegué l’avantguarda i s’hi relacionà. Se n’allunyà i hi trencà abans de la venguda a Mallorca, que en part fou motivada per aquest fet. De l’illa estant, es va mantenir al marge del moviment d’avantguarda.

A partir dels anys vint, arribaren algunes espurnes del nou moviment plàstic. En aquest sentit, cal citar el manifest que a principis de l’any 1921 varen publicar a Palma Jacob Sureda, Fortunio Bonanova, Joan Alomar i Jorge Luís Borges. Aquest darrer va ser el redactor principal del document i el seu inspirador.

El manifest comptava amb alguns precedents. El 1918 havia paregut a Madrid el primer manifest ultraista. El 1919, Isaac del Vando-Villar havia llançat la seva proclama ultraica i a Sevilla tengué lloc la primera vetlada ultraista. El 1920, Guillermo de Torre publicà el Manifiesto vertical, d’orientació ultraista.

El manifest de Mallorca constava de cinc paràgrafs. Entre d’altres coses deia:“ El nostre credo agosarat i conscient és no tenir credo. Això és, rebutjam les receptes i collites absurdament acatades pels esperits esotèrics. La creació per la creació, pot ser el nostre lema”. Més endavant afegia: “No pretenem rectificar l’ànima, ni tampc la naturalesa. El que renovam són els mitjans d’expressió”.

La revista Baleares en publicà el text íntegre en el seu número del 15 de febrer del 1921.


Una espurna d’avantguarda

En els primers anys vint apareixien algunes manifestacions literàries i plàstiques de tendència avantguardista, sobretot ultraista. Els seus animadors inicials varen ser els germans Jorge Luís i Norah Borges, que residiren a Palma (1920-21), Joan Alomar i Jacob Sureda. Després de la marxa dels germans Borges, s’incorporaren al grup Ernest M. Dethorrey i Miquel Àngel Colomar.

Les composicions literàries de caràcter avantguardista es varen publicar a les revistes Baleares, Brisas i La nostra Terra i al diari El Día. En l’àmbit de la plàstica, l’avantguardisme oferí algunes manifestacions protagonitzades per Jacob Sureda, Juli Ramis i Joan Junyer, que pel seu interès mereixien una consideració que ultrapassa els límits del present escrit.

Jacob Sureda Montaner (Valldemossa, 1901-Palma, 1935) realitzà una obra adscrita a l’expressionisme líric, que exposà a Galeries Costa (1932). Juli Ramis Palou (Sóller, 1909-Palma, 1990) féu en aquests anys dues exposicions a Palma: una a Galeries Costa (1930) i l’altra al Cercle Mallorquí (1933). Manuel Andreu Fontirroig, en una crítica extensa a La Almudaina, destacava les aptituds de l’artista, lamentava l’estat d’angoixa que, a parer seu, palesaven les obres exhibides i aconsellava el pintor que deixàs de banda l’avantguarda.

Joan Junyer Pascual (Barcelona, 1904-1994) de jove passà temporades a Llucalcari, a la casa dels seus oncles Sebastià Junyer i Clotilde Fibla. El novembre del 1925, als 19 anys, va fer a La Veda la primera exposició individual. Amb motiu d’aquesta exposició es produí una topada sorollosa entre els partidaris de la pintura tradicional i els partidaris de la innovació plàstica. Els academicistes es manifestaren a través de La Almudaina, La Vanguardia Balear i Correo de Mallorca, negant tota possibilitat que les obres de Junyer fossin art. Els innovadors ho feren a través de El Día. Els noucentistes restaren al marge de la polèmica a causa del seu desacord amb les dues tendències. Antoni Gelabert, obert i sensible a les avantguardes, sortí en defensa de Junyer.


L’Exposició de Buenos Aires (1928)

Miquel Àngel Colomar i Joan Alomar varen ser els organitzadors de l’Exposició de Pintura de Mallorca a Buenos Aires, concebuda per impulsar la difusió de la pintura mallorquina a l’exterior. La mostra tengué lloc en el Pavelló Nacional de Belles Arts.

Hi participaren 24 artistes, representants de totes les tendències presents a l’illa: Sebastià Junyer, Hermén Anglada, Pilar Montaner, Clotilde Pasqual Fibla, Felipe Bellini, Luís Derqui, Tito Cittadini, Jacorb Sureda, Joan Sunyer, Joan Antoni Fuster Valiente, Francisco Bernareggi, Erwin Hubert i d’altres. No hi participaren Antoni Gelabert, Joan Fuster i Llorenç Cerdà. El catàleg incloïa un escrit de Gabriel Alomar titulat La Isla Dorada.


Inauguració de Galeries Costa (1928)

El primer de desembre del 1928, Josep Costa Ferrer, “Picarol”, natural d’Eivissa, obrí a Palma una sala d’exposicions de pintura i antiguitats, que es convertí en centre d’animació artística de primer ordre.

L’exposició inaugural consistí en una antològica dedicada a Antoni Ribas. A la tarda del dia 30 de novembre, es féu una pre-inauguració, a la qual assistiren vint convidats. Entre ells, Gabriel Alomar, Antoni Mulet, Joan Fuster, Llorenç Cerdà, Vicenç Furió, Guillem Fortesa Pinya i Sebastià Simó.

El pintor Joan Fuster tengué al seu càrrec la primera exposició comercial i Antoni Gelabert, la segona.

En poc temps el nou local es convertí amb l’eix del mercat de la pintura i l’art. El bon gust de Josep Costa, les relacions amb la casa Renart, de Barcelona, la seva experiència, discreció i popularitat el situaren en una posició des de la qual pogué actuar com a dinamitzador de la demanda d’art. La confiança que li deposità el financer Joan March “Verga”, confirmà i elevà el seu prestigi. Aquest ja s’havia posat de manifest amb ocasió de l’homenatge que un grup d’amics li reté (1931) amb un banquet en el Club de Regates, que comptà amb més d’un centenar de comensals.

Josep Costa donà impuls, cohesió i fluïdesa al mercat de la pintura, la qual cosa va fer incrementar i estendre l’interès del públic i potenciar el seu valor de canvi. Cal assenyalar que el gener de 1931 aconseguí que l’Ajuntament de Palma adquirís, per 5.000 ptes., un preu rècord, La Pedrissa, de Joan A. Fuster Valiente, exposada a la sala.


Un quadre de Dalí a les Galeries Costa (1929)

El mes de març de 1929 Galeries Costa oferí una exposició col•lectiva en la qual figuraven obres, entre d’altres, de Picasso i Dalí. Picasso suscità més indiferència que discussions, però la tela de Dalí Dit gros, platja, ocell podrit escalfà l’ambient i féu esclatar un devessall d’invectives.

Antoni Gelabert, amb la mateixa convicció amb la qual havia defensat Joan Junyer l’any 1925, publicà un article a La Almudaina (5-IV-1929) en el qual, sense deixar de banda la ironia i la crítica de l’art acadèmic, enaltí l’interès i la vàlua plàstica de les aportacions de la pintura d’avantguarda.


La crisi econòmica internacional (1929)

La crisi internacional de l’any 1929 es deixà sentir a Europa i, també, a Mallorca. A les dificultats d’aquesta, s’afegiren les derivades dels problemes amb els quals topà la Segona República Espanyola. La demanda de pintura es reduí. Conseqüentment, disminuí el nombre d’exposicions i es limità el volum de transaccions. En el marc d’un mercat enrarit, Galeries Costa mantengué l’activitat. Organitzà exposicions col•lectives, reduí el format de les obres i centrà l’atenció en les relacions amb grans clients.

En aquesta etapa, Galeries Costa aportà al mercat dues innovacions. D’una part, s’incorporà al tràfic habitual del mercat de la pintura obres de pintors clàssics del XIX (Anckermann, Ribas, Bauzà, Mestre, Buades). I d’altra, introduí un nou estil de gestió de l’oferta, basat en el manteniment d’una relació personalitzada i directa amb el client.




Joan March compra El pontàs (1934)

Es diu que Bernareggi treballà nou anys en la realització d’El Pontàs, la seva obra de més anomenada. Per mitjà de Josep Costa, el financer Joan March l’adquirí a finals del 1934.

Des de la seva arribada, Bernareggi tractà de trobar un llenguatge propi, capaç de reflectir la riquesa de matisos, la força expressiva, la llum i el color del paisatge de Mallorca. La tasca no fou gens fàcil. L’esforç que desplegà li permeté de trobar un camí personal i independent, allunyat alhora del noucentisme i del modernisme, que guanyà per al pintor, fins i tot, l’admiració pública d’Anglada.

Francisco Bernareggi (Gualeguay/Argentina, 1878- Palma, 1959) féu amistat a París amb Pere Blanes Viale, que l’animà a visitar Mallorca. Arribà el 1903 i decidí d’establir-s’hi. El 1904, presentà a l’Exposició General de Belles Arts de Madrid dos paisatges de Mallorca al pastel. El 1905, féu al Cercle de Belles Arts una exposició individual de dibuixos i pastels. Casat amb Catalina Vidal, s’instal•là a Sóller i, després, a Biniaraix. Del 1912 al 1919 treballà a la Calobra. Entre 1919 i 1936, residí a Santanyí, amb intervals que passà al Corb Marí i a Gènova. En esclatar la Guerra Civil marxà a l’Argentina, d’on tornà el 1949.

L’abril de l’any 1920 féu una exposició a La Veda que significà la seva consagració. Presentà desset obres: quatre tríptics (Torrent de Pareis, Cales de la Calobra, L’Illa Daurada i Pau), quatre obres que en el catàleg anomenà geòrgiques en atenció al fet que eren una exaltació dels fruits de la terra (Alegria pagesa, Sol d’Abril, Placidesa i La Vila) i nou estudis.

La seva pintura, majoritàriament de gran format, està dedicada al paisatge. És feta amb pulcritud, parsimònia, gran atenció als detalls i un desig incontenible de perfecció. Reflecteix una concepció essencialment realista, en la qual tenen gran importància la llum i els colors.


Esclata la Guerra Civil (1936)

L’inici de la Guerra Civil i el bombardeig de Palma per l’aviació del bàndol republicà feren que les manifestacions artístiques desapareguessin temporalment.

La majoria de pintors mallorquins abandonaren Palma. Joan Fuster s’instal•là a Valldemossa. Llorenç Cerdà es traslladà a Pollença.

D’altra part, Tito Cittadini marxà a Itàlia, Francisco Bernareggi a l’Argentina i Erwing Hubert a Àustria. Bruno Beran, que residia a Eivissa, es traslladà a París. Anglada restà a Barcelona.

DEL REALISME DE POSTGUERRA A L’ABSTRACCIÓ

Durant la Guerra Civil (1936-39), Mallorca romangué en el bàndol nacional i restà allunyada dels principals escenaris bèl•lics. La demanda de subministraments destinats a les tropes insurgents potencià el sosteniment de l’activitat econòmica.

L’acabament de la guerra dugué l’inici d’una llarga recessió econòmica. L’escassetat d’aliments i la imposició del racionament abonaren l’aparició i la difusió de l’estraperlo, la qual cosa propicià l’acumulació d’excedents importants. La limitació del ventall d’alternatives possibles d’inversió determinà una ampliació de la demanda de pintura.


Revifalla del realisme acadèmic

La fi de la guerra i la ideologia autoritària del nou règim orientaren la pintura vers una visió realista i amable de la realitat. Això es donà associat a una revifalla del vell academicisme i al rebuig oficial de tot art innovador.

A l’empara d’aquests fets, Llorenç Cerdà reprengué els pinzells que havia deixat gairebé del tot el 1932, quan cessà per jubilació en la direcció de l’Escola d’Arts i Oficis. Exposà a Galeries Costa (1940 i 1941) i al cercle de Belles Arts (1943, 1944, 1945 i 1947). També exposà a Barcelona i tornà a participar en exposicions d’àmbit nacional. Féu ús d’una paleta més sòbria que la dels anys vint i es complagué a recrear indrets acollidors, amarats de serenitat i placidesa. Esdevengué la figura emblemàtica de l’art grat als estaments oficials. El Cercle de Belles arts li dedicà un homenatge el desembre del 1943 i el nomenà soci d’honor. El 1953, l’Ajuntament de Pollença el proclamà fill il•lustre.

Pere Càffaro, representant d’una academicisme convençut, rebé l’homenatge del Cercle de Belles Arts el 1944. L’any 1954 fou proclamat fill il•lustre de Campos.


Galeries Costa i Josep Maria Costa

Gràcies a l’impuls de Josep Maria Costa, fill del fundador de l’establiment i col•laborador seu durant molt d’anys, Galeries Costa inicià la marxa de la Postguerra sense retards i amb l’empenta que les circumstàncies demanaven.

L’any 1939, es reprengué el ritme d’exposicions i s’oferiren mostres tan significatives com les de Laureà Barrau (1939), Joan Fuster (1939), Tito Cittadini (1939 i 1941), Llorenç Cerdà (1940 i 1941), Joan Antoni Fuster Valiente (1940) i Médard Verburgh (1940).

El mes de gener del 1948 es presentà, amb vint anys de retard sobre les primeres previsions, l’exposició dedicada a Joan Bauzà. Així es recuperà la línia de manifestacions dedicades als clàssics de la pintura mallorquina. En aquest sentit, Galeries Costa contribuiria, a més, amb la publicació (1948) de tres treballs, signats per Lluís Ripoll i Josep Costa Ferrer i il•lustrats amb fotografies de Jeroni Juan Tous, sobre Agustí Buades, Antoni Ribas i Joan Bauzà.

Creació del Cercle de Belles Arts

A finals del 1940, es fundà a Palma el cercle de Belles Arts, promogut per Juli Sanmartín Perea i Pere Quetglas Ferrer, “Xam”, amb el propòsit de disposar d’una sala d’exposicions oberta als artistes joves del moment. A la temporada inaugural (1940-41) organitzà dotze exposicions individuals, cinc de col•lectives i una de commemorativa dedicada a Eliseu Meifrén. L’any 1942, féu l’exposició Homenatge del Cercle de Belles Arts a les generacions d’artistes mallorquins mestres de l’actual. L’any 1945, dedicà una exposició antològia a Antoni Gelabert, en el marc de la qual Bartomeu Ferrà llegí la conferència Gelabert y su tiempo.

La seu de la societat, instal•lada entre 1941 i 1966 a la primera planta de l’actual edifici del Parlament de les Illes Balears, amb accés pel carrer del Conquistador, quedà situada davant els locals de Galeries Costa. Aquest fet serví per localitzar en un sol indret l’atenció que dedicava Palma a la pintura. D’això es derivaren més avantatges que inconvenients per als afeccionats, col•leccionistes, compradors i per al propi mercat.


Augment de la demanda de pintura

Al llarg de la temporada 1944-45, es feren a Palma, entre Galeries Costa i el Cercle de Belles Arts, 37 exposicions. S’hi mostraren unes 800 obres, de les quals se’n van vendre 280.

L’animació del mercat féu que els preus de la pintura recuperassin, entre 1939 i 1945, els nivells reals que havien tengut deu anys abans. Després els superaren àmpliament. A l’exposició que féu Llorenç Cerdà al Cercle de Belles Arts el novembre del 1944 s’establí el preu més alt pagat per una obra d’un pintor viu. La tela, de 110 x 160 cm, es titulava Costa brava/Costa de Mortitx i el seu preu de venda va ser de 18.000 ptes.


Noves galeries

L’increment dels preus i l’augment de la demanda impulsaren l’ampliació de l’oferta. L’any 1946 s’inaugurà Galeries Danús i l’any 1947 Galeries Melià. Ambdues van estar dirigides per pintors: la primera per Sebastià Busquets, “Bússer”, i la segona per Simeó Cerdà.

El nombre de galeries s’amplià amb l’obertura d’altres establiments, com ara Galeries Quint, que desplegà una activitat particularment rellevant. Organitzà exposicions de pintors aliens a les orientacions convencionals. Juli Ramis hi presentà una exposició del 1956, la primera que feia a Palma des del 1933. El Grup dels Set hi exposà el juny del 1948 i el gener del 1949. El grup informalista Es Deu des Teix hi féu una exposició l’agost del 1962.


Represa de les relacions amb el món català

Després del tall de la Guerra Civil, el 1939 es reprengueren les relacions amb el Principat. El juliol del 1939, Galeries Costa organitzà una exposició d’artistes catalans. Posteriorment, exposaren a Galeries Costa i al Cercle de Belles Arts els pintors Carme Osés, Laureà Barrau, Lluís Masriera, Josep Coll Bardolet, Josep Castellanas i l’escultor Joan Borrell Nicolau.

Amb motiu de la mort d’Eliseu Meifrén, Galeries Costa organitzà l’octubre del 1940 una exposició d’homenatge al pintor. També féu una exposició d’homenatge a Nicolau Rauric poc després del seu traspàs, esdevengut el 1945.

Els pintors mallorquins aprofitaren l’eufòria del mercat de la pintura en els primers anys de la Postguerra per exposar a Barcelona. Llorenç Cerdà hi exposà a Galeries Augusta (1941 i 1942), Joan Fuster a Galeries Laietanes (1941) i a la Sala Reig (1943), Joan Miralles a la Sala Gaspar (1942), etc.


La fi de la Segona Guerra Mundial (1945)

La fi de la Segona Guerra Mundial implicà una certa relaxació dels controls socials, ideològics i polítics dels primers anys de la Postguerra. El bloqueig d’Espanya per part dels vencedors mogué el govern de Madrid a fer alguns gestos de distensió i reconciliació.

En aquest context fou possible que el 1948 tornàs Hermén Anglada, després de deu anys d’exili a França. Miquel Àngel Colomar pogué reprendre, gradualment, les col•laboracions periodístiques i les crítiques d’art, que publicà a La Ultima Hora i Hoja del Lunes.

A l’estiu del 1948, Galeries Costa organitzà, sense problemes, una exposició de litografies i gravats de Picasso, que fou una de les primeres de l’artista en un local públic espanyol després de la Guerra Civil.

A l’empara d’un ambient lleugerament més distès es manifestaren diverses iniciatives. La més important va ser la creació del Grup dels Set.


Els pintors joves de la Postguerra

El Cercle de Belles Arts va ser la institució a través de la qual es va fer conèixer un grup ampli de pintors joves. Entre ells cal esmentar Ramon Nadal, Joan Miralles, Pere Sureda, Carles Puntis i Jaume Juan. Les dues figures més importants varen ser Nadal i Miralles.

Ramon Nadal Horrach (Palma, 1913-1999) fou deixeble de Llorenç Cerdà i Francesc Rosselló. En els primers anys de Postguerra es convertí en el pintor jove de més anomenada. L’obra d’aquesta època, centrada en el paisatge i feta en contacte directe amb la naturalesa, es caracteritza per una construcció sòlida, un dibuix ferm i una evolució des d’una paleta de colors sobris, vers un colorisme vibrant i decoratiu. La pinzellada densa dels anys quaranta s’obrí progressivament a empasts gruixuts i abundants, tractats amb espàtula. A la seva obra la naturalesa es mostra grandiosa i espectacular.

Joan Miralles Lladó (Muro, 1912) fou deixeble de Pere Càffaro. Excel·lent retratista i amb grans facultats per a les composicions de figura, realitzà de bon començament nombrosos encàrrecs per a particulars i institucions. Els seus paisatges, amarats d’intimisme i serenitat, excel·leixen per l’equilibri del color, la senzillesa del dibuix i l’harmonia de la composició.


Creació del Grup dels Set (1948)

El pintor nord-americà William E. Cook promogué la creació d’una societat de pintors que es constituí a Palma l’any 1948 amb el nom de Grup dels Set. Tenia l’objectiu d’impulsar la restauració de la qualitat estètica en contraposició a les propostes comercials que havien proliferat en els primers anys de la Postguerra. El grup féu dues exposicions. La primera, l’agost del 1848 i la segona, el gener del 1949. Participaren a la segona exposició com a convidats Lluís Andreu, Elisabeth Bucher, Miquel Àngel Colomar, Violet Dreschfeld, Antoni Font i Joanne Moallic.

Els integrants del grup eren William E. Cook, Luís Derqui, Joan Antoni Fuster Valiente, Jaume Juan, Antoni Sabater, Pere Sureda i Francisco Vizcaíno. L’any 1949, Pascual Roch Minué substituí Jaume Juan. Comptaren amb el suport dels escriptors Joan Bonet, Miquel Àngel Colomar i Robert Graves.


Quatre pintors estrangers

Davant la pressió de les propostes academicistes, quatre pintors estrangers varen mantenir posicions d’independència. Ens referim a William E. Cook, Archie Gittes, Médard Verburgh i Alexis Macedonski.

William E. Cook (Iowa/EUA, 1879-Palma, 1959) vengué el 1913 i restà a l’illa fins al 1914. Casat amb la pintora francesa Jeanne Moallic, s’hi establí definitivament el 1919. Admirador de Cézanne, féu natures mortes, alguns retrats i paisatges. Ben relacionat amb els cercles intel•lectuals i artístics mallorquins, va ser el promotor i principal animador del Grup dels Set. Exposà a Galeries Costa el 1949.

Archie Gittes (Melrose, 1903-Boston/EUA, 1991) va obtenir el 1928 una beca de l’School of Fine Arts and Grafts, de Boston, on havia estudiat, que li permeté viatjar per França, Itàlia, Marroc i Espanya. Casat amb la compositora Cicely Foster, germana de l’esposa de Juli Ramis, s’establí a Mallorca l’any 1932. Exposà per primera vegada el 1940 (Galeries Costa). Posteriorment, exposà al Cercle de Belles Arts (1941, 1942 i 1946) i a Galeries Quint (1946). Féu una pintura delicada i refinada, de tons suaus i depurats, que contrastava amb el fervor colorista del moment. Defensor del surrealisme i, sobretot, de Joan Miró, el gener del 1942 publicà a La Última Hora l’article “Joan Miró o la lucha de los monstruos”. Deixà Mallorca el 1948.

Médard Verburgh (Roulers, 1886-Uccle/Bèlgica, 1947) després d’una estada als EUA, el 1931 visità Mallorca i residí tres mesos a Pollença. Anà a Eivissa, des d’on tornà sovint. En col•laboració amb el galerista Josep Costa Ferrer “Picarol”, promogué la urbanització de Cala d’Or. Féu paisatges i natures mortes de gran expressivitat. Exposà a Galeries Costa (1940, 1942 i 1945) i al Cercle de Belles Arts (1946). El 1948, se n’anà per motius de salut. Es mantengué en contacte amb l’illa a través de la participació en els Salons de Tardor del Cercle de Belles Arts.

Alexis Macedonski (Bucarest/Romania, 1884- Tarragona, 1971) estudià a Itàlia i a París. El 1934 s’establí a Mallorca. Residí a Pollença, Deià i Palma (el Terreno). Realitzà paisatges, natures mortes i retrats dins un decorativisme amable i fantasiós. Usà unes tonalitats contengudes, acostades a les dels noucentistes. També féu algunes obres al•legòriques de gran format. La seva pintura tengué gran acceptació. El 1959, es traslladà a la Península.


Miquel Àngel Colomar torna al periodisme

A l’inici de la Guerra Civil, Miquel Àngel Colomar, crític d’art, periodista i escriptor, va ser empresonat (1936-37) i després, represaliat, no li fou permesa la pràctica del periodisme. Havia estat militant d’Esquerra Republicana i secretari particular d’Emili Darder. Per sobreviure, treballà com a peó de neteja de la central lletera de La Gaviota, situada a les avingudes de Palma. Més tard, treballà com a vigilant de nit a les instal·lacions d’Industrial Lechera Mallorquina S.A. (ILMA), al Coll d’en Rabassa. Allà Eugeni d’Ors l’acompanyà tot un vespre, en una llarga tertúlia.

El 1947, publicà a l’Editorial Moll, amb el suport del Cercle de Belles Arts, l’obra Archie Gittrd (Notas para una biografía crítica). Després, li fou permès de reprendre l’activitat periodística i publicà crítiques d’art a la Hoja del Lunes i a La Última Hora. Amb l’ajut d’Eugeni d’Ors, publicà col·laboracions a la premsa de Barcelona i Madrid. En aquests anys sovint féu ús de pseudònims, com ara Orestes de Thales, O. de T., Ramon Capdevila i d’altres. Les seves opinions, temudes pels artistes i respectades pels afeccionats, recuperaren el paper capdavanter dins la crítica d’art que havien tengut abans del conflicte.

L’any 1956, publicà l’assaig Tito Cittadini, apuntes para una interpretación crítica de su obra.


De la recuperació a l’expansió econòmica (1951-60)

Al període recuperació econòmica dels anys 1946-50 seguí una fase de creixement. Les bones perspectives amb les quals es veia el futur immediat afavoriren l’ampliació de la demanda de pintura.

L’any 1952 se superà novament el preu rècord pagat per l’obra d’un pintor viu. La tela Amoríos (1936), de Francisco Bernareggi va ser adquirida per 25.000 ptes.

L’agost del 1959, quatre mesos després de la mort de Bernareggi, l’obra de gran format Poema del Pontàs (1956) va ser valorada en 100.000 ptes.


L’anomenada Escola de Pollença

Els pintors que treballaren a Pollença, en bona part al voltant d’Anglada, mai no constituïren una escola. Abans de la guerra s’havia usat el nom Escola de Pollença per al·ludir a l’àmbit geogràfic de residència de pintors diversos. A la Postguerra, la denominació passà a designar una manera determinada de pintar.

Contra l’ús artificiós de la denominació s’aixecaren la veu qualificada de Tito Cittadini i el verb fogós de Miquel Àngel Colomar. Malgrat tot, el terme proliferà i assolí un ús generalitzat.

Es considerà que feien part d’aquesta escola Dionís Bennàssar, Joan Vives Llull, Pascual Roch Minué, Simeó Cerdà, Bartomeu Seguí Palou i d’altres.

Joan Vives Llull (Maó, 1901-1982) vengué el 1925 per conèixer Anglada. Restà a Pollença durant cinc anys (1925-30). Hi tractà Anglada, Cittadini, Ramaugé, Bestard, Dionís Bennàssar i altres pintors. A partir dels anys quaranta la seva obra evolucionà vers una concepció esquematitzada i força personal, en la qual la llum i el color predominen sobre la línia. Emprà una pinzellada ràpida, solta i suggestiva.

Pascual Roch Minué (València, 1899-Pollença, 1977), el 1931, després d’una estada a París, s’establí al Port de Pollença. Realitzà paisatges, natures mortes i composicions de figura. Féu una obra colorista i luminista que reflecteix la influència d’Anglada.

Dionís Bennàssar Mulet (Pollença, 1905-1967) participà en la Guerra del Marroc, on fou ferit (1924) a la clavícula. A causa d’aquesta ferida, restà amb la mà dreta inutilitzada per pintar. A partir del 1926, fou deixeble de Tito Cittadini. La seva obra es caracteritza per un cromatisme vibrant, una pinzellada llarga i solta i una visió grandiloqüent de la naturalesa.


La fi d’un cicle

Entre l’abril del 1959 i el juliol del 1960, moriren els pintors Bernareggi, Anglada i Cittadini. Anglada tenia 88 anys, Bernareggi 82 i Cittadini 73.

Abans havien desaparegut Joan Fuster (1943), Bartomeu Ferrà Juan (1946), Llorenç Cerdà (1955), Luís Derquí (1956) i Médard Verburgh (1957). El 1961, morí Pilar Montaner. Llur traspàs constituí un fet que simbolitzava la fi d’una època.

El maig del 1959 es presentà al públic, mitjançant una exposició al claustre de l’Estudi General Lul·lià, el Grup Tago. Era integrat per pintors, escultors i escriptors. Tenia per objectiu promoure, impulsar i difondre la creació plàstica de caràcter innovador. Integrà propostes figuratives i tendències abstractes. Constituí un esdeveniment rellevant des del punt de vista de l’obertura als corrents internacionals.

Els promotors varen ser els pintors Francesc Verd Duran, “Fraver”, i Antonio Giménez Toledo, “Antonio de Vélez”. El grup realitzà exposicions col•lectives a l’illa i a fora, organitzà conferències i promogué un homenatge a Joan Miró, que no arribà a fer-se.

Eren els anys del triomf de l’art abstracte a Barcelona, amb Tàpies com a jove figura capdavantera. El 1955 tengué lloc a Barcelona la III Biennal Hispanoamericana d’Art, que inclogué 55 obres de Picasso i obres d’un grup nombrós de pintors dedicats a l’abstracció. El fet implicà el reconeixement públic de l’art abstracte.

Dos integrants del Grup Tago, Vélez i Fraver, varen ser els que iniciaren a Mallorca el camí de l’abstracció. Tago reuní tots els pintors renovadors, llevat d’algunes excepcions com Jaume Mercant i alguns pintors estrangers, bona part dels quals faria part del grup Es Deu des Teix, que es creà uns anys més tard. La importància de la contribució de Tago constitueix un tema que restà al marge de l’àmbit d’aquest escrit.


L’inici de l’expansió turística (1960)

En els anys seixanta es donà una intensa expansió econòmica. La consolidació del turisme de masses, el seu creixement i les bones condicions de l’illa per donar-li acollida impulsaren el desenvolupament d’un procés sostengut de formació de capital i d’increment de rendes. En el marc d’aquestes circumstàncies, la demanda de pintura es comportà de manera expansiva.

Aquest fet es veié afavorit pels corrents, de moda aleshores a Europa, que tendien a revaloritzar la pintura en el marc del progrés econòmic i cultural de la Postguerra. A més, irrompé en el mercat local de la plàstica una generació de demandants i d’intermediaris de pintura, nats després del 1936, deslliurats de vells prejudicis i capaços d’entendre i apreciar el llenguatge informalista.

La consolidació de la nova etapa, que comportà una ruptura de motles anteriors i una forta dinamització del mercat de l’art, es produí coincidint amb tres fets rellevants: la creació del grup Es Deu des Teix, l’obertura de la Galeria Ariel i la inauguració de la Sala Pelaires.


Es Deu des Teix

Amb el propòsit de donar a conèixer les manifestacions informalistes, es creà, el 1962, el grup Es Deu des Teix. El promotor i principal animador va ser el pintor nord-americà William Waldren.

L’agost del 1962 varen fer una exposició a Galeries Quint. Amb aquest motiu es publicà un manifest, signat per Cristóbal Perret, i un estudi de Carlos Areán sobre el grup i sobre cada un dels artistes que l’integraven. L’esdeveniment provocà un impacte de record durador en el públic i en la crítica. La consideració detallada de la transcendència de les aportacions del grup resta al marge dels límits del present escrit.


La Galeria Ariel (1966)

El pintor Pere Quetglas Ferrer, “Xam”, (Palma, 1915-2001), obrí el 1966 amb una mostra col·lectiva la Galeria Ariel, situada al carrer de Sant Bernat, tot just darrera la Seu. Posteriorment, s’establí al Poble Espanyol, de Palma.

Es dedicà a la difusió de pintors joves espanyols (de Catalunya, Madrid, Sevilla, etc.) i de pintors residents. Presentà exposicions d’Antonio Guijarro, Edurars Arranz Bravo, Bartolozzi, Gustavo, Echauz, Joan Guerra, Begoña Izquierdo, Josep Beulas, Gerard Sala, Mateos, Robert Llimós, Brotat, Montes, Pajuelo, Artigau, Roca Fuster, Bernat Sanjuan, Ritch Miller, Ferrer Guasch, Manolo Coronado, Jaume Fedelich, Martí Company, Pau Fornés, Gerard Matas i d’altres. Ramon Canet hi féu la primera exposició individual el 1973.

En la seva primera etapa esdevengué un punt de trobada i un centre d’animació i dinamització de la pintura, des del qual la figura plena de modèstia personal, però ferma, sàvia i experimentada de “Xam” posà les bases dels canvis que ben aviat arrelaren en el món de la pintura.

L’establiment es mantengué obert fins al 1988.


Inauguració de la Sala Pelaries (1969)

L’agost del 1969, s’inaugurà la Sala Pelaires, que es convertí, sota la direcció de Josep Pinya i Niní Quetglas, en la punta de llança que posà a l’abast del mercat interior les personalitats més prestigioses de l’art espanyol i internacional.

Recuperà la figura de Juli Ramis, al qual dedicà quatre exposicions (1974, 1974, 1976 i 1980), que significaren la reivindicació del pintor i la seva presentació al públic jove. Impulsà l’organització el 1980 d’una exposició a la Llonja de caràcter antològic del pintor. Organitzà exposicions dels pintors innovadors Miquel Brunet (1976) i Jaume Mercant (1972). Promocionà nous valors de la pintura com Canet, Carbonero, Rojas, Riutort i d’altres.


Derivacions del realisme

El realisme de tons càlids i base acadèmica que s’imposà en els primers anys de la Postguerra evolucionà vers posicions amb tendència a transformar la realitat. Gradualment, la naturalesa deixà de ser l’objecte bàsic de la descripció plàstica per esdevenir el suport a partir del qual l’artista construeix un discurs estètic amb l’ús d’elements subjectius, fantasiosos, lírics i emotius. Es desplegaren, així, diferents línies de treball que es poden agrupar en quatre apartats: realisme líric, realisme màgic, realisme neomodernista i realisme neoimpressionista.

Realisme líric. Una de les derivacions del realisme vengué donada per l’obra de dibuix refinat, tècnica depurada i concepció barroca de Pau Lluís Fornés Isern (Palma, 1930). Els elements de les seves composicions són marcadament realistes, per bé que se situen en una atmosfera poètica i irreal. Enrique Estévez Ochoa (Puerto de Santa María/Andalusia, 1891-Palma, 1978) en els anys de maduresa féu una obra idealitzada, que va ser qualificada de plàstica musical. El paisatges de Zoltan I. Poharnok també tenen un aire suprareal.

Realisme màgic. Diversos pintors, independents entre ells, optaren per una visió màgica i enaltidora de la realitat. S’hi combina una descripció senzilla, simple i ingenuïsta amb una concepció de la naturalesa com a font d’una bellesa que la transcendeix i la supera. En aquest apartat s’inclouen les obres de Miquel Brunet Miquel (Manacor, 1920), Miquel Rivera Bagur (Alcúdia, 1919-Palma, 1999) i Jaume Mercant Melis (Capdepera, 1908- Palma, 1999).

Realisme neomodernista. El colorisme i el decorativisme d’Anglada i el subjectivisme de Joaquim Mir trobaren en Casimir Martínez Tarrassó (Barcelona, 1898-1980) un continuador de pinzellada rapidíssima, solta i allargada, de dibuix difús i de cromatisme exaltat i abstractitzant. Sebastià Busquets “Bússer”, (Palma, 1915-Cala Figuera/Santanyí, 2000) va ser un continuador sincer de Tito Cittadini. L’obra paisatgista de Joaquim Torrents Lladó (Badalona, 1946-Palma,1993), inspirada de bon començament en els grans mestres del modernisme, derivà vers concepcions essencialment subjectives. Josep Puigdengolas féu, entre Barcelona i Palma, una obra paisatgística acostada a Mir i Meifrén.

Realisme neoimpressionista. Diversos autors varen realitzar una obra acostada a l’impressionisme i a les seves derivacions. En aquest sentit es poden citar Josep Coll Bardolet, Josep Ventosa Domenech, Leslie Grimes, Vicenç Ferrer Guasch i d’altres. Corresponen a aquest apartat les aportacions de l’anomenat postimpressionisme d’influència local.


Una nova concepció del paisatge

La tradició paisatgística és el principal component de la pintura mallorquina. La seva evolució s’inicià amb el naturalisme barroc de Gabriel Femenia, es renovà amb el naturalisme neoclàssic de Bartomeu Sureda i Joan O’Neille i assolí un nivell molt alt amb Antoni Ribas i Ricard Anckermann. Amb l’inici del segle, la tradició paisatgística s’enriquí amb l’obra de Gelabert, Joan Fuster i Pilar Montaner. Realitzaren una obra paisatgística important Llorenç Cerdà, Anglada, Cittadini, Bernareggi, Joan Antoni Fuster Valiente i d’altres.

L’antiga tradició paisatgística, actualitzada a través de tendències heterogènies, culminà en els anys seixanta amb les aportacions innovadores de Miquel Llabrés i Josep Robert Torrent, que varen significar la incorporació del gènere al llenguatge de la plàstica moderna.

Josep Robert Torrent Prats (Ciutadella, 1904-1990) fou professor de dibuix (1932-75) de l’Escola Municipal de Ciutadella. El 1946 féu la primera exposició a Menorca i el 1948 exposà a Palma. A partir d’aleshores féu nombroses exposicions. La seva obra, molt atenta al dibuix, descompon la realitat en plànols i masses de color, que se superposen en una estructura quasibé geomètrica, de gran expressivitat.

Miquel Llabrés Grimalt (Manacor, 1930-Palma, 1983) als 18 anys va fer a Manacor la primera exposició. Patí de posicions en les quals barrejà solucions postimpressionistes, acostades al primer Ramon Nadal, solucions noucentistes, properes a Tito Cittadini, i propostes modernistes, lligades a la seva admiració per Antoni Gelabert. Treballà i experimentà fins a l’obtenció en els anys seixanta d’un llenguatge propi, caracteritzat per la progressiva simplificació del dibuix, la utilització de textures com a element expressiu, la creació d’espais, volums i estructures en les quals es combinen masses de color, línies, llum, perspectives i una realitat que esdevé el pretext més que el motiu d’una obra emblemàtica de l’estètica predominant a l’illa al llarg de la dècada dels setanta.


En el llindar d’una nova etapa

Els darrers anys de la dècada dels seixanta i els primers setanta es caracteritzen per la presència i la pulsació creixent de fenòmens heterogenis, independents i de distint abast, que contribuïren a elevar l’interès general per la pintura, incrementar el seu prestigi, augmentar-ne la producció i difondre el seu ús. En aquest context s’imposà gradualment, amb poques resistències rellevants i amb prou naturalitat, l’acceptació i l’assumpció dels nous llenguatges informàtics.

En els anys esmentats aparegué una nova generació de pintors, nats després de la guerra, formats a la Península, ben preparats, que feren de Mallorca estant una pintura actualitzada i moderna. Emergí en el mercat un corrent nou de demanda, integrada per col·leccionistes joves, dotats d’un nivell cultural més elevat que el dels seus progenitors, que entenien les formes d’expressió plàstica i se n’agradaven. D’altra part, la Galeria Ariel i la Sala Pelaires feren possible que el mercat local conegués l’obra de pintors com Miró, Tàpies, Mensa, Guinovart, Tharrats...

En l’àmbit econòmic i social els anys de referència es caracteritzen per la consolidació del turisme de masses, la rendibilitat i la solidesa de l’hoteleria i l’emergència d’una nova generació d’empresaris aliens a les famílies acabalades tradicionals. El turisme posà en comunicació la societat illenca amb l’exterior i, a més, ho féu introduint canvis de gran profunditat en el sistema productiu, en els nivells i la distribució de la renda, en els volums d’ocupació, en l’organització del treball i en la naturalesa de la producció. Els canvis derivats del turisme afectaren directament i indirectament els àmbits de la cultura, les creences col·lectives, els valors socials, els gustos generals i els comportaments públics.

Tot plegat, a l’illa es necessitava i es desitjava una renovació de la plàstica. El procés de transformacions generals havia estat massa gran i massa profund perquè el món de l’art pogués restar-ne al marge. Algunes coses hi havien canviat i moltes més eren en el punt de canviar perquè s’hi mantenia viu i puixant, renovat i enfortit, l’interès per la pintura.

                                                                                                                  Miquel Alenyà Fuster


BIBLIOGRAFIA

ALCOVER, Manuela (1996), L’impacte del modernisme a les illes, a LLUC, núm. 660, juny, pàg. 12-14, Palma.

CANTARELLAS CAMPS, Catalina (2000), “La actividad académica y pictórica de Sureda en Mallorca” a Bartolomé Sureda. Arte e industria en la Ilustración tardía, Museo Municipal de Madrid, Madrid.

CANTARELLES CAMPS, Catalina (1991), Mallorca/La pintura del s. XIX i XX, a GEM, tom 9, pàg. 380-389, Palma.

CANTARELLES CAMPS, Catalina (1980), Una aproximación a la pintura mallorquina del siglo XIX y a su entorno, a BSAL, núm. 37, pàg. 621-642, Palma.

CARBONELL BUADES, Marià (1991), Antoni Ribas i la tradició, a Antoni Ribas, “Sa Nostra” Caixa de Balears, pàg. 49-91, Palma.

FERRÀ-PONS, Damià (1977), “Cultura i política a Mallorca (IV)”, Mites culturals de la Postguerra: l’Art (1939-1945), a RANDA, núm. 5, pàg. 103-221, Barcelona.

FERRÀ-PONS, Damià (1973), “Miquel Ferrà: Noucentisme contra Modernisme”, a LLUC, núm. 630, octubre, pàg. 14-17, Palma.

FUSTER MAYANS, Gabriel (1973), “Un siglo de pintura y arte”, a Banco de Crédito Balear/Primer Centenario, pàg. 121-148, Banco de Crédito Balear, Palma.

PROMOMALLORCA (editor) (1996), Enciclopèdia de la Pintura i l’Escultura a les Balears, 4 toms, Palma.

PARDO FALCÓN, José M. (1998), Francisco Bernareggi 1878-1959, “Sa Nostra” Caixa de Balears, Palma.

PARDO FALCÓN, José M. (1994), “La Sala de les Cariàtides. Ricard Anckermann”, a La Sala de les Cariàtides, Parlament de les Illes Balears, pàg. 39-93, Palma.

PARDO FALCÓN, José M. (1991), Aproximació al món professional d’Antoni Ribas, a Antoni Ribas, “Sa Nostra” Caixa de Balears, pàg. 17-47, Palma.

PONS BONET, Miquel (1982), “Pintura i escultura”, a Cent anys d’història de les Balears, pàg. 155-172, “Sa Nostra” Caixa de Balears, Palma.

RIPOLL, Lluís; PERELLÓ, Rafel (1981), Las Baleares y sus pintores, Lluís Ripoll Ed., 312 pàg., Barcelona.

SABATER, Gaspar (1972), La pintura contemporánea en Mallorca, Ed. Cort, 196 pàg., Palma.

VILLALONGA DE CANTOS, Príam (1984), El pintor Antonio Ribas Oliver (1845-1911), a MAYURQA, núm. 20, pàg. 345-392, separata, Palma.

VILLALONGA DE CANTOS, Príam (1989), Pintura a “Sa Nostra”: del Renaixement al Post-Impressionisme, “Sa Nostra” Caixa de Balears, pàg. 9-24, Barcelona.