viernes, 15 de enero de 2010

La magnífica inutilitat de l'art (1998)

A les acaballes del s XX, la humanitat es troba immersa en una situació en la qual l’èxit econòmic (guanys, profits, beneficis i prosperitat) s’ha situat, més que mai, en el centre de les aspiracions generals. L’objectiu principal, i alhora la justificació més alta, de les actuacions privades i públiques sovint no és altra que la consecució de més renda individual i més producció general. Aquestes creences són relativament noves, ja que, si bé la promoció del benestar econòmic ha estat sempre un objectiu important dels poders públics i de l’interès personal, mai no havia ocupat una posició tan preeminent com la que té actualment. D’altra part, el Món Occidental finisecular pensa i creu que, finalment, es troba en possessió de les claus que li permetran mantenir una prosperitat gairebé indefinida i sostinguda. No ens manquen, a hores d’ara, ni supèrbies econòmiques ni exageracions economicistes.

En aquest context, hom tendeix a pensar que les coses tenen sentit en funció de la seva contribució a la prosperitat. Així, l’educació esdevé un mitjà per ensinistrar la població a produir; l’administració pública es veu com una instància d’impuls de la competivitat o capacitat de produir béns i serveis en millors condicions que els veïns; les llibertats públiques i privades es respecten, i es fomenten, perquè creen el clima millor possible per al desplegament de la producció de mercaderies.

Malgrat tot, la societat actual ha creat i sosté espais més amplis del que sembla i més eficients del que pensam perquè s’hi puguin desplegar valors finalistes, essencialment no instrumentals, com ara la cultura i, sobretot, l’art. Les tensions entre competitivitat i altruisme, entre eficiència i solidaritat, entre utilitat econòmica i valors immaterials, entre el foment de la capacitat de producció i el foment de l’autonomia personal, etc., constitueixen un dels trets més importants que caracteritzen la vida contemporània, feta alhora de contradiccions, canvis imprevisibles i avanços rapidíssims.

Coneixem, i a ningú no sobten, les proposicions que postulen la irrellevància de l’art, atesa la seva manifesta inutilitat o escassa/insuficient utilitat. En aquest sentit, algunes referències reformulen la concepció anterior dient que l’art solament és rellevant com a proveïdor de lleure, entreteniment, decoració i diversió. No cal dir que la posició socialment majoritària es decanta clarament per concepcions tan estrafolàries i irreverents com les que acabam de citar.

Si la cultura no és un estat de coneixements, sinó un procés basat en actituds; si la cultura és enriquiment de la persona en els àmbits de la racionalitat, la sensibilitat i l’ús de la llibertat; si la cultura és una via orientada bàsicament a fer que la societat integri persones independents, autònomes, lliures i crítiques, aleshores es pot acceptar que la cultura, més enllà del seu valor intrínsec, pot ser útil i fins i tot utilíssima. Una societat de persones més riques humanament disposa de capacitats més grans per desplegar funcions de creació, innovació i progrés. Per això és possible postular, defensar i difondre la tesi segons la qual la cultura no és una fotesa, una frivolitat d’horabaixes desenfeinats, una afició de persones desorientades, una comesa intranscendent i poc útil socialment. Més enllà de l’interès que la cultura té per ella mateixa, la seva promoció és vista per molts com un objectiu plausible pels seus efectes i interessant per les funcions socials que impulsa, alimenta i enforteix.

Passa, però, que una cosa semblant no es pot predicar de l’art, que és un fi en ell mateix i que no és, ni directament ni indirecta, un instrument d’utilitat. L’art solament és interessant perquè és art (l’art per l’art) i no ho és per les conseqüències beneficioses que té o no té sobre les persones i la societat. Efectivament, l’art no és una realitat per entretenir, divertir o distreure, malgrat l’opinió de molts. Tampoc no serveix per decorar, agradar o complaure els sentits. S’equivoquen les persones que fan de l’art i de les seves manifestacions un pretext per posar de manifest la seva excel•lència, la seva superioritat o la seva condició d’aristocràcia social. L’art és essencialment democràtic, igualitari i universal: no fa ni aristocràcies ni elits, sinó que les ridiculitza i destrueix. L’art no és tampoc un camí per apropar-se al món de les coses sublims, grandioses i excepcionals. Efectivament, l’experiència artística transcendeix el món dels sentits, és per a tots i està a l’abast de gairebé tothom: no té vocació d’excepcionalitat, sinó de generalitat i normalitat.

Cal deixar de banda molts de prejudicis, per tal de poder dir que l’art no té altra funció que la de produir en les persones allò que anomenam emoció estètica. Aquesta inclou, de manera complexa, i impossible de descriure suficientment, elements de satisfacció sensible i de plaer espiritual. També inclou elements de colpiment intel.lectual. Davant una obra d’art, la persona es veu impulsada a desplegar un procés personal d’atenció, percepció, comprensió, reflexió, anàlisi i contemplació, que és alhora sensible, emocional, racional, espiritual i moral. Els valors representatius, expressius i de comprensió/incomprensió de l’obra d’art no generen solament un cert tipus de plaer, difícil d’identificar i descriure en termes empíricament contrastables. Es pot dir que l’experiència estètica promou un estat de tensió interior que enfronta sensibilitat, emoció, reflexió, recerca, sentit moral i imaginació.

Com digué Kant, la percepció estètica posa en evidència la part més profunda de la naturalesa humana i, alhora, la relació de l’ésser humà amb el món suprasensible/sobrenatural, situat més enllà de l’abast dels sentits i de la raó. L’art duu la persona als límits extrems de les seves dimensions, als espais en els quals la capacitat humana toca els dominis d’allò que és sobrehumà. Per això genera, alhora, sensacions de plenitud i de petitesa, de plaer i de neguit, de pau i de tensió, de descans i d’intensa ocupació.

L’experiència estètica pot ser plaent o no, interessant o no, enriquidora o no, apassionant o no, tant se val. En tot cas la vivència estètica no és profitosa econòmicament, no és productiva des del punt de vista de la generació de renda i de la producció de mercaderies: l’art no és útil. Convé dir, però, que l’art és un fenomen essencialment humà (la natura no és artística) i que totes les persones necessiten l’experiència estètica ja que esdevenen incompletes sense ella. Es pot acceptar que l’experiència estètica és capaç de donar sentit a la vida i, fins i tot, de justificar-la. Es pot dir que l’art humanitza la persona i l’enalteix. Es pot defensar que l’art és un referent moral importantíssim. Malgrat tot, cal acceptar l’evidència: l’art no és útil. D’aquí la seva grandesa i el seu interès. D’aquí que el món d’avui, arrogant i pragmàtic, el necessiti com mai l’havia necessitat.

Diari de Balears, 28-VI-1998

No hay comentarios:

Publicar un comentario