viernes, 15 de enero de 2010

El descrèdit de la lectura (1999)

La lectura és una aventura atzarosa i arriscada que guarda els secrets més valuosos, i potser els més eficaços, de l’enriquiment intel•lectual i emocional de l’ésser humà. Quan parlem de lectura ens referim a les obres de creació literària; és a dir, l’assaig, la poesia i la prosa de ficció.

L’assaig és un intent d’explorar per mitjà del pensament àmbits als quals el coneixement sistemàtic encara no ha arribat o ho ha fet amb mancances significatives. L’assaig és una anàlisi lliure i no especialitzada de temes diversos, feta amb voluntat de creació literària, que no s’ha de confondre ni amb el manual, ni amb el tractat, ni amb el llibre de text. És un gènere destinat a il•lustrar, informar, impulsar la reflexió, suscitar el plaer intel•lectual i moure l’emoció estètica. La poesia expressa idees i sentiments mitjançant cadències i ritmes que porten el lector a un món superior d’harmonies i bellesa. La prosa de ficció, sobretot la novel•la, és el gènere literari per excel•lència, el millor adaptat a les necessitats socials d’avui, el més ric i extens i, alhora, el que aporta elements més poderosos de transformació personal i de progrés emocional i espiritual. Si la poesia és la música de cambra de la literatura, la novel•la n’és la simfonia; si la poesia és la part més elevada de la literatura, la novel•la n’és la part essencial i més genuïna.

Poques persones llegeixen i molt poques llegeixen literatura habitualment. Professionals, empresaris, polítics, líders socials, comandaments intermedis, treballadors qualificats i altres grups de la població activa dirigent, consideren, en general, que tenen feines més importants a fer que llegir. Calen, amb tot, algunes matisacions. Majoritàriament consideren que convé prestar més atenció a l’assagista o a l’articulista d’opinió que al novel•lista: els primers diuen, de vegades, coses útils i interessants, mentre que el darrer conta històries “inventades” i, per això, intranscendents. D’altra part, hi ha una certa consciència general que la poesia encomana autoritat, excel•lència i bona imatge, ja que a través d’ella es toca l’àmbit de coses d’altíssima bellesa i de grandesa extraordinària. La poesia gaudeix d’una aurèola de prestigi social, que no té la novel•la. Aquesta és vista, molt sovint, com una recopilació d’informació fictícia i supèrflua, feta d’anècdotes i detalls fútils. Alguns no s’amaguen de dir que llegir novel•la és perdre el temps. En aquesta era d’urgències sistemàtiques, de pragmatismes invasius i de descrèdit de la ficció, pocs llegeixen novel•la, molts pocs llegeixen assaig i poquíssims llegeixen poesia, encara que molts la miren amb ulls de falsa admiració.

És oportú de dir que la lectura és una font riquíssima i insubstituïble de saber. No solament l’assaig transmet coneixements i formula interrogants que impulsen el procés del pensament i de l’aprenentatge. La poesia i, sobretot, la novel•la fan possible la descoberta personal i l’aprehensió d’idees, judicis, constatacions i coneixements que no són accessibles a través d’altres vies o que no ho són de la mateixa manera i en la mateixa mesura.


La lectura és una font inesgotable de plaer, de gaudi intel•lectual i d’emoció estètica. Ho és, primer de tot, a través de la paraula. La voluntat literària dels grans autors fa que la paraula esdevingui expressió autònoma de bellesa. La intencionalitat artística fa que la paraula deixi de ser vehicle per esdevenir essència; deixi de ser instrument per convertir-se en categoria; deixi de ser mitjà que duu al somni per fer-se somni.

La lectura també és font inesgotable de goig intel•lectual i de plaer espiritual a través de la lògica exquisida de l’assagista, la subtilesa del cant poètic i la seducció de la narració del novel•lista. El lector atent és transportat al món de l’ensomni i el saber, de la fantasia i la veritat, dels sentiments i les sensacions, de les sorpreses i l’experiència. Tot plegat, paraula i significat, discurs i expressió, fan que el lector es trobi, ben aviat, en una situació en la qual el plaer dels sentits i l’emoció intel•lectual tendeixen a convertir-se en una sensació intensa de plenitud; això és, en experiència estètica.

Llegir constitueix, sobretot, la manera més segura de sentir-se viu, amb capacitat d’exercir totes les facultats intel•lectuals i en possessió d’una sensibilitat riquíssima en nombre i qualitat de registres. Consegüentment, la lectura és l’exercici intel•lectual i estètic que requereix un major esforç de la ment. Cap esforç humà, però, no ha donat mai beneficis tan satisfactoris i duradors.

Llegim reposadament, amb reiteració, concentració i reverència. No hem de llegir, solament, per divertir-nos i instruir-nos. Hem de llegir per eixamplar els horitzons de la nostra mirada, per respirar a fons aires nous i sorprenents, per percebre i entendre coses situades més enllà del nostre abast immediat, per explorar els misteris de la vida, per veure la cara oculta de les coses, per entrar en comunicació amb els grans esperits del passat i del present, per submergir-nos en l’immens flux de vida que contenen les obres dels grans mestres. Llegiu per viure, recomanava Flaubert. Cal llegir per viure intensament, generosament, transcendentment, plenàriament.

Diari de Balears, Balears Cultural, núm. 123, 16-V-1999, plana I.

No hay comentarios:

Publicar un comentario