miércoles, 20 de enero de 2010

Art i ètica (2000)

Moralistes de tots els temps han tractat de lligar moral i art, tot enaltint la moral i justificant la instrumentalització de l’art. El fet moral i el fet artístic són manifestacions diferents, diuen, d’una mateixa realitat superior, sobrehumana o divina. Aquestes tesis s’han sustentat habitualment en tres arguments: la pretensió que la moral i l’art són fets normatius, la creença que la moral i l’art reflecteixen la bondat i la bellesa d’un fet superior (Déu, la Revolució, la Humanitat, etc.) i l’afirmació que l’art és una realitat instrumental.

L’art no és un repertori normatiu. La moral, com a conjunt de normes de conducta inspirades en doctrines religioses o seculars, té poc a veure amb l’art, que no pot sotmetre’s a codis de comportament. L’art codificat o codificable, l’art que imposa obligacions, que en crea o que n’ensenya, no és art o ho és a pesar d’aquestes servituds. L’art no expressa més obligacions que les derivades de la responsabilitat de l’artista en relació al fet estètic. Aquest compromís és, alhora, expressió de llibertat i demostració d’autonomia, independència, insubmissió, dissens i rebel•lia. L’única norma compatible amb l’art és l’absència de normes. L’art està obligat, només, a ser art.

L’art no reflecteix la bellesa i no revela la bondat d’una realitat suprema. La concepció de la moral i de l’art com a expressions inevitablement combinades, interrelacionades i interdependents, destinades a inspirar i impulsar comportaments personals ajustats a la perfecció d’un ordre superior, sobrenatural o no, és errònia. La finalitat de l’art no és posar les persones humanes en comunicació amb divinitats, sinó amb elles mateixes i, derivadament, amb altres persones. No és propi de l’art guiar el pensament, sinó alliberar-lo. L’art no demana que les persones es comportin d’una manera o d’una altra, sinó que assoleixin de gaudir l’emoció que provoca, en determinades condicions, el fet estètic. L’art és universal i permanent: per això des de tota casta de posicions morals, religioses i no religioses, i des de les modes de tots el temps, s’ha fet art. Ho demostren les misses de Mozart, les pintures d’El Greco, el sentit moralitzador de Goya, l’arquitectura de temples pagans, cristians, musulmans, etc., el teatre dels grans autors, la novel•la dels grans mestres.

La moral defineix, a més de les obligacions, les virtuts. En el camp de l’art la virtut esdevé virtuosisme. Aquest, sovint, tendeix a empobrir i trivialitzar l’art i mai no li afegeix qualitats intrínseques. Per bé que el virtuosisme aixeca grans aplaudiments, pot tudar l’art, pot fer-lo impossible, pot convertir-lo en un espectacle de circ. De la seva intranscendència no s’han alliberat ni antics creadors d’èxit, ni instrumentistes d’anomenada, ni certes avantguardes contemporànies sotmeses a la síndrome de “fer-la” cada vegada més grossa. El virtuosisme associat a l’art pren forma, en algunes ocasions, d’exaltació de la dificultat. Altres vegades pren forma d’encimbellament del detallisme. Adesiara pren forma de mitjà per cridar l’atenció. La dificultat no és font de qualitat artística; el detallisme fatiga, distreu i dificulta l’emoció estètica; provocar i escandalitzar no és un fi de l’art.

L’art es pot instrumentalitzar a favor de causes nobles i innobles, legítimes i il•legítimes, bones i dolentes. Tot amb tot, l’art no és un instrument: és un fi en ell mateix. Per bé que l’ús de l’art s’ha donat lligat sovint a grans manipulacions col•lectives, la naturalesa de les coses demostra que l’art allibera el pensament, eixampla la voluntat, potencia la lucidesa i impulsa la llibertat.

L’art no és moral, no és amoral i no és immoral. L’art és transmoral. Està per sobre i més enllà de la moral: ocupa un espai que no entra, necessàriament, en comunicació amb aquesta, perquè no crea ni suporta obligacions. És transmoral perquè no està sotmès a la contingència de les idees morals; perquè, si bé transita per l’àmbit de la moral, se situa per sobre de totes les concepcions morals, perquè és essencialment humà i està fet per a l’enriquiment i per al gaudi de les persones. Erròniament, en nom de la moral s’han condemnat obres d’art cabdals. Stalin va sotmetre Sostakovic a un seguit de represàlies arran de l’estrena de l’òpera Lady Macbet de Mtsensk; Oscar Wilde va ser empresonat després de la publicació d’El retrat de Dorian Gray; Flaubert va ser jutjat per haver escrit Madame Bovary. Cercar, trobar i veure elements d’immoralitat en l’art és propi de ments poc sensates.

El fet que l’art sigui transmoral no impedeix que constitueixi un referent ètic d’extraordinària importància. Efectivament, l’art és una font riquíssima d’ètica perquè és una via de canvis personals profunds, d’impuls d’actituds creatives, de foment de l’ús de les capacitats crítiques, de desvetllament d’inquietuds de recerca, innovació i creació. L’art no obliga a res, però anima a fer moltes coses, amplia el món de les idees, enrobusteix la voluntat, allunya de la mediocritat, genera ambicions de llibertat i engrandeix l’esperit dels éssers humans.


Xavier Carbonell
Miquel Alenyà


Balears Cultural, núm. 172, 28-V-2000, plana I.

No hay comentarios:

Publicar un comentario